Paisatge clàssic - Paisatge romàntic

L’artista romàntic va fer de la seva mirada sobre el paisatge un fil que unia el cel amb la terra. La seva mirada era una traducció de la naturalesa als sentiments.

A l’artista clàssic, en canvi, mai li calgué la contemplació d’un panorama obert o l’observació del paisatge per a sentir-se viu, no li calia cercar la vitalitat en la contemplació de la naturalesa. Del paisatge en treia els continguts del seu art però no el flux vital.

No fou, doncs, fins als romàntics teutons, que, per a contemplar el paisatge, van haver de pujar a les torres més altes de la ciutat, als campanars dels seus pobles per afirmar les fonts de vida i veure com la individualitat de l’artista s’estenia des dels seus peus fins a tota la naturalesa.

L’ull clàssic observa com les terrasses de conreus dibuixen geometries en l’espai, com superen nivells que es recolzen en cada marge, murs en sec de carreus grisencs.

Per contra, l’artista clàssic creu en l’ensinistrament del paisatge natural. Tot l’esforç posat a disposició de la provisió de l’aliment. Cada bri, cada fulla és el fruit de l’esforç i alhora una esperança de nodriment. Heus ací la bellesa objectiva. La bellesa clàssica.

El sol i l’aigua són servidors de la terra per a la producció del fruit. El conreu posa la natura al servei de l’home.

El paisatge natural no és més que una abstracció. Es configura en la ment com una tipologia feta d’absències: d’absències de civilitat, d’absències de construccions, d’absències de comunicació i, en definitiva, d’absències humanes.

El goig de la bellesa natural és de caràcter abstracte, sense concessions sensuals, neix d’una única visió introspectiva, és només una idea feta de referències.

Després de Goethe, els artistes van haver d’establir un pacte entre art i naturalesa. Van crear abstraccions i tipologies incertes on fonamentar un art que expressés l’ideal romàntic de superació de l’home en el context d’una naturalesa ideal que només existia en l’univers del seu art.

Dues mirades: Ficino o Goethe.
Dos paisatges: Giorgone o Eugène Delacroix

Les mirades de Karl Friedrich Schinkel o de Caspar David Friedrich, són les ullades transcendentals del paisatge, contemplacions romàntiques que estenen l’ull sobre tota la naturalesa que els fa sentir vius àdhuc davant l’enlluernament fictici de les boires del nord.

També J.J. Rousseau va contemplar el paisatge; per a ell fou, però, un bàlsam reconfortant que li va fer augmentar l’amor propi. Potser un altre efecte romàntic emboirat?

Per a mi és enyor. Les boires m’enterboleixen la raó. Perdoneu.

Amb tot, el pensament, l’ànim i la vida interior de les persones mai estaran deslligats del seu paisatge. El món exterior proveeix l’home de l’univers estètic tal com de l’aliment i això és tant estricte com el pas del temps.