Ni Virgili ni cap poeta m’acompanya....
L’homme y passe à travers des forêts de symboles
Qui l’observent avec des regards familiers.
Comme de longs échos qui de loin se confondent
Dans une ténébreuse et profonde unité,
Vaste comme la nuit et comme la clarté,
Les parfums, les couleurs et les sons se répondent.
...
Em disposo a travessar el bosc dels símbols mentre em contemplen mirades familiars.
Passaré la tenebrosa i profunda unitat, vasta com la llum, com la nit.
Escoltaré l’eco que respon als sons, als colors i als perfums.
No vull anar més enllà d’aquesta terra eixorca, d’aquests costers assolellats, d’aquest mar tan nostre. No baixaré a l’Infern, ni aniré al Purgatori, ni al Cel amb Beatriu. No pujaré al castell de Duino.
Ara un pas, ara un altre, camino per l’estesa vall i arreu veig que pobres, vençuts i arrecerats tenen, encara, problemes de consciència.
Ara un pas, ara un altre, camino a la vora del mar i veig les torres i els palaus dels poderosos, aquests no tenen, encara, problemes de consciència.
de El caminante y la urraca
No hay comentarios:
Publicar un comentario