El manierisme de l'art pop

Amb el maig del 68 es van arraconar les ideologies. Marcuse i Cohn Benditt proclamaven haver superat els esculls dels determinismes polítics de dreta i esquerra. El pensament es va fer post-freudià i la modernitat va esdevenir post-modernitat. L’art es va tornar manierista, es va mirar el melic, el petit pessic de la llevadora que, rica i autocomplaent, ajudava a infantar les obres de fireta, de la fira de les vanitats. L’art va deixar de parlar d’expressió humana i va posar-se a parlar de sí mateix. Tothom va parlar d’art amb un llenguatge decadent. Que difícil se’ls hi va posar als veritables creadors. A partir d’ara haurien de fer de “chulitos de saloncito”, haurien de ser experts en mercats secundaris i fer algun master MBA. La rauxa o l’esperit revolucionari s’hauria de guardar a la prestatgeria més alta i polsegosa del magatzem de la epistemologia.

Els músics van abandonar la recerca atonal i a poc a poc van tornar a la tonalitat i a la melodia. Admiro, però, la capacitat d’abstracció d’aquests grans músics actuals que fan, encara, obres que, tot recuperant les lleis de l’harmonia, contenen l’experiència revolucionaria del llenguatge atonal del segle XX i ho fan lluitant contra les musiquetes comercials i adotzenades que contaminen els mitjans de difusió.

Què va passar després dels mestres del Moviment Modern? I del racionalisme arquitectònic? Aquí, tutto é perduto. Apareixen l’americà Venturi i els Five Architects i ens expliquen el post-modern. Ara ja no es tracta de solucionar els problemes d’habitat humà, ni problemes estructurals, ni constructius, ni de funcionalitat, ni tant sols problemes formals dintre d’un context urbà. L’arquitectura, a partir d’aquest moment, parlarà d'arquitectura, només serà apreciada pel seu component mediàtic i només haurà de satisfer la vanitat de l’arquitecte i del personatge que fa l’encàrrec. I tots aquests moderns dissenyadors cauran en un esteticisme que el qualifiquem de dolç i tou.