Això no és arquitectura ni és res. És un pur entreteniment per a ociosos. El que es presenta als concursos d'arquitectura promoguts per l'administració no té res a veure amb l'objecte substancial del fet constructiu, no té res a veure amb la utilitat, la solidesa i l'adequació al medi i tampoc amb la sostenibilitat. No és més que una ostentació de grafisme i de formes publicitàries.
En les convocatòries dels concursos de projectes d'arquitectura es determina la documentació a presentar. A més a nés de la documentació administrativa se sol demanar un avanç de la idea formal del projecte, uns plànols que més o menys expliquin allò que es vol projectar. Doncs bé, amb l'afany d'impressionar al jurat -i aquest quasi sempre es deixa- es presenta tot un luxe d'imatges retòriques, efectistes i tan enganyoses com la publicitat, que amb prou feines diuen res de l'arquitectura ni del projecte. Amb aquests artefactes es convenç el jurat que adjudica el concurs al més bonic dels panells de colors, gairebé sense preocupar-se de com serà l'edifici ni si servirà per al que ha de servir, ja que ben sabut és que ara importa més l'espectacle de les vanitats que el servei que ha de complir l'obra arquitectònica .
Per donar resposta a aquesta forma de procedir i per presentar-se amb èxit als concursos de projectes, els estudis d'arquitectes s'han dotat de figurants que fan disseny gràfic i publicitari.
Enmig d'un escenari mínimal, entre maquetes impossibles, el mestre de cerimònies, vestit de negre, amb la seva secta de grafistes al darrera, es condueix, sota la llum de les halògenes, ordenant a tort i a dret com si fos un guru.
Tot això convenç al tribunal més pintat. També ells volen planar un pam per sobre dels altres mortals.
Després, el que surt de tot això és el producte fútil, ostentós, arrogant, vacu i vanitós que, per tractar-se generalment d'obra pública, paguem entre tots, en aquests temps de crisi.
jueves, 29 de abril de 2010
miércoles, 28 de abril de 2010
ARGONÀUTES
Acabades les lluites,
voguen els argonàutes,
intrèpids d’ulls oberts.
En la foscúria amarga es dissol el capvespre
entre esculls i niells amb llum de plata isarda
com qualsevol gas noble que en l’espai s’expandeix.
Savis conspicus han deduït, a partir dels estudis de Malthus, que després d’un desastre irracional, és a dir, una contesa bèl·lica, o d’un desastre natural, els pobles experimenten un creixement demogràfic considerable que sembla més aviat la resposta de l’instint de conservació col·lectiu que no pas un arravatament procreador de les femelles.
Poema que pertany al llibre
Mètrica en un entorn discret
lunes, 26 de abril de 2010
Els sonets del geòmetra 4, 5
Els sonets del geòmetra és un conjunt de poemes que forma part de poemari
Odis, venjances i altres traçats geomètrics.
4.
Vam dibuixar la ciutat ideal,
pentagonal, amb muralles gruixudes
amb espitlleres cada catorze peus
i merlets alts com cims inexpugnables.
Sobre les portes vam projectar uns balcons
per llençar oli bullent damunt
el visitant, als angles del pentàgon
vam bastir torres de carreus de basalt,
de dalt estant, protegit pels merlets
es pot llençar fletxes enverinades
també foc grec i administrar venjança.
Aquesta fou la ciutat ideal,
la què traçarem, els plànols de la qual
són als tractats clàssics d’arquitectura.
5.
Hi ha tres cilindres que s’aixequen
més enllà de la cledissa espinosa,
tres xemeneies que treuen fum de mort,
fosques i afòtiques fumegen extermini.
Tot fa pudor d’eficaç crematori,
de segle vint, de progrés invertit,
de refinada civilització,
de no retorn i de control de races.
No cal fer gaires línies per comptar
tots els que moren, només una llibreta
amb una llista sense noms, només xifres.
Ara farem museus de la memòria,
de flors marcides, de xemeneies negres,
de cledes altes i d’odi secular.
Odis, venjances i altres traçats geomètrics.
4.
Vam dibuixar la ciutat ideal,
pentagonal, amb muralles gruixudes
amb espitlleres cada catorze peus
i merlets alts com cims inexpugnables.
Sobre les portes vam projectar uns balcons
per llençar oli bullent damunt
el visitant, als angles del pentàgon
vam bastir torres de carreus de basalt,
de dalt estant, protegit pels merlets
es pot llençar fletxes enverinades
també foc grec i administrar venjança.
Aquesta fou la ciutat ideal,
la què traçarem, els plànols de la qual
són als tractats clàssics d’arquitectura.
5.
Hi ha tres cilindres que s’aixequen
més enllà de la cledissa espinosa,
tres xemeneies que treuen fum de mort,
fosques i afòtiques fumegen extermini.
Tot fa pudor d’eficaç crematori,
de segle vint, de progrés invertit,
de refinada civilització,
de no retorn i de control de races.
No cal fer gaires línies per comptar
tots els que moren, només una llibreta
amb una llista sense noms, només xifres.
Ara farem museus de la memòria,
de flors marcides, de xemeneies negres,
de cledes altes i d’odi secular.
GARSA
ESTOFADins i fora de la ciutat les baralles són constants. Discussions, cridòries, xivarris, taboles i esvalots. Total un pandemònium, un cafarnaún, una olla de grills, sembla una concentració de rapinyaires grallant.
- Encara recordo aquell escàndol a les pastures. Estaves ocupada grallant amb les teves congèneres. Hi havia una vaca morta, estesa damunt el fang i vosaltres amb els vostres becs negres no podíeu esquinçar la pell del bòvid per accedir a les vísceres rogenques. Mentrestant, els corbs anaven directament als ulls i a la mamella flàccida del cadàver. Les garses grallàveu estrepitosament para atraure l’atenció dels voltors, per què fessin cap al banquet, obrissin les carns de la vaca morta i l’esbudellessin. Prou sabíeu que les grans aus rapinyaires engolirien la carn i el budellam, però deixarien, com a mínim, algun os per repassar i així en trauríeu l’aliment.
¡Ben estudiat que ho teniu això de treure profit dels cadàvers!
Si és que tots som de la mateixa estofa: el bípede sense plomes i l’ocell de mal averany. El cas és rampinyar i aprofitar-se de vius i morts. Uns anant directament als ulls, i uns altres a les mamelles o a xuclar el mugró, uns parlotejant per atraure l’atenció, i uns altres esbudellant tot allò que troben i utilitzant el bec i l’espasa tal com convingui per procurar-se les garrofes. N’hi ha que, amb més subtilesa, també parlotegen i fan discursos per aconseguir que uns altres facin servir l’espasa o el matxet i les mantinguin a cor que vols.
Primeria de juny
Francesc Parcerisas
Hi ha un moment, a la primeria de juny,
en què el vent bufa cansat,
encara mal acostumat a la calor.
Al carrer hi ha dones que tiren les cartes
al mateix indret on abans ruixaven aigua
d’un cossi i escombraven el terra moll.
L’Eilidh ha sortit de compres amb una amiga
i jo escolto Glenn Gould;
les criatures s’empolainen i es barallen
per una comunió que ha de venir.
¿Hi serem quan ja no quedi res?
Així mateix com els llibres se m’omplen
del fum del cigarret, veig un coix
amb armilla negra que enllustra les sabates
de l’avi. Ara tots parlen en castellà
i aquest home en el record de cal barber
se’m fa estrany com una cançó
que no arribo a endevinar ben bé.
Un déu o molts morts
són una sola cosa: estels petits al cel
o la boira que passa com un sudari
a la vall de les puputs. No goso
posar color a la injustícia, i jo mateix
em sé injust i neguitós per ser encara
com l’amant que vol reposar
entre els teus braços tan llunyans.
No res és a la mida de ningú.
No res atzar, destí, voler fer ser.
A la partió de l’autopista
un tou de ginesta ens embafa de mel:
noms, olors, records, idees.
Ja no arribarem mai tard
a aquesta vida. La veig tota sencera,
acabada, perfecta com una muntanyeta
de pols. La llum és en aquest desig
i en aquesta veu que em sosté,
en aquests ulls que em parlen
i fan que oblidi la llet de bruixa,
l’ofensa i la resurrecció,
el desencís, i em cregui, per un moment,
que seré sempre com tu em vols agafar
molt a poc a poc a la teva mà.
Hi ha un moment, a la primeria de juny,
en què el vent bufa cansat,
encara mal acostumat a la calor.
Al carrer hi ha dones que tiren les cartes
al mateix indret on abans ruixaven aigua
d’un cossi i escombraven el terra moll.
L’Eilidh ha sortit de compres amb una amiga
i jo escolto Glenn Gould;
les criatures s’empolainen i es barallen
per una comunió que ha de venir.
¿Hi serem quan ja no quedi res?
Així mateix com els llibres se m’omplen
del fum del cigarret, veig un coix
amb armilla negra que enllustra les sabates
de l’avi. Ara tots parlen en castellà
i aquest home en el record de cal barber
se’m fa estrany com una cançó
que no arribo a endevinar ben bé.
Un déu o molts morts
són una sola cosa: estels petits al cel
o la boira que passa com un sudari
a la vall de les puputs. No goso
posar color a la injustícia, i jo mateix
em sé injust i neguitós per ser encara
com l’amant que vol reposar
entre els teus braços tan llunyans.
No res és a la mida de ningú.
No res atzar, destí, voler fer ser.
A la partió de l’autopista
un tou de ginesta ens embafa de mel:
noms, olors, records, idees.
Ja no arribarem mai tard
a aquesta vida. La veig tota sencera,
acabada, perfecta com una muntanyeta
de pols. La llum és en aquest desig
i en aquesta veu que em sosté,
en aquests ulls que em parlen
i fan que oblidi la llet de bruixa,
l’ofensa i la resurrecció,
el desencís, i em cregui, per un moment,
que seré sempre com tu em vols agafar
molt a poc a poc a la teva mà.
MADRIGAL
Melcion Mateu
L’amor és una cosa terrible.
És difícil pensar en res que faci tant de mal.
Si us clavessin un tirabuixó a l’estèrnum
sabríeu de què us parlo, però abans
haurien d’estirar-lo i d’endinsar-lo sense acabar de treure’l.
És una sensació angoixant, decididament desagradable.
Com la noia que es lleva amb els llençols tacats,
sense saber què fer-ne. Els clients dels bistrots
en algunes ocasions es netegen els llavis
amb una expressió semblant. Quan crido
la meva boca s’obre a l’infinit amb una fam insaciable.
Hi ha gats que moren de la Síndrome d’Imunodeficiència Felina;
a alguns coloms les plomes se’ls podreixen i quan surto al balcó
sento, com corbs, les gavines que criden
que estic enamorat, que estic enamorat.
Cohèlet
Carles Duarte
Sí, recorda't del teu creador
abans que no es desfaci el fil de plata
i el llantió d'or no s'esberli,
abans que no s'esmicoli la gerra a la font
i la corriola del pou no es trenqui,
abans que la pols no torni a la terra,
al lloc on era,
i l'alè de vida no retorni a Déu
Eclesiastès, 2.6-7
Tanca el llavis del dia
i estimba la mirada
contra el cel sense límits,
poblat d'astres distants
que la nit desamaga.
T'hi reconeixes ínfim,
un bri exigu de vida
que segueix el seu curs,
gairebé imperceptible,
en l'immens escenari
que un Déu ha construït
perquè hi transcorri el temps.
Digues el nom del vent
que l'univers escampa,
cerca arreu del silenci
l'alè del Déu que et pensa.
Invoca el Déu ocult
que et dibuixa les hores,
un Déu íntim i exacte
que no has sabut comprendre.
Parla-li del teu somni,
d'aquells qui t'engendraren,
de la dona que et cal,
del teus fills que s'espiguen,
del tast de les paraules,
de l'escorça dels cossos,
del tacte blau del Sol,
del lent esclat del mar.
I no demanis res
i assaboreix l'albada,
com desa les estrelles
rere un llençol de llum.
Restitución del ecosistema
El marrazo y la cimitarrason útiles para restituir
el orden natural corrompido,
dañado por bestias invasivas
que se multiplican mordiendo
y rapiñando a diestro y siniestro.
Hay que eliminar las especies
que con engaño han hinchado su vientre
y se han comido el pan y la sal
y amenazan el ecosistema
y siguen royendo
y mordisqueando y llenando el buche.
No hace falta que esperemos a que revienten.
Utilicemos las herramientas de corte.
No es necesario que tengamos contemplaciones
ni que suframos por si se salpican
los pavimentos y las paredes,
esto es frecuente con herramientas de corte doble,
revientan, rompen y embadurnan;
sólo hace falta, después, pasar un paño.
Traducción al castellano de
Restitució de l'ecosistema
poema incluido en
DOBLE TALL
March Editor
sábado, 24 de abril de 2010
URRACA
El caminante y la urraca
- Ya ves tú. Por aquí andamos, el caminante solitario y la urraca ladrona. Por estos senderos, levantando acta de las cartografías y de los límites fronterizos: que si esta frontera fue trazada después de la guerra de los doscientos años, o aquel otro límite, trazado con la punta de la espada sobre el barro de la venganza y dibujado después en los mapas con tinta de color sangre. Total líneas que se dibujaron con la mano cerrada, a puñetazos. En definitiva, las fronteras son las que son después de una tunda de puñetazos.
Se nos ve la pinta de mala baba, de camineros antisociales, que clamamos como energúmenos siguiendo la larga trayectoria de las cunetas.
Procuran echarnos de las ciudades. En la república no caben ni ruiseñores ni ciertos pajarracos, ni mucho menos una picaza de mal agüero y un caminante descreído -der wanderer como decían a los románticos.
¡Cuánto tino gastaba Platón!
- Chac, chac, chac, chac, chac.
- Nos toman por peones indigentes de las trochas y senderos, así de inofensivos. Ya nos vale, que si no, ya nos hubiesen estrujado, al wanderer y a la urraca. Eso sí, tras las persianas escuchan con sigilo nuestras pláticas para ver si atropan alguna pieza o algún trasto para amueblar sus mentes.
En esta extensa red de caminos nos hemos encontrado con murallas de piedra que, ahora, no son otra cosa que elementos físicos del paisaje turístico y sin embargo, ante estas construcciones, nos invade un olor acre a orín que no puede ocultarnos el arbitrio y el engaño del constructor de muros.
Tu, pajarraco, vuelas por encima de las murallas y bajo tus alas aparecen las líneas inmateriales de las fronteras. Éstas también están dibujadas en los mapas con la tinta indeleble de la infamia.
- Ya ves tú. Por aquí andamos, el caminante solitario y la urraca ladrona. Por estos senderos, levantando acta de las cartografías y de los límites fronterizos: que si esta frontera fue trazada después de la guerra de los doscientos años, o aquel otro límite, trazado con la punta de la espada sobre el barro de la venganza y dibujado después en los mapas con tinta de color sangre. Total líneas que se dibujaron con la mano cerrada, a puñetazos. En definitiva, las fronteras son las que son después de una tunda de puñetazos.
Se nos ve la pinta de mala baba, de camineros antisociales, que clamamos como energúmenos siguiendo la larga trayectoria de las cunetas.
Procuran echarnos de las ciudades. En la república no caben ni ruiseñores ni ciertos pajarracos, ni mucho menos una picaza de mal agüero y un caminante descreído -der wanderer como decían a los románticos.
¡Cuánto tino gastaba Platón!
- Chac, chac, chac, chac, chac.
- Nos toman por peones indigentes de las trochas y senderos, así de inofensivos. Ya nos vale, que si no, ya nos hubiesen estrujado, al wanderer y a la urraca. Eso sí, tras las persianas escuchan con sigilo nuestras pláticas para ver si atropan alguna pieza o algún trasto para amueblar sus mentes.
En esta extensa red de caminos nos hemos encontrado con murallas de piedra que, ahora, no son otra cosa que elementos físicos del paisaje turístico y sin embargo, ante estas construcciones, nos invade un olor acre a orín que no puede ocultarnos el arbitrio y el engaño del constructor de muros.
Tu, pajarraco, vuelas por encima de las murallas y bajo tus alas aparecen las líneas inmateriales de las fronteras. Éstas también están dibujadas en los mapas con la tinta indeleble de la infamia.
Els sonets del geòmetra 1, 2 i 3
Els sonets del geòmetra és un conjunt de deu sonets, nou dels quals s'inclouen en el poemari
Odis, venjances i altres traçats geomètrics.
El sonet no inclòs al poemari també es publicarà en aquest blog.
Ara, de moment, només es presenten els sonets 1, 2 i 3.
1.
Llençaven boles de sofre i brea encesa
amb catapultes. Morien a intramurs
mares i fills. A extramurs esperaven
que la ciutat al capvespre caigués.
Amb catapultes, també, tiraven rates
per provocar infeccions bubòniques,
van assecar les deus i els rierols
per a matar la població de set.
Van posar setge tot l’estiu i tardor,
dies i nits s’han desitjat la mort
els uns als altres. Res més no desitjaven.
No fou querella fictícia de dracs i àngels,
fou un traçat irregular de corbes,
la trajectòria mortal d’odis i enveges.
2.
Cal fer molts plànols, moltes hores de càlcul
i dibuixar clares geometries,
fer l’artefacte eficaç per la guerra
i emprar l’enginy al servei de la mort.
Ho demanaven els Sforzza, els Medici
i avui, als savis, encara els ho demanen:
“cal tornar en sang les fonts de la ciutat,
cal escampar les plagues per la terra”.
A poc a poc s’afina el salvatgisme,
bastim castells de quincalla i neó
i a força d’odis aconseguim més pa.
Els traçats són els de sempre: línies, punts,
algun segment imprecís que no es talla
i la tangent tocant un cercle fosc.
3.
No convenia embrutar entapissats
tot era pulcre als palaus de Venècia,
calia un mètode net que no enllardissés.
Millor el verí que el coltell o l’espasa.
No vaig fer plànols ni esmolar ganivets
per a venjances i odis, prou n’hi havia
amb els flascons d’apòtzemes i sucs
ben combinats. Res de geometries.
I vaig deixar el compàs uns quants anys
i el cartabó damunt la taula vella
però la guerra cap Orient s’estenia.
Verí o punyal, les mateixes aurores,
i joves forts com alzines que cauen
lluny de palau, lluny dels entapissats.
Odis, venjances i altres traçats geomètrics.
El sonet no inclòs al poemari també es publicarà en aquest blog.
Ara, de moment, només es presenten els sonets 1, 2 i 3.
1.
Llençaven boles de sofre i brea encesa
amb catapultes. Morien a intramurs
mares i fills. A extramurs esperaven
que la ciutat al capvespre caigués.
Amb catapultes, també, tiraven rates
per provocar infeccions bubòniques,
van assecar les deus i els rierols
per a matar la població de set.
Van posar setge tot l’estiu i tardor,
dies i nits s’han desitjat la mort
els uns als altres. Res més no desitjaven.
No fou querella fictícia de dracs i àngels,
fou un traçat irregular de corbes,
la trajectòria mortal d’odis i enveges.
2.
Cal fer molts plànols, moltes hores de càlcul
i dibuixar clares geometries,
fer l’artefacte eficaç per la guerra
i emprar l’enginy al servei de la mort.
Ho demanaven els Sforzza, els Medici
i avui, als savis, encara els ho demanen:
“cal tornar en sang les fonts de la ciutat,
cal escampar les plagues per la terra”.
A poc a poc s’afina el salvatgisme,
bastim castells de quincalla i neó
i a força d’odis aconseguim més pa.
Els traçats són els de sempre: línies, punts,
algun segment imprecís que no es talla
i la tangent tocant un cercle fosc.
3.
No convenia embrutar entapissats
tot era pulcre als palaus de Venècia,
calia un mètode net que no enllardissés.
Millor el verí que el coltell o l’espasa.
No vaig fer plànols ni esmolar ganivets
per a venjances i odis, prou n’hi havia
amb els flascons d’apòtzemes i sucs
ben combinats. Res de geometries.
I vaig deixar el compàs uns quants anys
i el cartabó damunt la taula vella
però la guerra cap Orient s’estenia.
Verí o punyal, les mateixes aurores,
i joves forts com alzines que cauen
lluny de palau, lluny dels entapissats.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
