Preludi per la sesta d’un faune

Preludi per la sesta d’un faune

Claude Debussy (1862-1918)

Aquesta obra primerenca de Claude Debussy té una durada no superior a deu minuts, amb aquesta brevetat de temps Debussy dona un pas de gegant cap a la modernitat.
Les revolucions arriben com les passes d’un colom, va dir Nietzsche, i això es pot aplicar a aquesta migdiada del faune que fou estrenada al desembre de1894 sota la direcció de Gustave Doret.
Entusiasmat, després de l’estrena, Mallarmé va dir amb rotunditat:
...aquesta música prolonga l’emoció del meu poema... aconsegueix anar més enllà en la nostàlgia i en la llum.
La orquestra es limita a un conjunt d’instruments de corda, el conjunt de fusta, les trompes i dues arpes, accentuat tot això amb el so de cristall d’una percussió de campanol•les i címbals antics.
Darrera un brollador guaita el faune. Vigila amb ull desconfiat i s’adorm al so d’una flauta que tremola lànguidament i s’eleva fins més amunt del migdia d’estiu, i quan Sicília s’embriaga amb el botorn espès de la calor, el propi Debussy, més enllà dels costerets del litoral, ullprès, diu:
...aquest és l’escenari on es mouen els somnis i els desigs del faune en la calor de la sesta; cansat de perseguir les espaordides nimfes i nàiades, cau en un somni embriagador on veu realitzats els seus desigs.

Un plom d’hostilitat
li doblega l’esquena.
Estès bocaterrosa,
damunt la terra eixorca,
el ventre inflat del faune
es deforma i dibuixa
la imatge fastigosa
de brutícia i suor.

El penis enfangat,
eternament erecte,
fora de tota mida,
no ajuda a l’equilibri
del seu vell embriac
i el fa esclau contrafet
pel desig violent
que escampa pel futur.

En el forest antic
la humitat ofegava
els esgarips dels sàtirs,
dels monstres primigenis
orfes de raó i foc
que res no coneixien
dels traçats regulars
i les geometries

per a bastir la torre
superba de Babel,
la que vam fer nosaltres,
la de pedra granítica,
que ens va confondre els mots
i diguérem amor
i volíem dir ira
i bes en lloc de còlera.

El caos de la torre,
l’embull de la paraula,
també ens dugué la guerra,
l’odi heretat dels sàtirs,
l’eterna nit de sempre,
la dels llops que també
ataquen per els mots,
sota els murs de Babel.

Eixos de coordenades

1. Eixos de coordenades

Des de qualsevol eix,
és igual la distancia a l’infern.

2. Eix d’ordenades

Respecte l’eix vertical
l’home presenta un cert
desplaçament cap a l’odi.

Si pot mossegar, mossega.

Mirat des del punt de vista
estàtic, i valorant
l’equilibri de masses i anhels,
la bilis negra no contribueix
a la bona estabilitat.

L’home és un llop per a l’home

Si el mires, però, des del punt de vista
estètic, i valores
l’equilibri de formes i passions,
la ràbia continguda no contribueix
a la bona composició.

L’home és qui millor sap destruir la seva obra.

Quan el desplaçament
s’accentua per l’empenta
de la ira secular,
fet bastant habitual,
l’odi es converteix en còlera;
llavors l’homo sapiens que mossega
empunya qualsevol estri
per a fer mal i fa mal.

3. Eix d’abscisses

Funàmbuls aprenents,
tant se val que la corda
estigui més o menys tibada,
pel pes de la rancúnia,
la caiguda és imminent.

Existeix un desequilibri clar
respecte l’eix horitzontal,

No hi fa res l’ordre natural,
la monotonia perfecta
del pas de les estacions
o l’harmonia del crisantem.

Tot decau, s’ensorra i torna enrere.

Un pas davant l’altre,
no hi ha manera de caminar dret
car el ressentiment ha confós
tots els camins i dreceres.

4. Línia de terra

Si cal carregues el trabuc
per abatre l’alosa,

Cap au ha d’ocultar
la llum solar del teu orgull.

No deixes que ningú,
sigui savi o mesell,
planegi per damunt
d’aquesta línia de terra
on senyales les petjades
eternes de la teva arrogància.

Del llibre
Odis, venjaces i altres traçats geomètrics

12. Soneto de amor

En medio de hogueras de claveles y lirios
viene el amor, astuto, con pepitas de oro,
y lleva en las manos canciones y caricias
para cambiarlas por migrañas nocturnas.

La biología corta el bacalao
y el amor sigue siempre a su remolque,
y aunque un suspiro me estremezca el corazón
llega un vuelo al fin y se lleva los pétalos del alma.

No podré dejar de comer pan y cebolla
aunque un beso, verídico o falso
me permute gozo por retortijones.

El dolor del cuerpo está dibujado
con tinta indeleble entre los cromosomas
y los males del amor en libros románticos.

Traducción del catalán de
Sonet d'amor de "l'amor és falç"
del libro DOBLE TALL

L'ERA DE L'OSTENTACIÓ

L’era de l’ostentació ha passat amb més pena que glòria. Ara que hem entrat de ple en la crisi sistèmica (fins ara era només una pre-crisi) veiem com s’ha acabat la festa del consum.
Els comerços que disposaven tota la seva maquinària publicitària per recaptar les pagues extraordinàries de la ciutadania, hauran d’anar tancant, car no hi haurà diners per a dispendis innecessaris ni per a l’ostentació de vanitats que il•luminavem amb les bombetes nadalenques.
El període d’ostentació i de malversació que hem deixat enrere és una història immediata que parla de guerres i de grans dictadures. Hom pot assegurar que mai l’home havia viscut amb tanta comoditat i benestar, però mai les guerres havien fet tants morts. Un segle XX amb dues guerres que han devastat Europa. El naixement de règims totalitaris que han fet de la incivilitat la raó de la seva existència. L’Holocaust, el Gulag, el milió de morts a la guerra civil espanyola i tanta i tanta barbàrie han fet que un autor nomenés el segle XX com el Segle de la Megamort; i després d’això cap llum nou sembla despuntar a l’horitzó.
Les organitzacions d’ajuda, de beneficència o de solidaritat, que tants cors conforten, es fonamenten en el dolor i la seva raó d’existir és el dolor. I no vull parlar del desastre ecològic o de les malifetes que ha de suportar la naturalesa.
No sembla que el progrés s’assenti en la raó, mes aviat sembla que tot s’aferma en la raó dels diners i de les plusvàlues immediates.
No crec que al final haguem d’anar recollint rosegons de pa pels carrers, però sí que boires fosques ens esperen. També a l’esplendor de l’Imperi Romà seguí la llarga foscor de l’Edat Mitjana.

Paisatge clàssic - Paisatge romàntic

L’artista romàntic va fer de la seva mirada sobre el paisatge un fil que unia el cel amb la terra. La seva mirada era una traducció de la naturalesa als sentiments.

A l’artista clàssic, en canvi, mai li calgué la contemplació d’un panorama obert o l’observació del paisatge per a sentir-se viu, no li calia cercar la vitalitat en la contemplació de la naturalesa. Del paisatge en treia els continguts del seu art però no el flux vital.

No fou, doncs, fins als romàntics teutons, que, per a contemplar el paisatge, van haver de pujar a les torres més altes de la ciutat, als campanars dels seus pobles per afirmar les fonts de vida i veure com la individualitat de l’artista s’estenia des dels seus peus fins a tota la naturalesa.

L’ull clàssic observa com les terrasses de conreus dibuixen geometries en l’espai, com superen nivells que es recolzen en cada marge, murs en sec de carreus grisencs.

Per contra, l’artista clàssic creu en l’ensinistrament del paisatge natural. Tot l’esforç posat a disposició de la provisió de l’aliment. Cada bri, cada fulla és el fruit de l’esforç i alhora una esperança de nodriment. Heus ací la bellesa objectiva. La bellesa clàssica.

El sol i l’aigua són servidors de la terra per a la producció del fruit. El conreu posa la natura al servei de l’home.

El paisatge natural no és més que una abstracció. Es configura en la ment com una tipologia feta d’absències: d’absències de civilitat, d’absències de construccions, d’absències de comunicació i, en definitiva, d’absències humanes.

El goig de la bellesa natural és de caràcter abstracte, sense concessions sensuals, neix d’una única visió introspectiva, és només una idea feta de referències.

Després de Goethe, els artistes van haver d’establir un pacte entre art i naturalesa. Van crear abstraccions i tipologies incertes on fonamentar un art que expressés l’ideal romàntic de superació de l’home en el context d’una naturalesa ideal que només existia en l’univers del seu art.

Dues mirades: Ficino o Goethe.
Dos paisatges: Giorgone o Eugène Delacroix

Les mirades de Karl Friedrich Schinkel o de Caspar David Friedrich, són les ullades transcendentals del paisatge, contemplacions romàntiques que estenen l’ull sobre tota la naturalesa que els fa sentir vius àdhuc davant l’enlluernament fictici de les boires del nord.

També J.J. Rousseau va contemplar el paisatge; per a ell fou, però, un bàlsam reconfortant que li va fer augmentar l’amor propi. Potser un altre efecte romàntic emboirat?

Per a mi és enyor. Les boires m’enterboleixen la raó. Perdoneu.

Amb tot, el pensament, l’ànim i la vida interior de les persones mai estaran deslligats del seu paisatge. El món exterior proveeix l’home de l’univers estètic tal com de l’aliment i això és tant estricte com el pas del temps.

La centúria amarga

Entre la platja i la costa,
més enllà de les muntanyes,
des de llevant a ponent,
hi ha uns pobles vells i pròspers
que han passat una centúria
amarga, amb fam i dolor.

Per trobar belles estàtues
ho fan mirant el passat
i si en modelen de noves
les esculpeixen amb llàgrimes
amb la basarda al cisell.
o amb el crit al tallaferro

Fan edificis superbs
de geometries falses
i construcció enganyosa,
i amb la paraula exaltada
han fet un diccionari
torturat de mots d’acer.

Amb l’enuig han fet el vers
i han llegit tots els poemes
de perfil amb els accents
de biaix i contrafets,
amb les estrofes amargues
que clivellaven els llavis

Va baixar el poeta jove
dotze dies a l’Avern
per asseure’s la bellesa
als genolls i insultar-la,
vam entendre llavors que
La indignació fa el vers

Del llibre
Odis, venjaces i altres traçats geomètrics

La porta de l’Infern

Unes paraules apòcrifes de la Porta Màxima al Ca Cèrber

Per me si va ne la città dolente
per me si va ne l’etterno dolore
per me si va tra la perduta gente

Tu Ca Cèrber, condemnat a moure’t a quatre grapes, passes sense ajupir-te per sota la llinda. L’escassetat de la meva alçada, només sis pams, obliga a acotar-se a tots els infeliços que han travessat el Riu dels Morts. El gruix de les meves fulles escruixeix tothom i quan Caront arriba amb la barcassa carregada i truca amb violència m’obro de bat a bat. La gran massa de bronze dels meus dos batents, tan pesats, fa grinyolar les set frontisses rovellades. Caldrà, company Ca Cèrber, buidar el pap de les òlibes per treure-hi l’oli i greixar la ferramenta.

Tota l’eternitat i sempre el monòton moviment de tancar i obrir. El marc de ferro i els brancals de basalt ben tallat, negres, han de suportar les embranzides cada cop que es clou l’Avern.

Mai ningú dels qui han entrat a pogut sortir. Sempre ho has vist així, tu Ca Cèrber, sentinella etern, company, però, mai amic, car l’amistat no existeix en aquests indrets.

Passa. Posa’t dintre de l’Avern. I ara, de darrera estant, fes la sentinella, i, amb ràbia, impedeix que ningú s’acosti, car ha de venir Caront un cop més, a descarregar la gavarra.

És fosc el limbe, només el foc etern il•lumina tènuement l’arribada del barquer que s’acosta lentament pel Riu dels Morts. De llum, però, ja en té prou per classificar aquells a qui el temps ha tallat les amarres i ara s’endinsaran a les flames i al dolor.

Mireu la inscripció inffaustos, atziacs i infeliços:

Lasciate ogne speranza voi ch’intrate

Abandoneu tota esperança, perquè res és el que sembla, ni tant sols aquest Infern temut que queda darrera meu, darrera de la Porta Màxima.

Abandoneu el terrenal ball de màscares, abandoneu, també, tota certesa els qui observareu amb sigil sacramental la realitat i no vàreu esmerçar cap esforç.

Vigila Ca Cèrber i deixa fer la feina a Caront, classificador etern, que posi cada infortunat al seu lloc.

Ves-ho posant tot a cada casella, maleït barquer. Cada pecador al sac que li correspongui i que la feinada, Caront, et faci fotre.

Avars i usurers o sia Taquins
Escurabutxaques i dissipadors o sia Entabanadors
Luxuriosos i sodomites o sia Salaços
Lladres i baraters o sia Esgarrapacristos
Rufians i alcavots o sia Arlots
Golafres i seductors o sia Enllepolidors
Pròdigs i malversadors o sia Balafiadors
Iracunds i displicents o sia Fellons
Aduladors i cortesans o sia Llagotejadors
Hipòcrites i mals consellers o sia Obrepticis
Heretges i impius o sia Heresiarques
Falsaris i endevinaires o sia Trafolles
Simoníacs i cismàtics o sia Hereticals
Dictadors i tirans o sia Bocaforts
Homicides i suïcides o sia Occidors
Corruptes i subornadors o sia Untons
Deshonestos i immorals o sia Inics
Contaminadors i adulteradors o sia Concoccionadors
Engalipadors i estafadors o sia Lladremaners
Dròpols i ganduls o sia Gallòfols
Racistes i xenòfobs o sia Brivalla
Bel•licosos i cercabregues o sia Pugnaços
Maltractadors i violents o sia Pedrajadors
Egoistes i mesquins o sia Coquins
Pederastes i pedòfils o sia Bugres
Esotèrics i entabanadors o sia Ensibornadors
Mentiders i insidiosos o sia Arters

Has acabat? Maleït siguis per sempre Caront.

I tu Ca Cèrber, alerta amb la cua! No te l’enganxi al tancar.

Pum!!!, fortíssim.

John Hopkings

A principis del segle XVIII el crìtic musical anglés John Hopkings va qualificar la música de Vivaldi de “salvatge i desproporcionada”. No crec que Hopkings pensés de cap manera que la música del músic venecià fos “salvatge i desproporcionada” ho va dir perquè en sentia una admiració i Hopkings, com a representant de la cultura anglesa, parlava en termes exagerats i efectistes; per a la cultura anglesa tot ha de ser un espectacle i les manifestacions verbals han d’impactar. En el món anglosaxó és difícil de trobar cap manifestació artística que no sigui feta o pensada en termes d’espectacle fins hi tot en obres tan introvertides com els Sonets de John Done.

El florete

El uso del florete requiere saber geometría
del espacio y del plano, conocer las tangencias
y trazados regulares, dibujar paralelas
y hacer segmentos al viento como líneas rutilantes.

Es de gran eficacia la tirada adelante
lanzada a doble golpe si quieres asesinar.
El primer toque hiere y, si el rival se inclina,
hay que echar la segunda tirada como si fuera un axioma

directamente al corazón y clavar muy adentro.
Si vas a emprender un duelo de sangre preliminar
con un solo golpe basta para resolver la lucha,

es coreografía, es un arte elegante
que tiñe de color rojo el honor del vencido
y el estéril orgullo del invicto criminal.


traducción del catalán del poema
El floret
de Eines de Tall
del llibre DOBLE TALL

El orificio por donde mira la vaca

La revista de creación literaria BARCAROLA

en su número doble 74 / 75 de junio 2010 publica

El orificio por donde mira la vaca
relato irónico-surrealista que escribí pensando en mis queridos amigos poetas, pintores y creadores postistas.