Plors

És una secreció estranya, difícil, que es produeixi quan el goig estètic defuig del sentimentalisme, malgrat tot, però, hi ha casos notables de plors apolinis, clàssics, raonats, plausibles, noètics, racionals o especulatius.

No és estrany el plor com una manifestació privada del goig estètic.

Hi ha un plor que no té ni un bri de dolor, ni es fonamenta en res material, és només una reflexió. És com les llàgrimes vessades per un dels darrers Medici al 1705 quan confessava que havia plorat escoltant l’Oratori de Sant Felip Neri d’Alessandro Scarlatti; allò era un plor reflexiu, que naixia de la raó. Era un sospir intel•lectual. Generós.

Les llàgrimes de Boabdil, en canvi, són sucs romàntics. El rei moro plora per allò que ha perdut. Ja mai més sentirà el goig per Granada. Al peus de sa mare vessa unes llàgrimes de dolor i alhora d’egoisme, no endebades, ha perdut la seva joia més preuada.

El plor romàntic fa mal, és interessat, és Tanathos. El plor racional és estètic i ens situa lluny de la bestialitat, és Èros.

Per posar remei a tanta llàgrima sensiblera caldrà crear espais de catarsis on la gent, tot plorant, descarregui els sentiments encaramel•lats.

D’aquesta depuració ja en parlava Aristòtil, de fet, l’antiga tragèdia grega feia aquesta funció. El teatre podria convertir-se en l’abocador dels sentiments.

No serà estrany que encara vingui un psicòleg desvagat i tot llegint aquesta nota elabori una teoria del plor i compari les formes d’enllagrimament amb el conflicte entre allò que és clàssic i allò que és romàntic.

Com riurem del teòric tot demanant-li que ens expliqui què dimonis passa amb les llàgrimes de cocodril i els vapors de ceba