Nada puede ser conocido con la certeza del dolor.
Por encima de mi cabeza,
subiendo a las altas esferas
y hasta más allá de los astros,
sólo un universo desconocido,
tan ignorado como las profundidades de la tierra.
Nada de las alturas del cielo,
nada de los estratos profundos
que bajo los pies se extienden,
nada de eso es conocido,
sólo sabemos de los hilos de sangre que han hecho
de la historia una urdimbre de vergüenza.
Veo en las aguas reflejado el semblante
burlón e imperturbable de Pirrón
que anduvo por los caminos de Asia
y oigo su voz serena
hablando con los magos de Persia.
Nada puede ser conocido en su propia naturaleza.
--- original en catalán ---
Ad Libitum
Res pot ser conegut amb la certesa del dolor.
Per damunt el meu cap,
pujant les altes esferes
i fins més enllà dels astres,
només un univers desconegut,
tan ignorat com les profunditats de la terra.
Res de les altures del cel,
res dels estrats profunds
que sota el peus s’estenen,
res d’això és conegut,
només sabem de fils de sang que han fet
de la història un ordit de vergonya.
Veig a les aigües el posat burleta,
impertorbable,
de Pirró pels camins d’Àsia
i sento la seva veu serena
parlant amb els mags de Pèrsia.
Res pot ser conegut en sa pròpia naturalesa.
Realment el dolor és una certesa.
ResponderEliminarLa escultura és preciosa.
Aubert
Aquesta angoixa de la magnitud del univers és un dels motors del nostre coneixement. Ens queda la constància de la Història per donar fe dels nostres desgavells, però queda l’esperança de l’evolució que porta al progrés.
ResponderEliminarUns excel•lents versos.
Salut.
Alberich, tal com tu dius, voler abastar la magnitud de l'univers és un dels motors del coneixement. Pel que fa a l'esperança, jo en tinc poca, a la vista de la història i de tot el desgavell que ens cau al damunt, me'n queden poques d'esperances i crec que això de que el Progrès ha de portar-nos a un futur millor és un residu de la fe monoteista. Perdona, amic Alberich, aquesta és l'opinió d'un descoratjat, d'un que està apuntat a la llista dels homes més pessimistes del món. Ho pots anar veien en el blog; crec en el materialisme, en la vulgaritat i en la tècnica. Una altra cosa és el bon humor. Ei! i la bona cuina, també Dant, l'escultura grega i, com diu en Pla, l'amor filial.
ResponderEliminarSalut
Un hermoso poema. Mi abuela decía que la felicidad es la ausencia de dolor.
ResponderEliminarSalud
de fet, som tan poca cosa, que fins i tot fa vergonya.
ResponderEliminarIsabel, cuánto nos enseñan las abuelas, realmente con la ausencia del dolor ya tenemos suficiente. Mi abuela decía: ¿Aún pides más?, ya estuviste bien una vez y ahora no te duele nada, ¿para qué quieres más?
ResponderEliminarSalud
Amic Puigcarbó, una insignificáncia.
ResponderEliminarVosaltres, ¿què us pensaaveu? ja us ho diu el poeta:
... un dia, el temps tallarà les amarres
d'aquest vaixell que sou...
Salut
Derrochando belleza, como siempre. Tienes un interior sublime.
ResponderEliminarSaludos.
Querida Lou, celebro que te haya gustado este poema libre, corresponde a un poemario extraño "mètrica en un entorn discret" donde sólo me preocupé por la forma, dejando que el contenido fuera la propia forma.
ResponderEliminarSalud.