Mig endormiscat. Després de dinar, el cafè no ha fet l’efecte excitant que desitjava. Assegut al sofà peso figues. No m’agrada la migdiada, quedar-me adormit després de dinar em provoca mal humor. El braços de Morfeu m’acaronen dolçament i les parpelles em pesen. Davant, les cortinetes del balcó es mouen suaus, ondulejants. El vent mou la tela. És agradable. Un plàcid descans reparador.
De sobte, desagradable, un filet sonor. Conegut. Prim. Inquietant. Sento que ràpidament s‘aproxima. És un mosquit impertinent. M’excita més que el cafè. És més poderós que els braços de Morfeu. Em desperta. Irreflexivament moc les extremitats per allunyar la bèstia. Sembla que passa, que el mosquit se’n va. Quin somnolent descans! Morfeu dolç. Les parpelles pesen una altra vegada, torna la son.
La placidesa s’acaba. El so agut i fi s’aproxima de nou a la meva orella. Marfull maleït. Les cortinetes es mouen i el vent no fa prou per allunyar l’insecte. El so del seu aleteig em produeix una angoixa displicent.
Pico de peus a terra, bellugo els braços, estic completament despert. El so és penetrant, es clava amb punxant agudesa al timpà. Desagradabilíssim. L’única nota que emet la bèstia se’n va i torna un cop més. Ara sembla que l’espanto amb el moviment compulsiu dels meus braços. Sembla que s’ha aturat. Reposo. Ja no m’adormiré, definitivament m’he desvetllat, el mosquit ha fet un efecte molt més excitant que un Bleau Mountain de Jamaica ben carregat.
Ara enfonsat a la poltrona de pell sento per uns instants la calma esperada.
Aquesta vegada molt pròxim, intensíssim el so agut ha tornat de nou i ara el sento llunyà al mateix temps que una coïssor dolorosa em posa el lòbul de l’orella dreta vermell primer i porpra després.
No hay comentarios:
Publicar un comentario