BACO EXISTEIX

Se’m fa la boca aigua només de recordar-ho. Tinc encara, la glàndula pituïtària impregnada de l’aroma de les gambes a la planxa, dels seitons fregits, de les albergínies arrebossades i de les maduixes que estaven a les safates. Encara veig les botifarres, els llonguets, els talls de formatge i de pernil.

Quin bé de Déu de menges i guisats. Vaig comprovar que Baco existeix. Quin bé del déu Baco.

Què sucoses eren les truites de patates! L’escudella fumejava, el rostit perfumava l’aire i la vista es recreava amb el vermell de les maduixes.

Entaulats l’Hermenegildo Lloret, la Teresa Romeu, el Feliu Ratera i jo vam poder comprovar que les virtuts teologals es condensaven entre els plats i les viandes. En efecte, la fe, l’esperança i la caritat suraven en el suquet de peix, es barrejaven entre els botifarrons i les pomes al forn.

La fe es materialitzava en la forma més alambinada d’un rap amb salsa verda, aquest peix et fa creure en allò que hi ha més enllà de l’illa de la raó.

Quan es presenta damunt la taula tot l’espectre cromàtic del julivert i el rap i la llum del sol irisa les tonalitats granats i morades de l’esperit del Priorat, quan això passa, no cal pensar en paradisos irracionals. Aquesta és la Fe més tangible.

L’esperança en què un món millor arribarà, en què les botifarres penjaran arreu com si fossin els amables vegetals dels jardins de Babilònia i el bacallà al pil-pil, sucós, gelatinós i perfumat dóna el to exacte de totes les coses i què els nens faran bondat i les dones i els homes s’ho permetran tot. Aquesta és l'Esperança més engrescadora.

La caritat de satisfer en la mesura exacta les necessitats del cos i de l’ànima, la filantropia dels ous ferrats i de les costelletes de xai a la brasa amb all i oli , transcendeix del plat fins a la felicitat més plena de l’esperit de l’home. La bonhomia de les mandonguilles amb pèsols i el pa torrat és també quelcom que transcendeix i fa l’home més bo i estima al proïsme amb tot el seu cor. Aquesta és la Caritat més generosa.

L’Hermenegilo Lloret i el Feliu es van menjar un gaspatxo servit en un cassó de dos pams de diàmetre, semblava que no s’acabava mai. S’ho van empassar tot amb un posat eclesiàstic indulgent amb el pecat de la gola. La Teresa Romeu i jo vam ser més moderats al principi ja que volíem deixar un reconet a l’estómac per a enquibir-hi els aliments que vindrien després, així, doncs, vam menjar bunyols de bacallà, només trenta vuit entre tots dos, amb unes torradetes amb paté d’oliva.

A la taula del costat, la que estava sota l’alzina, el fill de l’hereu Papalló, amb la seva cosina menjaven i menjaven, estaven vermells i se’ls inflaven els polzes. Ella, la cosina, que es diu Munda, sucava pa a la salsa i es llepava els dits. Damunt la taula tenien una safata amb calamarsos farcits que feia un goig que enamorava. La Munda sempre riu i en diu de les seves -el calamars és el marit de la calamarsa- deia tot xuclant.

El fill de l’hereu Papalló, en Gerard Papalló, menja molt, està gras, sua i aprofita qualsevol celebració per afartar-se com un bacó, sembla que vulgui cruspir-se tot allò que no va poder menjar-se son pare, ja coneixeu la cobla que corria els anys trenta:

L’hereu Papalló és un home gros
va per les taulades rosegant un ós
la seva senyora que és molt delicada
no menja tonyina ni cosa salada
sinó confitura que és cosa de dama.

Tots els guisats els havia preparat l’Engràcia de cal Palanques, el Lloret, la Teresa Romeu i jo mateix, que també vaig participar en l’elaboració dels plats. L’Engràcia és una cuinera excepcional que va dirigir les operacions a la cuina i també de servei a les taules.

És una dona entusiasta. Fa uns bunyols de bacallà daurats amb un punt de julivert que son unes peces d’art conceptual on la forma es posa al servei del contrast de les textures, cruixents per fora i toves per dintre. L’Engràcia és mestra xarcutera i de salaons i pesca salada n’és una experta.

L’Engràcia de cal Palanques
que fa mandongo i botifarres,
una de negra i tres de blanques.

El capellà també va treure el nas, aquest clergue sempre deambula per tot arreu. Més d’una vegada ens hem hagut d’enfrontar amb el mossèn. Aquest capellà és contrari als banquets que fem per a celebrar l’entrada de les estacions. Ja fa anys que ho fem. En Lloret ja li ha fet veure més d’una vegada que no fem res dolent, el mossèn ens parla del pecat de la gola i diu que atemptem contra el cos i contra l’ànima. En Lloret li contesta que cap potència de l’ànima està en perill, ni la memòria, ni l’enteniment ni la voluntat.

En Lloret és un volterià i tot això ho argumenta amb la boca plena, tot menjant fricandó amb bolets o bevent un cava ben fesquet.

-Vols fer el favor de no parlar amb la boca plena -diu el capellà.

-Estimat mossèn, vostè ocupis de les beates, que nosaltres ens ocuparem de la beatitud dels formatges i botifarrons i d’aquests talls de pernil. Miri, miri com en són de sucosos. Heus ací les potències de l’ànima -ensenyant-li la taula ben servida- aquest bacallà al pil-pil és la cosa més entenimentada que s’ha produït després del capitell dòric, és el propi enteniment caramelitzat. Aquella sopa de peix que se’t fixa a la memòria és la mateixa memòria i les maduixes d’aquella safata, vermelles com una casulla de gala, no són altra cosa que la voluntat de continuar amb tot això.