
Cal cercar el nom de cada cosa
foragitar la mala astrugància i deixar
que a poc a poc s’il•lumini el penyal
amb la llum forastera del far d’Alexandria.
Suebs i alans han trepitjat les mateixes pedres
i els arbres han donat fruits
en primaveres abundoses
i les dones han collit les magranes
i n’han fet, dels seus grans,
mosaics de tesel•les colrades.
Res ha de quedar fora del paradís
ni tan sols els pavellons d’aquells botxins
que han esdevingut víctimes;
car el viatge va més enllà
d’una teranyina de fils d’argent.
Passo i, sense girar la cara,
veig el carro de l’Apis i els seus oficiants
i amb l’esguard estès llenço la canya
amb un ham d’agulla dreta,
no pas amb l’arpó ganxut,
car pesco només els peixos suïcides
del mar Etrusc.
Mentre els parlaments de pedra
lloen les tecnologies del vent, els combats d’ivori
i la rauxa estèril del Cavall Bernat,
una única parla mena els jocs dels infants
que amb rialles de porpra i ullals blancs
han posat de cara a la paret
les nostres virtuts cardinals
i han portat els seus pares a l’altra vora del mar.
Cal mantenir la memòria
de maletes de cartró i lligams d’espart,
recordar els cants de les joves de Mísia
i els ferrocarrils massa lents
que circulaven per rails de fred,
car Pèrgam està a cada cantonada,
al museu del furt i al fons del sac.
Sempre han estat els bàrbars
els qui han desfet els imperis
i al damunt dels fonaments de l’oblit,
al damunt d’Arcàdies desèrtiques,
al damunt de la testa coronada del rei embruixat,
al damunt dels coves que contenien caps tallats,
al damunt del gasós holocaust
i sempre al damunt, la sang, la reconstrucció.