Escil.la i Caribdis

Antoni Tapies

Petrarca advertí del perill, deia que entre Escil·la i Caribdis havia perdut els seus dos béns, l'art i la raó. A voltes són tubulentes les aigües de l'estret de Mesina.

La nau noliejada amb carregaments tant delicats ha de sortejar els esculls i preservar-se del cant de les Sirenes.

L’art i la raó naveguen entre Escil·la i Caribdis i no en sabem el rumb.

Fins a on arriba la raó?... I quins són els límits de l’art?

La creació artística s’ha d’alliberar de càrregues pesades, de futileses i banalitats, de bimbirimboies i carallades. L’art, com expressió de l’existència humana, s’ha d’alliberar de tot allò que és superflu i sense cap càrrega feixuga ha d'expressar sense limitacions la veritat de l'home.
Despullar irracionalment la forma artística, sense intervenció en els continguts, -el minimal art- té, però, un perill: podem acabar fent un art empobrit i no arribar a res i eliminar tota forma d’expressió. Això no és el Less is more que postulava Wright.

L’expressió de l’essència íntima de les coses és despullada i alhora rica com la llum d’una vida jove que ens enlluerna. La Beatrice del Pont Vell?

El risc és que la sensibleria anorreixi la vitalitat del nostre món antic i que la racionalitat de la nostra cultura clàssica quedi anul·lada i que tot es faci trist. La sensibleria empobreix la ment.
És perillós que es confongui la gravetat i l’austeritat cartoixana amb la negació total de la forma.

Què n’és de difícil trobar el límit, arribar al punt precís de l’expressió !

Quan de la realitat en sostraus la forma, tot queda reduït a una pura dada estadística. Això és el que maneguen tan bé els idiotes del dolor.

Travessar entre els esculls. Escil·la i Caribdis. Dirigir bé el timó i disposar perfectament els rems de la poesia. Aquesta, va davant de tot. La poesia no és art, la poesia és anterior a l’art, és l’estrat on es fonamenta la creativitat artística.

La poesia ens mostra el sentit de cada cosa, el tempo, el moment humà, civilitzat, és a dir: allunyat de tota barbàrie.

I hem de deixar que la poesia aplani el camí i faci ingràvid el pas dels dies i el viatge. I arribar a Ìtaca, havent passat els esculls, sense haver-nos aturat pel cant de les sirenes.

Res d’això és romàntic ni s’ullprèn de la foscor de la nit.