Ara que els núvols velen la llum del sol

Ara, que els núvols velen la llum del sol
ja no em caldrà esperar la vesprada.
No m’enlluernen els raigs de suor encesa
i la foscor de la nit no ha escampat,
encara, estols de mosquits famolencs.

La claror plàcida pentina les finestres.
El temps és lent a la cambra de dalt
i les cortines han perdut llur color.
La llum s’atura a la distància curta
i al fons, emboira la tanca del jardí.

Arrebossats i murs es fan malbé.
El temps fa estralls i estén un neguit fred
que et protegeix de la por i la basarda,
ormeja el seny i porta males noves,
dibuixa mapes d’improbables països,

reconeguts de sempre al pensament.
Són llogarets incerts i sospitosos
que al lluny contemplo: l’oceà de Florència,
el prohibit túmul de Polinices,
o el perillós mar d’Escil·la i Caribdis.

No m’ha calgut esperar el tretzè mes
plantat a l’ombra, només em cal la llum
esmorteïda, que, maligna, aclareix
l’ull encegat, i que desperta insomnis
per veure-hi clar sota els fanals de lluna.

No hi ha miratges, ni aquí ni a l’horitzó,
només la bèstia que puja de l’abisme.
És la mateixa de sempre, malforjada,
la que té els ulls sagnants i el peus de sofre,
la que demana venjança en nom de déu.

Ja ho veus, darrere els vidres i domassos,
al vuitè dia de la setmana, amb sol
de plata isarda, no apareix res de nou,
res que no fos l’enemic conegut
que et sap els passos pels camins de la mar.


del poemari
Odis, venjances i altres traçats geomètrics