ANTIGONA

Els murs de la ciutat són humits i la nit s’enlluerna de torxes llunyanes. D’imponents carreus la murada és impenetrable. Extramurs, el jove guerrer jau mort, car el tirà no ha permès que el seu cos entrés a la ciutat. Amb un esglai infinit Antígona s’horroritza per segona vegada davant el cos inert de Polinices. Sap que Creont espera la submissió i Antígona plora el germà estimat.

Convençuda demanarà a Ismene l’ajut per enterrar-lo. Les aus de la nit dibuixen cercles concèntrics. Polinices sembla el centre del món i de la llei i Antígona desobeeix la llei oposant-se al tirà. Creont manega amb mà de ferro les lleis dels homes però Antígona, desafiant-les, obeeix la llei no escrita, eterna, del seu cor.

A l’alba la qui fou bàcul d’Edip, la filla del rei cec, la jove forta que plora en la nit, parlarà als savis, està decidida a enfrontar-se amb Creont i demanarà a tothom la complicitat civil per seguir els designes del cor i donar sepultura a Polinices.

-Saps, Antígona, que t’enfrontes a les lleis de la ciutat?
-Estimo el meu germà
-L’amor d’una joveneta no pot esberlar la llei
-Llençaré un grapat de pols damunt Polinices i acompliré la meva llei

L’alba és més fosca que la nit. El batec de les ales dels voltors retrona al cap d’Antígona, els carronyaires, però, no gosen apropar-se al cos de l’heroi. Sola, Antígona, atén la raó sagrada que li fou inculcada pels seus progenitors. Llarga nissaga de reis.

-No gosaràs enterrar el teu germà
-Ho faré sola i davant tothom
-T’hi va la vida. Creont ho ha dictaminat i acomplirà la llei
-Jo acompliré la meva llei. Ja ho he dit.