L'ERA DE L'OSTENTACIÓ

L’era de l’ostentació ha passat amb més pena que glòria. Ara que hem entrat de ple en la crisi sistèmica (fins ara era només una pre-crisi) veiem com s’ha acabat la festa del consum.
Els comerços que disposaven tota la seva maquinària publicitària per recaptar les pagues extraordinàries de la ciutadania, hauran d’anar tancant, car no hi haurà diners per a dispendis innecessaris ni per a l’ostentació de vanitats que il•luminavem amb les bombetes nadalenques.
El període d’ostentació i de malversació que hem deixat enrere és una història immediata que parla de guerres i de grans dictadures. Hom pot assegurar que mai l’home havia viscut amb tanta comoditat i benestar, però mai les guerres havien fet tants morts. Un segle XX amb dues guerres que han devastat Europa. El naixement de règims totalitaris que han fet de la incivilitat la raó de la seva existència. L’Holocaust, el Gulag, el milió de morts a la guerra civil espanyola i tanta i tanta barbàrie han fet que un autor nomenés el segle XX com el Segle de la Megamort; i després d’això cap llum nou sembla despuntar a l’horitzó.
Les organitzacions d’ajuda, de beneficència o de solidaritat, que tants cors conforten, es fonamenten en el dolor i la seva raó d’existir és el dolor. I no vull parlar del desastre ecològic o de les malifetes que ha de suportar la naturalesa.
No sembla que el progrés s’assenti en la raó, mes aviat sembla que tot s’aferma en la raó dels diners i de les plusvàlues immediates.
No crec que al final haguem d’anar recollint rosegons de pa pels carrers, però sí que boires fosques ens esperen. També a l’esplendor de l’Imperi Romà seguí la llarga foscor de l’Edat Mitjana.