PARLAR I PENSAR

Parlar bé és pensar bé, i al revés. La paraula fa la intel•ligència i sembla que en aquesta qüestió s’han posat d’acord lingüistes i filòsofs.

A tot joc de xerrameca, al diàleg, al monòleg i al circumloqui en català en diem també enraonar, és a dir, posar en raó.

Tant se val la llengua utilitzada: català, sard, castellà, napolità o romanès, totes elles són un llatí mal parlat. Jo diria que les llengües resultants són el resultat de la mandra, de l’estalvi de forces i de la simplificació. Tots tendim a reduir l’esforç i en això de la parla no havia de ser menys, sobre tot quan ens posem a teclejar el mòbil podem arribar a fer una llengua tant esquemàtica com el llenguatge dels micos que s’entenen amb gestos, crits i sons guturals.

La llei del mínim esforç, no ha de significar, però, una minva de qualitat ni en la llengua ni en el pensament, ans al contrari. Ja hem pogut comprovar que l’estalvi ha donat bons resultats. Això ho han constatat tant els poetes com els directors de caixes d’estalvis, els primers fent els versos més inspirats, concentrant la bellesa amb una utilització mínima de mots, i els segons donant, només, un cop d’ull al compte de Pèrdues i Guanys.

Amb estalvi o sense, hem de construir frases i pensaments amb ordre i sense afectació, com l’arquitectura, posant els maons ben travats i aparellats amb ordre perquè s’aguanti l’edifici. Si els totxos estan mal posats la paret surt guerxa i la frase pot sortir així: Oferta, tenim mitjons per a nens de llana. O pot passar que utilitzem materials inadequats: si compres dos llonguets et regalem una rústica. Això és el reflex d’un pensament desendreçat.

Quan s’utilitzen materials d’importació per a fer cobertes o finestres pot ser que aquests no s’adaptin a la nostra climatologia i comenci a entrar aigua i vent per a tot arreu. Pot bufar així: Malgrat les sancions per overbooking les companyies de low cost han vist incrementat el seu cash folw.

En els nostres idiomes (i aquí no se n‘escapa cap, ja que la mandra campa per tot arreu) s’ha eliminat el joc de síl•labes curtes i llargues que tenien de les llengües clàssiques i això és per mandra, doncs és més fàcil pronunciar totes les síl•labes de la mateixa longitud que fer troqueus, iambes i altres peus.

Ara no fem hexàmetres ni ens acompanyem amb la lira, però hem fet una mètrica de síl•labes unidimensionals amb els recursos de l’accent i el diftong que Déu n’hi do.

De la mandra mètrica en sortí el tetràsforo monorrimo de Berceo i el sonet. Dant i Petrarca ho van fer molt bé. En Costa Llobera va fer versos magnífics recuperant, amb la mètrica mandrosa, el vers clàssic d’Horaci; i Riba aixecà un monument recuperant l’hexàmetre d’Homer.

Del llatí mal parlat i amb detritus d’altres procedències n’hem fet un patrimoni i és legítim preservar els patrimonis i els estalvis, però cal també qüestionar-se si val la pena tantes querelles i esbatussades per a defensar una heretat feta d’elements deteriorats i restes de procedències dispars.