EL CANT DE L'EUNUC

La tardor dels meus dies pateix l’enyor de les primaveres oloroses. Els capvespres són tristos. Queden lluny els amors de Lisímac i el premi a la meva fidelitat.

Ai! Estimada Pèrgam, estimada Pèrgam...

Es perd a la nit fosca el dolor de l’infantil caponament. Mai he volgut retenir dolors ni quimeres.

Em vaig esforçar per transmetre als ciutadans lliures la raó del plaer i de la bellesa.

Allò que fou goig dels sentits esdevingué una satisfacció plena i racional al veure la prosperitat del meu poble. Enmig dels records plaents veig enceses les torxes del benestar.

Sento, encara, els antics cants a boca closa i els cors d’infants entonant monodies perses.

El comerç amb Orient ens va portar riqueses i coneixements. Vam estimar els nostres visitants, els rebíem amb sons de cítares, de salteris i d’arpes. Els eunucs entonaven les velles cançons de Nínive i els mercaders eren acollits per donzelles i efebs amb bàlsams de roses d’Alexandria i amb cremes de mel i de pol·len.

Amb l’art, la raó i amb carreus de basalt, que ens férem portar del Càucas, vam edificar la magnífica biblioteca. Vam demanar als nostres artistes que bastissin la millor arquitectura possible per emmagatzemar els antics papirs egipcis i les llosetes mesopotàmiques i els nostres savis van transcriure al pergamí tota aquesta saviesa.

Ara que els metges em demanen que deixi les responsabilitats de govern m’endinso en els records de la sensualitat perduda, respiro la memòria d’aquelles olors d’aigua de melissa, de sals de lavanda ambrada i de lavanda imperial, de vinagres aromàtics i fragàncies de mirabolaner. Se’m fan presents les festes a palau, tot just a l’atri de ponent, que entre magraners, olors de nard i d’heliotrop, ballaven les joves de Mísia. Els esclaus etíops s’encarregaven de perfumar els salons i el paranimf amb suquets de lavanda de seda i encensos creatius.

Mai aixecàrem l’espasa contra els veïns. Mai envejàrem Antioquia ni Rodes. Van fonamentar la prosperitat de Pèrgam en el coneixement, en la ciència de la medicina, en el comerç i en la fabricació del pergamí. Aquesta indústria la vàrem endegar quan els Làgides es van negar a l’exportació del papir que fins aleshores s’utilitzava com a material per escriure, potser algú ens pot retreure que d’això en féssim un negoci oportunista, però cal dir que d’aquests pergamins en vàrem fer llibres que vam posar a disposició dels savis grecs.

Se’m commou el cor quan veig, dipositat a la magna fornícula de la biblioteca, el Zend-Avesta i encara recordo els consells dels savis que m’animaren a emprendre la transcripció al pergamí del pensament de Zoroastre; vam utilitzar cent vint mil pells seques de vaca per a redactar els vint llibres de cent mil versos cada un que composen aquesta meravella.

Aquests records són la força que em sustenta. Ara no em fan cap efecte els elixirs dolços de quina i de roses que em prescriuen els físics, tampoc l’hidromel i el vi de les muntanyes de la Magna Grècia em produeixen els antics plaers de joventut.

El meu cos ancià no frueix d’altres goigs que no siguin les remembrances, ara tot està al cervell. Crec haver servit de pont entre els plaers sensuals de perses i seleucides i el goig mesurat dels helens.

En la meva senectut els silencis de la lluna em desperten el son. La nit arriba per la gelosia de llistonets de cedre amb un aire fresc que m’apetona el rostre i sento una sensació primitiva a la pell que no enyora la complexitat de bàlsams ni tònics. No em calen ni les llets verges ni les pólvores perfumades d’arròs fi que acariciaven el meu cos jove quan es disposava a dormir. Tampoc els banys d’escumes de camamilla, d’hammamelis i de menta, ni sals de magrana o talcs mentolats. Aquests records tàctils fan contrast, avui, amb la pell aspra d’aquest eunuc que haurà de deixar Pèrgam. Aquest cos de Filétero que ha estat només un pont de pau i que ha volgut portar la poesia als homes lliures.

I ara et deixo estimada Pèrgam en mans del meu germà. Eumenes sabrà mantenir l’amor a la bellesa i amb cura guiarà el poble cap a la felicitat.


nota de l’autor:

La mort de Filétero no fou plàcida. L’inquietava un perill llunyà. Pèrgam era una ciutat rica, les caravanes havien deixat els beneficis del comerç i, sobretot, els rics mercaders confiaven en la seguretat de Pèrgam atesa la protecció que li donava la seva orografia. La riquesa que gaudia Pèrgam feia que els seus ciutadans visquessin en una comoditat que els adormia en blaneries estèrils. Era difícil que els joves acceptessin responsabilitats car tot els havia resultat molt fàcil d’obtenir, havien perdut el sentit del valor dels bens i, incapaços d’esmerçar qualsevol esforç, eludien el treball i la producció i tots aspiraven a viure en un luxe improductiu.