Terra gila (1991). Josep Royo
Llegeixo el sonet CLXXXIX de Petrarca
Passa la nave mia colma d’oblio
per
aspro mare, a mezza notte il verno,
enfra
Scilla e Caribdi, et al governo
siede
‘l signore, anzi ‘l nimico mio.
A
ciascun remo un penser pronto et rio
che
la tempesta e ‘l fin par ch’abbi a scherno;
la
vela rompe un vento humido eterno
si
sospir’, di speranze et di desio.
Pioggia
di lagrimar, nebbia di sdegni
bagna
et rallenta le già stanche sarte,
che
son d’error con ignorantia attorto.
Celansi
i duo mei dolci usati segni;
morta
fra l’onde è la ragion et l’arte,
tal
ch’incomincio a despertar del porto.
i el vent de garbí remou el mots del record i en faig una lectura íntima i escric:
Petrarcament
Solca la nau un mar sense bonances,
plena en la nit
fatídica d’oblit,
i entre Escil·la
i Caribdis he patit
com un contrari
timoner les mudances.
Vogant sorgeixen els odis i recances
que per damunt
d’ones solquen de nit.
La vela esquinça
un xaloc fort i humit
ple de sospirs,
de desigs i esperances.
Pluja i plors en boira de mar incert
els insegurs
cordams, tan ferms, arrosen
i el velam de barbàrie i desencert
a les ones els meus dos bens disposen.
La raó i l’art, que perderen la guia,
per mal que empesos per el Fat i l’Harpia.
i el velam de barbàrie i desencert
a les ones els meus dos bens disposen.
La raó i l’art, que perderen la guia,
per mal que empesos per el Fat i l’Harpia.
Francesc Cornadó