La catedral englotida

El púlpit vermell avivava la fam
i en plata brillant de retaule daurat,
duien, a l’amic, el convit de l’Amat.
A taula, entre els ciris abrusats i el ram,

voraços empassàvem fins amoixir
un pastís de casulles de capellans,
de cireres, de vainilles i d’aglans
i de dolços de puntetes de coixí.

Entre fums d’encens, i de festí en festí,
puixant es nodria el pecat de la gola
i avui és la seu sencera que tremola
car engoleixo carreus sense patir

i ferm m’empasso d’un mos l’absis complet
i em menjo capitells, columnes i arcades.
Enderroco murs i panys a mossegades
i rebento l’ornament i la paret.

La catedral englotida, tip de runa,
deixo tots els sants plantats als pedestals
perquè els bisbes asseguts als setials
se’ls mengin de nit a la llum de la lluna.