sábado, 17 de abril de 2010

BÖSENDORFER



És que no poden estar-se de mamar aquests barítons eslaus? Aquesta mania, aquest vici de prendre’s la seva dosi de vodka abans de cada assaig i abans de cada actuació no pot acabar bé. Ja veieu quines conseqüències tan nefastes porta tot això. I ara què hem de fer? Maleït sigui!

La indignació i la ràbia s’apoderà de l’ànim de l’administrador-gerent del Conservatorio Comunale de Le Marche. Aquell home, Lorenzo Maria da Guzzini, semblava fora de sí, s’encenia. Fins i tot trontollaven les seves bones maneres, ell que fou educat en la més extremada formalitat, mai tingué un comportament vehement i ara tot, tot, se li’n venia avall i es comportava de forma impròpia.

Per què hem de portar a casa nostra aquests cantants incivilitzats? Què importa que cantin amb aquesta tècnica tan acurada si el seu comportament és infame?

A l‘egreggio signor Lorenzo Maria da Guzzini se l’inflamaven els polzes, la còlera es dibuixava al seu rostre. Unes venetes primes formaven una trama de filets vermells sota els ulls i les mans li tremolaven amb un moviment anàrquic. Intentava calmar-se i, sobretot, no perdre el componiment, un egreggio signor no podia, de cap manera, perdre el componiment. Mirava el piano i no se’n podia avenir, es rebel•lava contra l’infortuni i picava de peus a terra. Aquell piano que havia fet comprar, aquella peça tan valuosa, aquell Bösendorfer de 1830, havia costat tants diners!

Encara recorda els esforços que va haver de fer per convèncer al Consell Comunal per adquirir l’instrument tan preuat. La regió de Le Marche havia estat el bressol de Leopardi i havia tingut un fill tan il•lustre com Lorenzo Lotto. Poesia i pintura, i ara els calia la música, per això s’havia d’adquirit el valuós Bösendorfer. Aquest argument fou utilitzat per da Guzzini per convèncer al Consell Comunal. Els polítics van acordar la compra per tal de presumir de sensibilitat cultural davant les altres regions i per a donar a entendre que a Le Marche es potenciava un turisme cultural de gran volada.

L’egreggio signor sabia que més d’un li demanaria responsabilitats del que havia passat, ja que fou precisament ell qui contractà al baríton Gari Levtuchenko, un cantant que s’havia format en els cors de l’exèrcit de la Unió Soviètica, una veu de gran extensió, potent i afinadíssima que contrastava amb un tarannà ordinari i vulgar.

Ara ja no es podia fer res. Desfet i abatut mirava el piano i el detall d’aquella geometria contaminant se li clavava al cervell. Aquella rotllana corrompia les superfícies de xarol, era com una lluna plena que ocultava la llum dels estels de l’art. El cercle perfecte trastocava la negror lluent del vernís. S’havia fet malbé, no el podria restaurar ningú. Aquell instrument, de so melindros i alhora ferm que era capaç d’acompanyar-nos pel paradís de Beatrice. Tenia més de cent setanta anys i estava en perfecte estat de conservació, i ara, precisament aquí l’havien malmès de la manera més ordinària.


Maleïts cantants formats a les casernes, només pensen en el seu lluïment i no s’adonen que tenen al seu costat obres d’art com aquest instrument. No s’adonen de res. No són més que “divos” envilits per l’afalac i els vicis. De què serveixen les seves veus si són capaços de destrossar un Bösendorfer de 1830 amb la facilitat de posar el got de vodka al damunt d’aquella fusta noble i deixar l’empremta rodona per sempre, eternament.

No hay comentarios:

Publicar un comentario