Preludi per la sesta d’un fauneClaude Debussy (1862-1918)
Aquesta obra primerenca de Claude Debussy té una durada no superior a deu minuts, amb aquesta brevetat de temps Debussy dona un pas de gegant cap a la modernitat.
Les revolucions arriben com les passes d’un colom, va dir Nietzsche, i això es pot aplicar a aquesta migdiada del faune que fou estrenada al desembre de1894 sota la direcció de Gustave Doret.
Entusiasmat, després de l’estrena, Mallarmé va dir amb rotunditat:
...aquesta música prolonga l’emoció del meu poema... aconsegueix anar més enllà en la nostàlgia i en la llum.
La orquestra es limita a un conjunt d’instruments de corda, el conjunt de fusta, les trompes i dues arpes, accentuat tot això amb el so de cristall d’una percussió de campanol•les i címbals antics.
Darrera un brollador guaita el faune. Vigila amb ull desconfiat i s’adorm al so d’una flauta que tremola lànguidament i s’eleva fins més amunt del migdia d’estiu, i quan Sicília s’embriaga amb el botorn espès de la calor, el propi Debussy, més enllà dels costerets del litoral, ullprès, diu:
...aquest és l’escenari on es mouen els somnis i els desigs del faune en la calor de la sesta; cansat de perseguir les espaordides nimfes i nàiades, cau en un somni embriagador on veu realitzats els seus desigs.
Les revolucions arriben com les passes d’un colom, va dir Nietzsche, i això es pot aplicar a aquesta migdiada del faune que fou estrenada al desembre de1894 sota la direcció de Gustave Doret.
Entusiasmat, després de l’estrena, Mallarmé va dir amb rotunditat:
...aquesta música prolonga l’emoció del meu poema... aconsegueix anar més enllà en la nostàlgia i en la llum.
La orquestra es limita a un conjunt d’instruments de corda, el conjunt de fusta, les trompes i dues arpes, accentuat tot això amb el so de cristall d’una percussió de campanol•les i címbals antics.
Darrera un brollador guaita el faune. Vigila amb ull desconfiat i s’adorm al so d’una flauta que tremola lànguidament i s’eleva fins més amunt del migdia d’estiu, i quan Sicília s’embriaga amb el botorn espès de la calor, el propi Debussy, més enllà dels costerets del litoral, ullprès, diu:
...aquest és l’escenari on es mouen els somnis i els desigs del faune en la calor de la sesta; cansat de perseguir les espaordides nimfes i nàiades, cau en un somni embriagador on veu realitzats els seus desigs.
Un plom d’hostilitat
li doblega l’esquena.
Estès bocaterrosa,
damunt la terra eixorca,
el ventre inflat del faune
es deforma i dibuixa
la imatge fastigosa
de brutícia i suor.
El penis enfangat,
eternament erecte,
fora de tota mida,
no ajuda a l’equilibri
del seu vell embriac
i el fa esclau contrafet
pel desig violent
que escampa pel futur.
En el forest antic
la humitat ofegava
els esgarips dels sàtirs,
dels monstres primigenis
orfes de raó i foc
que res no coneixien
dels traçats regulars
i les geometries
per a bastir la torre
superba de Babel,
la que vam fer nosaltres,
la de pedra granítica,
que ens va confondre els mots
i diguérem amor
i volíem dir ira
i bes en lloc de còlera.
El caos de la torre,
l’embull de la paraula,
també ens dugué la guerra,
l’odi heretat dels sàtirs,
l’eterna nit de sempre,
la dels llops que també
ataquen per els mots,
sota els murs de Babel.
No hay comentarios:
Publicar un comentario