ANTI-ROMANTICISME A RECANATI

En el grup d’amics de Recanati som més els clàssics que els romàntics. Interessa Mozart i Haydn més que no pas Mascagni, Berlioz i Litz. Estem més a favor de l’harmonia i el contrapunt que no pas de la frase melòdica; interessa Bach, Pergolessi i Rameau més que no Tchaikovsky i Puccini. No és que hi hagi una oposició frontal al Romanticisme, és més, molts autors romàntics són l’admiració de tots els amics de Recanati, com no es pot admirar Wagner, Schubert o Brahms?

Hi ha però una certa prevenció general davant el Romanticisme. Moltes quimeres ens han decebut. L’ideal romàntic de la recerca de la felicitat pel camí de l’amor i la bellesa ha fracassat, tal com han fracassat quasi tots els ideals humans. Malgrat aquest fracàs sistemàtic dels ideals, molts dels amics de Recanati creiem en la raó com a ideal i pot ser per això, practiquem la fuga del romanticisme
Hi ha, però, qui es pregunta si aquesta l’actitud antiromàntica portarà cap profit. Per una part sembla que, en general, es fomenta l’estima de les actituds objectives, aquelles que s’utilitzen per donar versemblança a actuacions polítiques, econòmiques i socials. En els mitjans de comunicació, en l’educació i molts altres aspectes de la vida i de la creació artística encara trobem la càrrega feixuga del pes de les emocions. És un romanticisme mesquí que afebleix les ments.
El mitjans de comunicació són capaços d’envasar els sentiments romàntics i les sensibleries més adotzenades i posar-les al mercat per treure’n diners i dolor. Sense cap mirament fomenten passions i munten espectacles abominables.
En aquestes converses dels capvespres de Recanati la Chantal sempre demostra el seu anti-romanticisme bel•ligerant, i ha deixat anar:

Adoptar una actitud d’incredulitat davant les agressions constants d’irracionalitat és productiu.
Voltaire ja ho va fer, la seva actitud i el seu esforç no fou més que posar en evidència les supersticions d’una civilització vella, i feia avinent la maldat estructural i intrínsica de l’home, Càndid va quedar decebut de la condició humana. L’home ja porta el mal en la seva pròpia naturalesa i dels sentiments humans cap bona acció en pot sortir, només odi, i revenja improductiva, segons això, només la raó incontaminada per les emocions pot portar el progrés. El Càndid, al contrari de l’Emili de Rousseau, no creu que l’home en el seu estat natural sigui bo i que és la civilització qui l’envileix.