domingo, 5 de septiembre de 2010

La bellesa de doble mirall

Tancava els ulls i recordava els versos que tantes vegades havia llegit.

... bé ho concedeix Hermes present als jocs,
fill de la muntanyenca Maia d’ulls vius;
Atlas engendrà aquesta extraordinària bellesa
entre set estimades filles de trenes color violeta,
que s’anomenen Plèiades celestes.

FALSEDAD

Si el amor es falso,
son falsas las canciones a Laura,
es falso el brillo de los ojos,
y Beatriz es una sombra que se desvanece
después de pasar el puente.

Son falsos los fuegos encendidos de las camelias
y las rutas de azucenas.
También es falsa la fugaz república del deseo.

Si el amor es falso,
nada que decir de las pupilas que se dilatan,

de la aceleración del pulso,
de la voluptuosidad de los labios,
de la hinchazón de las venas
ni de la alteración de sístole y diástole.

Si el amor, que mueve el sol
y las otras estrellas, es falso,
¿por qué estalla la fisiología?

No lo dudéis más
el amor no es falso,
el amor es hoz
afilada que corta el hilo
de toda cosa humana.

Nota: el vocablo hoz en catalán se traduce como falç, aquí se juega con la fonética de esta palabra pues falç suena igual que fals que significa, su vez, falso.

viernes, 3 de septiembre de 2010

No podrán saber por dónde levantamos el vuelo.

- Nadie debe saber por dónde andamos. Tú has volado por encima de los olmos y has visto desde lo alto que aún existen antiguas sendas que permiten pasar de perfil y sortear los peajes del paraíso.

Caminemos un poco más, bajo las copas de los chopos. Luego descansaremos a la sombra del alero, viendo pasar el halcón que viene del otro lado de la sierra.

Aquí todos vuelan según les conviene, atropando lo que pueden y luego, solo a ti te llaman “urraca ladrona”, y cuando levantas las alas bajo el sol dejando ver tus plumas blancas y negras te conviertes en el ave reina de las cunetas.

- Chac, chac, chac, chac, chac.

- Bajo la cornisa, entre molduras, duerme la lechuza de papo inflado. Al anochecer levantará un vuelo sin astucia.

¿Irá a Fiesole? No conocemos su derrotero.

En cualquier caso deberá cruzar el Arno. El río, a pesar de las murallas de almenas gibelinas, fluye lentamente hacia el mar Ligur.

Nosotros iremos por la glera. No dejaremos huellas. Sólo la ausencia.

Desde lejos contemplaremos las murallas. Tú graznarás tranquila y yo beberé la copa de vino joven.


de "El caminante y la urraca"

No és sàvia

La naturalesa no és sàvia,
ni és res,
i quan peta, peta i ho destrueix tot;
orca és com un déu antic
i tu i jo som un bri
a mercè de l’engany que navega pel riu subtil
i que no tenim més que la música
i pocs altres bens,
pocs,
només aquells que la tramuntana no se’n du.

Del poemari
Odis, venjances i altres traçats geomètrics

jueves, 2 de septiembre de 2010

El lenguaje de las flores

Conozco, desde hace tiempo, el lenguaje de las flores
y he preguntado al azahar
si tus mejillas encendidas me quemarían los días,
si los ojos llorosos de las noches del sur
me traerían el espanto del amor perdido.

Las flores responden con la lengua de siempre:
el fuego y la noche son apariciones naturales
como la serpiente y el ácido desoxirribonucleico.

Traducción del catalán de
El llenguatge de les flors
de DOBLE TALL

Los jardines de Boboli

El Belvedere está en el extremo septentrional de la muralla que circunda los jardines. Es una torre firme de sólidos cimientos.

Desde lo alto del Belvedere he contemplado los cipreses y los parterres del jardín, las avenidas y las fuentes de los putti malignos. Al fondo se ve el imponente palacio.

Boboli es un jardín cerrado que concentra un universo de rubores.

Desde lo alto del Belvedere, fuera de los jardines, se extiende la vista por encima de la ciudad de las discordias. El Arno dibuja la amable curva de los rencores.

Algunas lechuzas han volado desde las cornisas del palacio hasta Fiésole.


de " El caminante y la urraca"

Extramuros - Intramuros

Extramuros

Excavaron las tumbas más allá de los muros y plantaron un mar de cipreses para detener los pasos de aquella que siempre tiene la última palabra.

Aparece al fondo del cuadro, con la guadaña en ristre y acaba entrando en la ciudad a pesar de las murallas y cipreses.

- Chac, chac, chac, chac, chac.

-¿Tiemblas? ¿Se erizan tus plumas?

- Chac, chac, chac, chac, chac.

- Ya sabes que aunque caminemos hasta los confines más lejanos, siempre nos encontraremos rodeados por el profundo Tártaro.

Después de andar por tantos senderos, de viajar por muchas tierras diremos: estuvimos aquí y allá, y sin querer detener los pasos, aún, pediremos que nos entierren cuanto antes, buscando, quizás, un paraíso sin fronteras.



Intramuros

Aquello que queda encerrado, tarde o temprano, acaba pudriéndose.

- Mueve las alas, urraca querida. Hay que orear.


De "El caminante y la urraca"

miércoles, 1 de septiembre de 2010

Paisatge desolat

És
cert, sí,
desolat
és el paisatge,
l’illa és insalubre
i la vall és de llàgrimes
i les rialles se’n van,
només sang de gladiadors
focs d’artifici i jocs de pilota,
ben organitzades les cerimònies
per pitjar la paraula i la llibertat
i tothom brega per dur l’aigua al seu molí.
Per què hem de defensar aquestes restes miserables?



El pa i la sal han quedat fora del paradís,
l’Edèn natural entre l’Eufrates i el Tígris,
i lluny també de les arcàdies fictícies
s’han perdut les músiques i els poemes
que rauen com restes oblidades
enmig del jardí de bonsais
i vegetals empeltats.
Ja no cal posar adob
ni regar les plantes,
s’ha esvaït l’ombra
deixant-ho
tot sec,
mort.

Del poemari
Mètrica en un entorn discret

Cementiri jueu de Worms

Al cementiri jueu de Worms
es conserven tombes del segle XI
que prudents s’adapten al paisatge.

Les espurnes de la nit, entre els xiprers verticals, encenen racons obscurs del pensament.

De dalt el sicomor contemplo el literari
flux que s’estén del verb a la maçoneria
seca del mur altíssim i recordo els germans.

Les espurnes de la nit, entre els núvols freds, enlluernen l’efemèride trista i la novetat.

A l’ombra del palau s’han enredat els mots
de la confusió i amb fonaments d’enveja
a poc a poc s’aixeca una Babel sagnant.

Les espurnes de la nit, entre les ombres invisibles, descobreixen la dimensió de la fosca.


Del poemari
Mètrica en un entorn discret

Corifeu secret

1
Terribles fantasmes,
què voleu de mi?
Sou llimacs immunds,
sempre, nit i dia,
a l’aguait traïdor.
La vostra presència
em torba la ment,
i m’anul•la la raó
i em confon l’afany.
Cruels que em negueu
la pau i el repòs;
per què em feu fugir
i em llanceu al mar
incert de tenebres?
Corifeu secret,
del meu cor estant,
ultra així tan pròxim
m’escarniu el seny.

Si voleu que mori,
moriré,
deixeu-me, però,
la quietud.
2
Saps del nostre habitatge dintre teu amagat
i en coneixes la veu, obstinada cançó
que cou al llagrimal, tot regalant tresors
de músiques eternes, de soldats i deesses.
Et donarem l’estrella ardent que en la nit dansa,
el far d’Alexandria que il•lumina ben lluny
i un desert de maragdes i de lleons rampants.
Posarem les imatges damunt els secrets càlculs
de la passió perduda que es deslliura en un ball
de màscares insòlites que oculten esguards.
I quan de dalt observis la dimensió del seny,
la densitat del mar i els miralls del capvespre
oeix el corifeu que dins la cova fosca
pentina els cavalls blancs i vetlla per les ombres.

I demanes, encara, la quietud dels fosars?