Pel bosc d’Helena corre un rierol ràpid d’aigua cristal•lina que deixa veure un fons de còdols i palets negres. Nedant per aquestes aigües de fons obscurs degué veure Schubert la truita (Die Forelle) que saltironejant l’inspirà.
In einem Bächlein helle,
Da schoß in froher Eil’
Die launische Forelle
Quintet La Truita
Franz Schubert
D 550/op. 32/1817
D550, vierte Fassung/erschienen 1820
Christian Friedrich Daniel Schubart
Franz Schubert
D 550/op. 32/1817
D550, vierte Fassung/erschienen 1820
Christian Friedrich Daniel Schubart
És un bosc de masses arbòries compactes. Els arbres fan volums de verds diversos. Els salzes emplenen els estrats baixos, per damunt, roures i alzines, no gaire alts, donen una compacitat grassa, abundosa i exuberant a la natura i, per damunt, encara, apunten, traient el cap, els avets i les coníferes més frondoses que, amb les branquetes més altes, dibuixen cal•ligrafies incertes en un fons de blau confús. Així és el cel del bosc d’Helena: incert i confús, capaç d’encendre els sentiments quan el pensament fuig de l’illa de la raó i es disposa a navegar pel mar de les tenebres. Això, n’estic segur, ho produeix el paisatge romàntic.
Altres artistes més exaltats que Schubert segurament haurien vist al bosc d’Helena: elfs, gnoms, nimfes sàtirs i follets. El músic, més contingut, en va tenir prou amb el peix i no li calgué endinsar-se en móns fantàstics.
Els caminets del bosc són de pendent suau, de terra fosca, d’un feldspat gris de làmines lluents que, a voltes, reflecteixen els raigs del sol filtrats entre la boscúria. Ni la remor del vent, ni el moviment de les fulles destorben el so cristal•lí de l’aigua. Pots seure en alguna roca per escoltar la cançó del rierol i, tancant el ulls, sentir les notes de Die Forelle i fruir d’aquesta cançó sempre que no sigui cantada per l’intolerant Dietrich Fischer-Dieskau.
El bosc d’Helena té, cap el tard, la foscúria dels himnes de la nit. Em refereixo al paisatge interior d'en Novalis. La nit del mar fosc, aquella que produeix el somni de la raó, aquella que és tràgica i mefistofèlica i no puc estar-me de comparar aquest jardí de luxúria “tedesca”, que dirien el italians desplaçats, amb les nostres serralades de llum meridional, amb l’Empordanet petit d’en Josep Pla, de suaus costers rutilants; amb el clar país de Jacques Brel, de lluminoses ribes; amb els versos d’Horaci o Virgili, on tot és mesura i, per fi, amb el nostre Mediterrani que és l’única pàtria que tots hem comprès.
Altres artistes més exaltats que Schubert segurament haurien vist al bosc d’Helena: elfs, gnoms, nimfes sàtirs i follets. El músic, més contingut, en va tenir prou amb el peix i no li calgué endinsar-se en móns fantàstics.
Els caminets del bosc són de pendent suau, de terra fosca, d’un feldspat gris de làmines lluents que, a voltes, reflecteixen els raigs del sol filtrats entre la boscúria. Ni la remor del vent, ni el moviment de les fulles destorben el so cristal•lí de l’aigua. Pots seure en alguna roca per escoltar la cançó del rierol i, tancant el ulls, sentir les notes de Die Forelle i fruir d’aquesta cançó sempre que no sigui cantada per l’intolerant Dietrich Fischer-Dieskau.
El bosc d’Helena té, cap el tard, la foscúria dels himnes de la nit. Em refereixo al paisatge interior d'en Novalis. La nit del mar fosc, aquella que produeix el somni de la raó, aquella que és tràgica i mefistofèlica i no puc estar-me de comparar aquest jardí de luxúria “tedesca”, que dirien el italians desplaçats, amb les nostres serralades de llum meridional, amb l’Empordanet petit d’en Josep Pla, de suaus costers rutilants; amb el clar país de Jacques Brel, de lluminoses ribes; amb els versos d’Horaci o Virgili, on tot és mesura i, per fi, amb el nostre Mediterrani que és l’única pàtria que tots hem comprès.
El bosc d’Helena és una experiència estètica, més de reflexió que de fruïció. El passeig pel bosc és un viatge iniciàtic al regne del romanticisme t’introdueix en les boires de l’esperit fosc, de l’esperit teutó.
ResponderEliminarTravesses el bosc i pots arribar a Sulz, Hinterbrühl, Klausenleopoldsdof i a Heilingen Kreuz,. Aquí una altra reflexió estètica. Què ho fa que aquí tot siguin reflexions? Per què tot és tan greu? No poden sentir plaer aquests germànics sense pensar tant?
A Heilingen Kreuz hi ha un monestir cistercenc, amb una església, la façana de la qual, té unes asimetries poc remarcades, semblen més un error de composició que no pas una voluntat de composició arquitectònica.
M’ho miro amb recel, però, malgrat m’inquieta aquella distorsió geomètrica, m’ha agradat la proporció i les línies austeres de l’edifici. Jo tinc al cap arquitectures renaixentistes que no permeten bogeries compositives.
Observant la façana he tingut l’ocasió de conèixer un dels monjos cistercencs d’aquest monestir.
El monjo m’ha explicat la història del monestir i m’ha comentat les raons de l’asimetria de la façana del convent. Amb unes paraules cultíssimes i amb alegria sacramental m’ha dit que la simetria és una qualitat de naturalesa divina i que l’home, com a ésser imperfecte que és, no pot fer-ne ús.
Aquí tot pesa massa, haurem de tornar a la llum del nostre mar, a la terrassa del Bel.Air i, mirant el mar lluminós, tornar a prendre un Dry Martini.