L’ordre en el traçat dels carrers de l’Eixample, dels carrers ortogonals de la Barcelona d’en Cerdà, contrasta amb el batibull de les façanes que no segueixen cap ordre regular.
Aquesta ciutat quedarà formalment completada quan l’ordre quadriculat de la planta s’expressi també a les façanes. Allò que els arquitectes en diem l’ordre en l’alçat.
Quin desordre més estrepitós hi ha en la línia de cornises de les façanes!
Quina anarquia de coronament de les façanes!
Com és possible que la pruïja i l’afany en ordenar les alineacions no dugués als constructors de la ciutat a ordenar, també, els paraments verticals? És que no van saber aixecar el cap de terra? Deu ser que quan aixequen la vista cap amunt s’enlluernen de rauxa. Per terra, dibuixant la alineació dels carrers, posen el seny i mirant cap a dalt, construint façanes, posen la rauxa.
Quanta rauxa hi ha en cornises i ornaments! i que n’eren d’arrauxats aquells arquitectes modernistes del trencadís i de l’ona rutilant que es desfà en el coup de fouet de l’Art Nouveau.
Aquesta ciutat que s’embogí amb el Modernisme té una gran vitalitat i els seus ciutadans caminen entre la rauxa i el seny. El modernisme era l’expressió d’un poble que volia recuperar la seva identitat com a nació. Cercava, obstinadament, els seus orígens en l’Edat Mitjana i volia construir amb els vells comtes una èpica nacional.
Amb aquesta voluntat no és estrany que Wagner es convertís en l’artista predilecte dels modernistes. La burgesia catalana que va construir el Liceu i que s’emocionava amb Lohengrin i Tannhäuser i amb les boires nòrdiques de l’Holandès Errant, era capaç, als entreactes, de reflexionar amb tota la racionalitat del món sobre alguna estratègia de l’empresa o sobre el contracte que a l’endemà signarien a casa de l’advocat.
El modernisme ha deixat una empremta inesborrable, els barcelonins es deleixen per les qüestions formals i ara tot ho envaeix el disseny. Aquesta disciplina està al mig de qualsevol conversa. Els esperits més progressistes de la ciutat no parlen d’altra cosa. Fins i tot resulta, a vegades, enutjós. La veritat és que això dóna un to de modernitat a la vida cultural i, alhora, encén polèmiques estètiques d’una gran vivacitat.
Aquesta ciutat quedarà formalment completada quan l’ordre quadriculat de la planta s’expressi també a les façanes. Allò que els arquitectes en diem l’ordre en l’alçat.
Quin desordre més estrepitós hi ha en la línia de cornises de les façanes!
Quina anarquia de coronament de les façanes!
Com és possible que la pruïja i l’afany en ordenar les alineacions no dugués als constructors de la ciutat a ordenar, també, els paraments verticals? És que no van saber aixecar el cap de terra? Deu ser que quan aixequen la vista cap amunt s’enlluernen de rauxa. Per terra, dibuixant la alineació dels carrers, posen el seny i mirant cap a dalt, construint façanes, posen la rauxa.
Quanta rauxa hi ha en cornises i ornaments! i que n’eren d’arrauxats aquells arquitectes modernistes del trencadís i de l’ona rutilant que es desfà en el coup de fouet de l’Art Nouveau.
Aquesta ciutat que s’embogí amb el Modernisme té una gran vitalitat i els seus ciutadans caminen entre la rauxa i el seny. El modernisme era l’expressió d’un poble que volia recuperar la seva identitat com a nació. Cercava, obstinadament, els seus orígens en l’Edat Mitjana i volia construir amb els vells comtes una èpica nacional.
Amb aquesta voluntat no és estrany que Wagner es convertís en l’artista predilecte dels modernistes. La burgesia catalana que va construir el Liceu i que s’emocionava amb Lohengrin i Tannhäuser i amb les boires nòrdiques de l’Holandès Errant, era capaç, als entreactes, de reflexionar amb tota la racionalitat del món sobre alguna estratègia de l’empresa o sobre el contracte que a l’endemà signarien a casa de l’advocat.
El modernisme ha deixat una empremta inesborrable, els barcelonins es deleixen per les qüestions formals i ara tot ho envaeix el disseny. Aquesta disciplina està al mig de qualsevol conversa. Els esperits més progressistes de la ciutat no parlen d’altra cosa. Fins i tot resulta, a vegades, enutjós. La veritat és que això dóna un to de modernitat a la vida cultural i, alhora, encén polèmiques estètiques d’una gran vivacitat.
No hay comentarios:
Publicar un comentario