DOS REQUIEMS

La conversa es va allargar fins a altes hores. L’aire era agradable a Porto Recanati, hi havíem anat a sopar. A mi se’m feia difícil, amb aquell mar i aquella lluna tan prima, entrar en disquisicions sobre la música dels rèquiems, el tema l’havia tret l’Emili de Barcelona i el Remo de Recanati s’hi abonava, tot dient:

- La música és més que un refugi, és una profunda i abstracta reflexió que es fonamenta en estadis que no són explícits, què estan en el fons de la nostra essència i arriben com un alè al pensament.

Com podia dir tot això davant un plat de frutti di mare? En Remo afegia:

- La música té la capacitat d’encendre una espurna de claredat al mig de la foscor que ens envolta. La foscor és la mentida reiterada fa girar el món.

Vaig observar la nit tan plàcida i per acabar amb tot això els vaig proposar dues audicions, per veure si així s’acabava la conversa.

- Us recomano aquests dos rèquiems i, després d’haver-los escoltat, en continuarem parlant demà o qualsevol altre dia:

REQUIES de Luciano Berio i
RÈQUIEM POR LA LIBERTAD IMAGINADA Cristobal Halfter

El primer és inquietant, sembla exposar un pessimisme immens per la pèrdua de valors. És com si fos l’expressió d’una buidor extrema. Quan en tornem a parlar ja em direu si aquesta obra us fa pensar en la pèrdua de l'ètica col.lectiva.

L’obra de Halfter és com un batec interior i també és la ressonància del crit (per la manca de llibertat?, per la llibertat imaginada?) Fou escrit quan les llibertats formals estaven conculcades. Avui, doncs, encara és vigent.

Desitjo que us vagin bé les coses.