Igor StrawinskyT.W. Adorno va dir que La consagració de la primavera tenia una inclinació burgesa i regressiva i que el seu arcaisme era intencionat a gratcient de les modes de l’art negre i del primitivisme tan en boga a les primeries del segle XX. Amb aquesta manifestació, Adorno nega la càrrega de renovació formal que semblava proposar Stravinsky.
Tot hi presentar un llenguatge nou, i pel que fa a la revolució atonal de la música contemporània, La consagració constitueix un atzucac. Sí, un carreró sense sortida que ha produït, però, un seguit d’imitacions de certa qualitat ambiental. Tanmateix, més d’un crític que han admirat aquesta obra, ha arribat a considerar-la com un dels fonaments de la música contemporània.
En una mirada rigorosa del Moviment Modern podem observar, entre l’expressionisme i l’abstracció, com l’avantguarda del segle XX va passar del primitivisme de la primera dècada del segle a les partitures de Schönberg.
Amb coreografia de Nijinsky, La consagració fou estrenada a París al 1913 amb un escàndol estrepitós. Stravinsky va carregar el fracàs a les espatlles del coreògraf, l’acusà d’haver fet una coreografia no comprensible, barroera i llosca.
No era del gust del compositor aquella interpretació coreogràfica que amb tota probabilitat demana un ballet en el que haurien de contraposar-se volums nets, sense cap additament, on es pogués expressar la idea del compositor: fer desaparèixer la passió subjectiva del romanticisme davant d’una col•lectivitat anònima.
La consagració de la primavera fereix l’oïda, l’harmonia té una dissonància violenta, es juxtaposen tonalitats distintes, acords dobles, frases no resoltes, tot al mig d’un ostinati rítmic que, en conjunt, produeix un repòs final perfectament tonal.
Tot hi presentar un llenguatge nou, i pel que fa a la revolució atonal de la música contemporània, La consagració constitueix un atzucac. Sí, un carreró sense sortida que ha produït, però, un seguit d’imitacions de certa qualitat ambiental. Tanmateix, més d’un crític que han admirat aquesta obra, ha arribat a considerar-la com un dels fonaments de la música contemporània.
En una mirada rigorosa del Moviment Modern podem observar, entre l’expressionisme i l’abstracció, com l’avantguarda del segle XX va passar del primitivisme de la primera dècada del segle a les partitures de Schönberg.
Amb coreografia de Nijinsky, La consagració fou estrenada a París al 1913 amb un escàndol estrepitós. Stravinsky va carregar el fracàs a les espatlles del coreògraf, l’acusà d’haver fet una coreografia no comprensible, barroera i llosca.
No era del gust del compositor aquella interpretació coreogràfica que amb tota probabilitat demana un ballet en el que haurien de contraposar-se volums nets, sense cap additament, on es pogués expressar la idea del compositor: fer desaparèixer la passió subjectiva del romanticisme davant d’una col•lectivitat anònima.
La consagració de la primavera fereix l’oïda, l’harmonia té una dissonància violenta, es juxtaposen tonalitats distintes, acords dobles, frases no resoltes, tot al mig d’un ostinati rítmic que, en conjunt, produeix un repòs final perfectament tonal.
Tinc una amiga que és apassionada d'aqeusta obra de Strawinsky i, gràcies a ella, l'havia descobert abans de llegir el teu post. Avui, que vinc a visitar-te, em fas pensar en les dues, l'amiga i la peça. I és d'agrair...
ResponderEliminard.
PS: Cançó a Mahalta és un intent d'emular al poeta Màrius Torres, un minúscul intent que no arriba a assemblar-se a la perfecció mètrica i formal dels poemes d'ell. Ho reconec