Jünger

Tot parlant de música, els amics de Recanati desvien a vegades la conversa cap a temes laterals. Ahir es suscità un reflexió sobre la música de cambra del segle XX. Tot seguit, després de parlar de les obres de Alban Berg, Schöenberg, de Ligetti... va derivar la conversa cap al pensadors d’aquests anys.
En Cruzio va dir:

No me'n recordo gaire de les lectures de Jünger, el recordo com un polemista apassionat, abominava les dictadures i sempre va estar al mig de la controvèrsia política i ideològica, crec recordar que presentava un desencantament i soledat davant el món contemporani, cosa lògica llavors i que avui encara estaria més justificada després de la caiguda de les ideologies i de l’enfonsament de l’ètica. Va denunciar el nihilisme que sorgia amb l’afirmació, feta per Nietzsche, de que Déu havia mort. Per altra part, Jünger, es basa en la voluntat de poder de Nietzsche per definir el nihilisme com una fase d’un procés espiritual que ve determinat per la devaluació dels valors suprems.

M’hi vaig oposar: contra aquest nihilisme que F.Nietzsche porta fins al final, Jünguer proposa un optimisme que jo no arribo a comprendre.

Això, és per a mi com una d’aquelles “tres cosas que no alcanzo a comprendrer":
1) el amor de los efebos
2) la música de los americanos
3) el optimismo en una sociedad sin ética”