Que n’és de negra la basarda de la nit,tan fosca.
Del paisatge conegut a l’abisme ignorat
un pas,
pocs metres y només un salt mínim,
immens.
A dalt el penya-segat, espeteguen les dents
i la llum
que tremola a la línia oculta i difosa de l’horitzó
llunyà.
En la solidesa del mirall negres cendres de dolor
marceixen.
les flors del mal, les males herbes i el cant de sempre:
la Sibil•la,
Ja ho veus, caminant atemorit, que la por barra el pas
i el seny
i del camí planer en fa un abisme obert al peus d’aquest
epode.
del poemari
Odis, vanjances i altres traçats geomètrics
No hay comentarios:
Publicar un comentario