L’aplec de les donzelles del temps

Rodejades de mar es van reunir a Egina les Parques, donzelles de la filosa; la Balanguera de fines mans i les tres Hores, filles de Temis. Feia temps que s’havien proposat parlar de les seves experiències i havien de posar en comú la problemàtica del seu gremi. Era un mini congrés professional.

La reunió fou de matinada, tant d’hora el sol just començava a despertar. L’esguard era encara tèrbol. Els primers raigs dibuixaven esteles a l’ampla mar.

Les deesses es presentaren amb clares clàmides de festa. La Balanguera de fines mans s’adornava, a més a més, amb una orfebreria barroca que denotava el seu origen balear.

-No m’agrada que qualifiquem aquesta reunió com “congrés professional” -va dir Eunòmia- jo més aviat ho qualificaria de “reunió informal de deesses”. No som ni assalariades, ni treballadores autònomes, ni professionals lliberals. Som filles de deus majors!
-Tanmateix som poques i no tenim gaire competència.
-Això és un aplec -van dir les tres Parques a una sola veu.

Les rialles de les filadores amb llur vitalitat foren un esclat d’alegria general al mig de la gravidesa que l’aire.

-Sa paraula és bella. Aplec sona a festa, sona bé -va dir la Balanguera, la deïtat de fines mans.
-Companyes, la nostra existència és la festa eterna d’anar veient com passa el temps
-manifestàren les Parques amb aire jocós.
-Vosaltres, Parques, sempre rialleres, sembla que hagueu begut més vi que ambrosia. Es nota que amb el moscatell de la Toscana us animeu per anar fent rodar la filosa -digué Dice.
-La nostra missió és sagrada -va dir Eirene la reflexiva-. No caiguem en la frivolitat d’aquells que només veuen passar la vida sense intervenir en res. Aquells que s’abandonen al ball de màscares i observen pusil•lànimes, amb indecisió, com passen els dies i no esmercen cap esforç per millorar el decurs de la història.
-Nosaltres no podem intervenir en el destí dels homes -digué preocupada la Parca Major.
-Tu, Parca, has de saber que el teu compatriota i poeta excels, mestre viatger dels estrats infernals, va dir que tots aquests porucs apàtics es condemnaran a seguir una absurda bandera, tot ells són ànimes que van viure sense infàmia ni honor. Aquests infeliços, en el clot, es barrejaran amb els àngels que no van ser ni fidels ni rebels, no els vol ni Déu ni els enemics de Déu i són condemnats a anar nus i sempre agullonats per vespes. Ai mesells! la cara se’ls retallarà amb fils de sang i de llàgrimes i hauran d’anar caminant damunt de rius de cucs immunds.

Els parlaments de les deesses es barrejaven amb el so de les ones embravides. No era plàcida la matinada, els núvols amenaçaven tempesta i les aus en un vol circular feien presagiar mals auguris.-Aquesta maror ve de lluny, l’he tinguda des que sortí de ses illes -va dir la Balanguera de fines mans-. La travessia ha estat llarga i feinosa, tants de nígols m’irritaven i a cops em vaig haver de protegir, com una nina espaordida, davall es sòtil de sa coberta de sa nau.
-Les pithiúsiques sou temorenques -va dir Dice-. No t’amoïnis, companya, això no és res. És Zeus, ja coneixeu la seva afecció d’anar amuntegant els núvols.
-No ho diguis massa fort, nina, es déu es pot irritar i respondre amb una llampegada.
-Més d’un fa servir la climatologia o el part meteorològic per distreure’ns de les qüestions importants.
-Heu vist, germanes, que per la roda del temps n’han passat de tots els colors.

Eirene exposava a les deesses les seves reflexions. Això li donava un cert aire de superioritat que només a ella satisfeia. Les altres, una mica burletes, li seguien el corrent amb sornegueria. Fins i tot, mentre escoltava, una Parca riallera, asseguda a una pedra, dibuixava amb un bastonet una sardina a la sorra.

-Heu observat seguicis de maldat inútil que no han dut cap profit. Prats verds a Nínive i jardins a Babilonia, alternats amb foscúries de maldat -continuà el discurs Eirene-. Heu vist com la saviesa antiga fou trepitjada, més d’un cop, per la barbàrie.
-Tots aquests que veiem girar, lligats a la roda del temps, viuen pastant fang, rebolcats i empastifats sense remei -va contestar Dice-. Al final dels seus dies van a parar al forat insolent...
-No em vull referir a actituds individuals, parlo del pas de la història -continuà Eirene-, de l’etern pas de les generacions. Dels pobles que, sota el jou d’inquisidors, han patit el dolor, i parlo, també, de la lluita d’aquests pobles, lluita noble que portà l’home d’esclau a serb, primer; de serb a súbdit, després; i finalment, de súbdit a ciutadà.
-Malgrat aquest progrés, en el perfeccionament de la barbàrie, ens hem cansat de veure dolor -va dir Dice.
-Ja ho veus: abans, ara i sempre, és i serà un femer -digué la Parca.
-Tot això és fruit de sa llibertat i, sa llibertat és un bé suprem, s’homo és lliure d’actuar com vulgui -va dir la Balanguera de fines mans-. Es remei no el porem donar nosaltres. Els humans fan segons es seu lliure albir, fan el que poren: “Avui capons i galines, demà menjaram sardines a sa vora de la mar”
-N’hi ha, però, que els veiem a la roda treballant, convençuts que el seu esforç donarà un fruit de progrés -va contestar optimista Eirene.
-N’hi ha molts que viuen de l’esforç d’aquells que treballen com a mules i molts, n’hi ha, que viuen dels altres -va dir la Parca vella-. Més d’un cop hagués tallat el fil abans de temps.
-No ens està permès jutjar -va dir la Balanguera de fines mans- i tu, Parca, te’n guardaràs prou de tallar es fil de sa vida si es moment no és arribat. Sempre hi ha hagut homos contents i homos amargats, qualcun que fou considerat savi, no era més que un ruc incommensurable. Pel mateix patró sa histori ha tallat traïdors, homos de bé i impostors. Ja ho ha dit sa germana Dice: tots pastant en es fang.
-En la roda hem vist com els salvadors de la humanitat, els adobamons, atropellaven la raó
-proclamava Eirene-, hem vist que les emocions enterbolien el pensament i la llibertat dels pobres mortals. Esperits inquiets eren conscients de la brevetat dels seus dies i uns, en un rampell místic, rodaven en meditació seguint una línia espiral d’introspecció cap el més profund de la misericòrdia del seu cor, quedaven penjats en aquell punt recòndit i profund; altres es quedaven suspesos entre baladres i llimoners al seu jardí clos; o aquell boig que, en una metamorfosi, es traslladava a la velocitat de la llum, pobret, també es penjava fora de la raó. Ni la passió, ni l’excés de virtut, ni els sentiments exaltats han portat res de bo.

Es va fer un silenci estrany, suspès en el vol de les gavines. L’atmosfera va prendre una consistència aliena a la percepció humana. Era el silenci dels deus.

-L’home es pot salvar per l’amor i pel gaudi de la bellesa -digué Eunòmia.

Les seves paraules, amortint el cop de les ones damunt els esculls, ressonaren de l’horitzó fins a la platja.

-Com tots els ideals humans, també l’ideal romàntic de redempció de l’home per la bellesa i l’amor ha fracassat.

DECLARACIÓ ETERNA DEL PAS EL TEMPS

La Carta d’Egina

Arribades dels confins de la mar i reunides a la illa d’Egina, les deesses del temps, com a coneixedores de l’etern gir de la roda, després de reflexionar sobre els lligam de l’home a la història, del seu determinisme temporal i de la brevetat de la seva existència,
proclamem:

Primer.- El temps passa inexorable sense que cap mortal pugui aturar o desviar el curs dels dies.

Segón.- La fertilitat de la terra dóna els fruits segons el cicle de les estacions i les collites segueixen la roda del temps.

Tercer.- La continuïtat dels solsticis no pot ser alterada car d’això en depèn la provisió dels aliments.

Quart.- Els homes viuen lligats al present i no poden modificar el passat.

Cinquè.- A cap mortal li és permès conèixer la llum del futur.

Sisè.- El darrer pas del homes, la mort, és un pas sense retorn.

Setè.- La llibertat és un bé suprem que no pot ésser determinat pel pas del temps.

Vuitè.- La raó permet que l’home esdevingui lliure tot relativitzant l’acció del temps.

Novè.- Més enllà de la illa de la raó només hi ha un mar de temps tenebrós.

Desè.- La càrrega feixuga dels desigs no deixa que l’home voli més enllà del temps i la raó.

Aquest decàleg el proclamem a Egina, en temps omnipresent, les deesses del temps:

Les Hores
La Balanguera
Les Parques