TEOGNIS DE MÈGARA

Lectura esparsa i desendreçada de les
Elegies de Teognis de Mègara


Elegia primera

No t’angoixis en excés
perquè la gent del poble
faci tant de rebombori,
Cirne.
Tu pren el camí del mig
tal com ho faig jo.

Pensa que l’altre ho ignora tot,
però creu, que només ell,
té els més diversos ardits,
però és un imbècil,
de seny tarat, un neci,
doncs, tots coneixem
els mateixos trucs pel tripijoc,
però tenim escrúpols
i no volem emprendre
negocis deshonrats
i en canvi un altre
es deleix pel mercadeig deslleial.

Mai s’han fixat els límits
per a la riquesa dels homes.
Els qui avui tenen cobertes les espatlles
tenen, també, ànsies per doblar
els seus tresors i pecúnies.

I qui pot sadollar tothom?

L’or és per als homes motiu de bogeria
i d’aquesta en ve la ruïna
que Zeus envia als homes
ara l’un, ara l’altre.


Elegia segona

No tots aquells que són malvats,
van nàixer malvats del ventre matern,
fou amb l’amistat de companys perversos,
que dels seus actes en van aprendre
perversions i excessos,
tot pensant que era veritat
tot allò que deien.

Has de ser prudent entre els comensals
i fes com si tot ho ignoressis,
com si estiguessis absent.
Fes com jo
que em faig el boig entre els bojos
i entre els prudents em faig
el més prudent de tots.


Elegia tercera

Oh mesquina pobresa!
Per què t’estàs amb mi i no vas a visitar a un altre?
No m’estimis, pobresa, amb tanta voluntat.

Ves-te’n, doncs, freqüenta altres llars i deixa’m,
Has de romandre, sempre, al meu costat
amb el teu anguniós malviure?


Elegia quarta

No puc descobrir el caràcter de la gent del poble,
tan si faig el be, com si faig el mal,
no aconsegueixo agradar-los.

Tan bons com dolents em fan retrets,
però cap d’aquests ignorants
ha sigut capaç imitar-me.

Adula al teu enemic.
I quan el tinguis a l’abast,
fot-li,

dóna-li el seu càstig,
no cal que cerquis cap pretext.


Elegia cinquena

Oh Zeus! em deixes parat. Sorprès.
Tu governes amb glòria i gran poder.
Tu coneixes la ment i l’ànim de cada home,
teu és el domini suprem de totes les coses.

Com és -oh Crònida-
que la teva ment decideix
de donar el mateix destí
als homes malvats i al just,
tant si té l’ànim humà que es complau en la rectitud,
o be si és donat a l’excés?

Sens minva, a uns has donat fortuna
i a uns altres, que aparten la seva ment
de les accions malignes i practiquen
tot allò que és just,
reben a canvi la pobresa.


Elegia sisena

De totes les coses la millor és no haver nascut
ni veure amb ulls humans els raigs fugaços dels sol,
i un cop has nascut, passar
com més aviat millor les portes de l’Hades,
i ajaure’t sota una espessa capa de terra.

Engendrar i criar un home és més fàcil
que donar-li un ànim noble.
Mai ningú ha tingut l’enginy suficient
per a fer d’un neci un home sensat,
ni ha aconseguit fer d’un malandrí
un cor generós.

Si la intel·ligència d’un home
pugues forjar-se i implantar-se,
mai d’un bon pare,
que estima la virtut i la raó,
en sortiria un mal fill.

Creu-me, per l’aprenentatge
mai faràs d’un brètol
un home de bé.


Elegia setena

Per a la gentussa només
hi ha una forma d’excel·lència:
omplir-se la barjola
i fer-se ric,
no veuen cap altre profit,
no desitgen el seny de Radamant,
ni l’astúcia d’Eòlida Sísif,
que va tornar de l’Hades
havent après mil habilitats.


Elegia vuitena

Ara s’escapa el culpable
i, després, un altre paga la culpa.
És això equànime, pare Zeus,
que un home que viu apartat
d’accions perverses,
que no comet cap delicte,
ni fa falsos juraments
i que vol ser un home just
no obtingui justícia?


Elegia desena

Gaudeix de la teva joventut,
passa t’ho be, estimat meu,
Aviat els homes seran uns altres,
i jo, ja mort, seré negra terra.


Elegia onzena

Insensats i necis el homes que ploren als morts
i no a la flor de la joventut que a poc a poc es va marcint.


Elegia dotzena

L’Esperança és l’única deessa que habita entre el humans,
les altres van marxar, deixant-la enrere, a l’Olimp.
Se’n va anar la Confiança, gran deessa,
la Prudència va marxar lluny dels homes
i les Gràcies, amic meu, van abandonar la Terra.

No hi ha juraments entre humans i justos
que te’n puguis fiar,
i ningú demostra pels déus eterns;
s’ha extingit el llinatge dels homes pietosos;
ara els homes no coneixen
ni les normes ni la Pietat.


Elegia tretzena

La intel·ligència és,
Cirne,
el millor regal dels déus.
L’home intel·ligent domina
els límits de totes les coses.
Feliç és aquell que la té al l’ànim.
Com n’és de superior a la desmesura
i a la pèrfida inflor del ventre!

No tenen, els homes, pitjor mal,
oh Cirne,
que la inflor del ventre, que no fa altra cosa
que engendrar qualsevol desgràcia.


Elegia catorzena

No desitjo de quedar ajagut damunt un túmul reial
un cop hagi mort;
voldria gaudir de qualsevol be mentre visqui.
Catifes de seda o esbarzers ofereixen la mateixa
flassada al cadàver.
La fusta resulta, al mateix temps, quelcom dur i bla.