Wagnerians a Barcelona

En Cruzio de Recanati opina que l’òpera wagneriana a Barcelona va de capa caiguda. Diu en Cruzio que els grups de wagnerians que existeixen a Barcelona són reductes del passat, gent que es deleix per l’estètica de les boires medievals i la seva petrificació en l’arquitectura i escultura del Modernisme.

Ja fa més de cinquanta anys que no surt cap cantant wagnerià a Catalunya. Potser l’única darrera cosa notòria fou la Victoria de los Ángeles que cantà un memorable Tannhäusser. És simptomàtic i també natural que avui els interessos dels catalans no es estiguin representats per l’art d’aquest músic alemany. Barcelona ja no té el punt arrauxat que representà el modernisme. 

 

Cruzio coneix la societat barcelonina, va passar alguns anys d’estudis i va sovint a Barcelona on té molts amics. Opina Cruzio que avui s’és més racional, d’un pragmatisme que se sustenta en fonaments no gaire ètics. -Comprovo sovint que Barcelona és una ciutat mesurada i estic convençut que el prodigi d’aquesta ciutat està en el batibull i en la barreja de la mesura i l’emoció. No oblideu -diu Cruzio tot rient- que al bell mi de la ciutat, a la plaça Catalunya hi ha una botiga d’aparells de mesura, que té els aparadors oberts a Canaletes, on es concentren els afeccionats als futbol a donar mostres desmesurades del seu entusiasme. Esmenta, el nostre amic de Recanati, la coneguda relació que existeix entre la muntanya de Montserrat i l’emplaçament del temple de Parsifal. 

 

De ben segur que, més d’una vegada, quan, degut a la seva professió, visita les pedreres li deu venir al cap aquesta relació o, potser, certs fragments petris de l’Or del Rhin. Es probable que Cruzio sigui un wagnerià secret. No li escau el goig dissimulat que sent quan escolta la Tetralogia amb el seu pensament antirromantic i racionalista. Hem conegut però, altres personatges de mentalitat racionalista que també els agrada la música de Wagner. Gent sensible al plaer que dóna l’estètica de la raó i que mai es podrien emocionar amb una “Meditation” de Massenet i en canvi s’entendreixen amb el traspàs romàntic d’Isolde. Com és el romanticisme d’aquest teutò?