Els angelets de Venècia

A Venècia els colors són indescriptibles. No cal tancar els ulls per veure les atmosferes de Giorgione o Tintoretto i els colors de l’aire del canal de La Giudecca. Ningú ha pogut assegurar si és verd-blau, gris-verd, ocre-blau o color de gat verd o de gos com fuig, crec que la màgia rau en l’intangible densitat de l’atmosfera humida. El color ve donat pel reflex de la civilització, per l’ostentació luxuriosa dels palaus i de les esglésies i pel cúmul gras de la història.

Per copsar colors i atmosferes no molesten els turistes, el batibull frenètic de l’activitat turística no distreu la mirada atenta car aquest cafarnaüm forma part de la Venècia que tots estimem.

Cada dia descobreixo nous racons i per la nit, després de sopar, em deixo perdre pels carrerons, pels “sottoporteggi”, per “i campi” i pels pontets. Sento la parla afalagadora dels venecians, sempre l’he trobat massa festosa. És, potser, una parla acostumada a l’adulació, les seves paraules tenen, però, una càrrega important d’il•lustració, de cortesia, de civilitat i de cultura que han acumulat amb anys de lluites i per què no, de reflexió estètica.

Miro embadalit les cornises i els ornaments de les cases. Cal una reparació constant de les velles arquitectures, aguantar dret tot això és una feinada que no s’acaba mai. No sé, però, si els angelets esculpits de les façanes estan d’acord amb tanta rehabilitació, estic convençut que ja volen finir, deixar els freds paraments venecians i tornar al seu món celestial. Els angelets cauen de nit, quan ja no hi ha gent pels carrers, no volen fer mal a ningú i cauen a les fosques.

Tot fent una reflexió estètica, hauríem de dir, amb més propietat, una reflexió geomètrico-intuitiva podríem concloure que els mil bocins dels angelets trencats, escampats pel paviment venecià, dibuixen una geometria fractal que deu ser el reflex de la seva anatomia esmicolada. No penseu que aquesta geometria ja fou intuïda per Rafaello? És possible que els éssers celestials tinguin una anatomia fractal?

Aquesta especulació és una juguesca que no cerca res més que la producció d’imatges mentals i que pretén donar corporeïtat a allò que és immaterial: l’alè subjectiu, l’espiritualitat, l’incorpori i la informalitat, allò que no coneixem i que probablement no coneixerem mai.

Així, doncs, no ens va gens malament intentar trobar formes d’anatomies desconegudes per a donar cos als alés i a les boires.

. . . . . . . . .

Els angelets que va pintar Rafaello eren panxarruts i de galtes colrades, no semblaven tenir una anatomia fractal, eren de pediàtrica comprensió. Els angelets de Rafaello son manieristes, és un art que parla d’art i de civilització i encara no s’han tornat enfarfegats com els putti barrocs. Els àngels venecians són com ocells mecànics de pedra, sense maquinaria. Han estat anys i anys a la intempèrie inclement respirant la salabror humida de la “marea alta” dirigint l’esguard apagat a venecians i a turistes, a locals i a visitants. Més d’un quedà enlluernat per un flash que s’estampí, petrificant-se, a la seva cara, són serafins durs i minerals, trencadissos. La morbidesa de l’angelet de Rafaello no es trencarà mai.