jueves, 1 de julio de 2010

Recanati


Les converses que tenim els amics de Recanati sempre fan referència a la música, als darrers concerts que hem escoltat i a les representacions d’ópera; sobretot aquestes que es representen a Macerata. Es precisament el Festival d’ópera de Macerata el que ens reuneix cada any.
A vegades les discusions sobre música deriven cap a aspectes més generals de l’art. Avui la Chantal de Provença ha etzibat tot això que ara tanscric amb tot la literalitat que m’és possible:

L’art neix del diàleg entre Apol•lo i Dionisos.

En tota creació artística, per més mesurada que sigui, sempre hi trobarem, com a mínim, el toc de rauxa que prové del geni creatiu. Tanmateix en les obres d’art més arrauxades hom contempla un ordre intrínsec que les hi dóna consistència.

Aquelles peces del Renaixement o dels primers barrocs que van ser composades segons les lleis rígides de l’harmonia i seguint un ordre apol•lini prenen una dimensió estètica d’alta categoria quan contenen, en el seu interior, la revolta dionisíaca que lluita enmig dels marbres estructurals de l’ordre.

A vegades la revolució dionisíaca es subtil, és només un bri diminut que dóna la tensió exacta de la genialitat, llavors en aquesta tènue pinzellada Dionisos es fa evident. Però passa que, quan la subversió dionisíaca se sobreposa a les estructures compositives, l’art desapareix i quan les creacions humanes no estan inflamades pel caos dionisíac l’obra de l’artista esdevé una dada numèrica.

El valor de l’art el copsem en la mesura que entenem el seu ordre compositiu i es fa palesa la comunicació del seu discurs.
Això, amics meus, és un acte racional. Amb la raó és amb el que fruïm del goig estètic i de la comunicació de l’obra d’art.

Aquesta aprehensió racional ens resulta coneguda, jo diria que familiar, no endebades tenim imprès al nostre pensament la Victoria de Samotràcia o l’Auriga.

Això, amics meus, ens ve de lluny, encara que, als meridionals, ens hagin penjat el capell d’esbojarrats i vehements.


Sobre aquest solatge clàssic els nostres artistes han creat les obres més contingudes i de més força racional que en cap altra cultura.

Aquest brou tenia ingredients d’altíssima qualitat: les korai, el Partenò, el capitell dòric, el Dorífor, els iambes i les elegies. I al damunt d’aquest pòsit s’han creat la Divina Comèdia, la Capella Pazzi, La Pietà i el David, La Gioconda i els versos del vostre estimat Leopardi que va neixer en aquesta ciutat on ara ens trobem.

Hi ha quelcom de més racional a les cultures del Nord? És sota les boires que llueix la raó?

Que sigueu feliços.

2 comentarios:

  1. Estimada Chantal

    Cap mar és tan clàssic com el nostre. Els nostres poetes desenterren les belleses antigues de sota les sorres dels costers il•luminats i fan fluir un ordre inveterat.
    Temo, estimada Chantal, que el riu es contamini i s’ennegreixi amb el sutge oliós de la banalitat. Tot el que és innecessari és alhora inoportú i fa una crosta que oculta l’ordre. Hi ha molta birimboia innecesaria, en Plà en deia collonades, és la clova que s’ha d’eliminar.
    És molt difícil, però, despullar l’art i deixar-lo en pura esència en una societat que valora, de forma massa exagerada, l’espectacle.
    Una forma d’art que vol expressar aquest despullament és el minimalisme. De moment jo me’n malfio, he vist certes manifestacions del Minimal Art que són només objectes de compra-venda de petits burgesos. Caldrà fer una reflexió sobre aquest despullament transformat en “isme”.

    ResponderEliminar
  2. En la música ho veig clar: en un primer moment la degusto amb el sentit; els sentiments, com a catalitzadors, fan el paper d’interioritzar les harmonies musicals i, finalment, la raó dóna la dimensió total de l’obra d’art, la fa humana. Quan això passa podem dir que hem fruit l’obra d’art de forma total sense quedar llastrada pel pes dels sentiments.

    Cruzio

    ResponderEliminar