Edificis amb cognom

Em posava un cinturó de pell i el disseny de la sivella m’ha fet reflexionar sobre la vanitat dels dissenyadors. La sivella no era altra cosa que el nom en lletres metàl•liques, molt grosses, del modista que va dissenyar el cinturó, es tracta d’un d’aquests modistes mediàtics que es prodiguen en passarel•les de la moda, i que no se li acut altra cosa que fer servir el seu propi nom com a element de disseny. Ja el modista Valentino posava el seu nom estampat a les corbates.
He imaginat un d’aquests arquitectes famosos, fotografiat als diaris al costat dels polítics, que projectava un gran edifici la forma del qual era el seu nom. Podríem veure un gratacels, plantat al mig de la ciutat, en forma de cognom. Ja sabem que hi ha arquitectes que han projectat gratacels en forma d’altres atributs de la seva personalitat.

A més de la pressió mediàtica, el panorama del disseny es troba sotmés a la pressió comercial. És ferotge. Per alimentar la voracitat de la indústria, el dissenyador ha d’anar creant obligatòriament i sense aturar-se. S’han d’anar produint objectes inútils per sostenir el consum.

Imagino l’angoixa d’aquell dissenyador que ha de dibuixar un cendrer nou, de disseny original, i que ha d’anar repassant tots els dissenys de cendrers existents i estimular les neurones per fer una peça diferent tot i essent conscient de que els altres cendrers ja funcionen prou bé. Amb un programa així, pot sortit la peça més estranya que ens puguem imaginar.
On porta tota aquesta juguesca estèril? Aquí la creació artística no se sosté per cap altra raó que no sigui el pur interès econòmic. Ni ètica, ni estètica, ni tans sols de pura necessitat humana.