domingo, 27 de junio de 2010

Amidaments

Cal l’enderroc complet
per deixar al descobert els fonaments
que més tard tambè extreurem
i poder mesurar damunt el terreny
l’odi, la vanitat i l’amor,
també la bellesa i els somnis dels savis.

Hi ha, però, un problema tècnic,
els sistemes de mesura disponibles
no permeten d’amidar res
que no tingui pes o extensió,
tampoc el goig de l’aurora
ni el roig encès dels robins.

del llibre
Odis, venjances i altres traçats geomètrics

jueves, 24 de junio de 2010

Detalles arquitectónicos de mal llevar

1) Voladizos desproporcionados o de grandes dimensiones.
2) Pavimentos de materiales sintéticos.
3) Muros cortina continuos orientados a cuatro vientos.
4) Carpinterías de acero.
5) Ventanas enrasadas en la cara exterior del paño de fachada.
6) Asimetrías gratuitas.
7) Proezas e incertidumbres estructurales.
8) Entrepaños de fachada en número par.
9) Ascensores rápidos.
10) Revestimientos de acero inoxidable.
11) Pilares demasiado delgados y vigas con demasiado canto.

Detalles arquitectónicos de buen llevar

1) Fachada de mampostería ordinaria orientada a norte.
2) Pavimentos exteriores de ladrillo colocado a sardinel.
3) Forjados delgados y escaleras ligeras.
4) Terraza ajardinada con macetas con helechos.
5) Alero con nidos de golondrina.
6) Falso techo con jamones colgando.
7) Cimientos de losa o zanja continua.
8) Intercolumnios impares.
9) Barandillas con pasamanos de madera.

miércoles, 23 de junio de 2010

Pa amb tomàquet

El viatge a la Provença sempre és un plaer. Tornar a aquestes costes, les vistes d’aquest mar blavíssim. Més enllà dels serrellets verds dels costers del litoral on l’aire no pesa i la naturalesa amable dibuixa un paisatge que recorda els versos de Josep Maria de Sagarra i encara més del meu admirat Leopardi.

Però mai la felicitat és completa. Et ve la gana, et canses o tens ganes d’estirar les cames. Anava per l’autopista, tenia gana i m’he aturat, abans d’arribar a la ratlla de França, a una estació de servei, a fer un mos.

Al veure com preparaven els entrepans de pa amb tomàquet he pensat en la pèrdua de la qualitat de les coses, en la malvolença del gènere humà, he reflexionat sobre la vergonya de la història, sobre la iniquitat de l’home, sobre el mal estructural, he cavil•lat sobre la decadència dels pobles, he meditat sobre el final de les civilitzacions, per un moment se m’ha esborronat la pell i he sentit un calfred paidoral inquietant, he cregut que de res han servit els consells d’Horaci, que la mesura no és res i que mai tornaran els paradisos perduts. Ai, Carpe Diem !! Finalment, m’he recriminat a mi mateix per permetrem tanta reflexió davant d’un entrepà tan vulgar.

En aquesta estació de servei d’autopista, la pèrdua de qualitat era total. Posaven un munt de tomàquets, sense rentar, dintre d’una palangana de plàstic de color blau elèctric i els trituraven amb una batedora fins a reduir-los a una pasta vermella de poca viscositat formada per polpa, llavors i pells esquinçades. La cambrera preparava els entrepans sucant un pinzell a la palangana i el passava pels crostons de pa, posava un rajolinet d’oli, un polsim de sal i ho servia en una safata de poliestirè sense la més mínima vergonya. Execrable. Sens dubte, una forma de fer entrepans ideada per algun executiu d’aquests que estudien els procediments de producció per fer més rendible l’empresa.
Cal dir, també, que l'estació de servei mostrava, amb un adhesiu als vidres, el segell de qualitat ISO.

martes, 22 de junio de 2010

ANIVERSARIS ORQUESTRA UPC I CORAL ARQUITECURA

Per a celebrar el doble aniversari, 10 anys de l'Orquestra de la Universitat Politécnica de Catalunya i els 25 anys de la Coral de l'Escola d'Arquitectura i amb motiu dels Reconeixements i Premis Universitaris del curs 2009 s'ha celebrat un acte de lliurament de guardons i un concert al Palau de la Música Catalana.

Orquesta i cor, dirigits pel mestre Lluís Carné i Miquélez, van interpretar el programa següent:

Obertura per a un festival acadèmic, op. 80 -Johannes Brahms
Marxa de pompa i circumstància, op. 39, marxa núm. 4 -Edward Elgar

Música fúnebre maçònica, KV 477 -Wolfgang Amadeus Mozart
Missa de la Coronació, KV 317 -Wolfgang Amadeus Mozart
Regina Coeli, KV 276 -Wolfgang Amadeus Mozart

solistes:
Carlota Miró, soprano
Nídia Berbegal, contralt
Hèctor Ortín, tenor
Toni Lonjedo, baix

El concert va conclore amb l'himne universitari Gadeamus Igitur.

lunes, 21 de junio de 2010

La Cançó de la Terra

Gustav Mahler (1860-1911)
La Cançó de la Terra -Das Lied von der Erde-

Mai com en La Cançó de la Terra va saber comunicar Mahler, d’una manera tan dràstica i contundent el sentiment de pessimisme còsmic que aquest compositor experimentava. En cap altra obra va comunicar de forma tan concreta el missatge de melancolia i desil•lusió ètica que planava damunt el darrer romanticisme, damunt la decadència melòdica d’una música que naixia en uns anys en què el Moviment Modern ja havia exposat els seus postulats estètics. Mahler atrabiliari exposa aquestes tensions de la manera més misteriosa, més poètica i més delicadament matisada.

La grandiositat de la música de La Cançó de la Terra voreja el sublim, en el sentit més romàntic possible.

De volta a la decadència esmentada, cal dir que Mahler tradueix amb eficàcia l’agonia de la societat vienesa de principis del segle XX, quan es desfà l’imperi austre-hongarès. Aquesta societat refinada ja es troba in articulo mortis, agullonada pels fiblons de la decadència i Mahler ho diu amb un lament és com si entonés un cant de responsori d’un cos inert del que ell n’és un membre.

En Richard Strauss i en Max Reger, també es manifesta la descomposició i el fil de la mort del romanticisme germànic, però és que abans Brahms i també Wagner ja anunciaren la tragèdia i decrepitud d’aquest castell de pedra picada que se sustentava en els ideals de la bellesa i l’amor com a fonaments per a la redempció de l’home. Però tots els ideals humans es deixaten, com qualsevol morfologia per més geològica que sigui, tota roca de granit, esdevé, tard o d’hora, sorra o sauló.

Mahler és conscient de tot això i pateix la decadència. És més, havia comprés tot el que
els seus digníssims predecessors anunciaren i amb aquest material tan delicat, tan compromès i tan sensible composa La Cançó de la Terra. Ho fa els darrers quatre estius de la seva vida, abans de morir rodejat de flors.

La Cançó de la Terra la composa Gustav Mahler sobre uns poemes xinesos antics que foren adaptats per Hans Bethge.

Els poemes:

1) La cançó dels bevedors del dolor de la Terra. Das Trinklied vom jammer der Erde. (Li-Tai-Pe)

La cançó dels bevedors del dolor de la Terra diu que el món és ple de dolor i uns bevedors canten amb sensualitat i hedonisme que la Terra durarà segles i segles, que el cel és etern, que el temps és llarg i la vida és breu.

2) El solitari de la tardor. Der Einsame im Herbst. (Tsching Tsi)

En aquesta cançó el poeta somnia en el repòs, el seu cor és ple de tenebres i la vida és només una llum esmorteïda encesa dins les boires del bosc de tardor, el poeta diu que només l’amor pot eixugar-li les llàgrimes. Heus ací un dels ideals romàntics que ara es descomponen: la redempció per l’amor.

3) De la joventut. Von der Jugend. (Li-Tai-Pe)

Es tracta d’una cançó que descriu imatges de Xina, de reflexos sobre l’aigua d’un estany, un pont i escenes de gent que riu en un paratge bucòlic.

4) De la bellesa. Von der Schönheit. (Li-Tai-Pe)

És una descripció del passeig d’uns amants, també en un ambient bucòlic, entre flors i mirades lànguides.

5) El borratxo en primavera. Der Trunkene im Frühling. (Li-Tai-Pe)

Torna el pessimisme, el dolor i proposa el refugi en la beguda i l’embriac fins al somni profund i definitiu.

6a) Esperant a un amic. In Erwartung des Freundes. (Mong-Kao-Yen)
6b) L’adéu d’un amic. Der Abschied des Freundes. (Wang-Wei)

En aquestes dues poesies el poeta sent la nostàlgia de l’amic i proposa no tornar a desitjar la felicitat i espera la mort mentre no arriba la primavera que haurà de despertar de nou el món.

sábado, 19 de junio de 2010

El somni del Foll Captiu

del llibre Les Hores

En un somni rar, franc, alhora creatiu i improvisat, el Foll Captiu havia quedat lliure dels objectes, es transfigurà en quelcom intangible, capaç de traslladar-se en qualsevol direcció i a una velocitat de vertigen, res el lligava a la materialitat, podia volar fins l’infinit, la velocitat era increïble. Podia viatjar a 300.000 Km/seg. La pols de les estrelles besava el seu cos. Era eteri. S’havia esborrat el temps, l’espai s’havia reduït. Les dimensions ja no eren tres. No hi havia rectes.

Tot seguint una certa ruta imprecisa cap a la Via Làctia, contemplava deslliurat les misèries de la Terra. “Som provincians de l’Ossa Menor”

Els records de pàrvul es fonien amb les experiències col•lectives que li presentava la història de l’home. Una estranya barreja col•locava els seus passos infantils a la vall que es forma entre l’Eufrates i el Tigris. Ara vivia a les portes de Síria, en la linealitat de la cal•ligrafia cuneïforme de l’escriba. Què quedava del Foll Captiu i del seu pas terrenal? Les ganes d’un desig irracional? O la raó de la mort autoconscient que s’imposà Sòcrates?

Per no perdre el contacte amb la Terra hauria de viure dintre d’un sac fosc. O no és cert que tot en la seva vida anterior havien estat només imatges de cambra fosca?

Incorpori, se li feia present, una vegada més, la memòria de la infantesa i de la joventut: els primers acords en un òrgan d’església, els berenars al pati, els enamoraments sense sentit, tot en un aiguabarreig alhora confús i disgregat. Ja era temps d’escapar d’aquest cicle de vida. Malgrat tot, però, la roda girava. Ara el nou estadi de vida venia dels suaus turons enjardinats de Babilònia i de les lluites entre grecs i llatins i aniria a llunyanes galàxies per veure si era veritat l’existència de vides intel•ligents a la llunyania.

Allò que l’eruga en diu mort, l’home l’anomena papallona. (Lao Tzé)

El Foll Captiu havia passat d’eruga arrapada a la roda del temps a papallona que podia volar.

viernes, 18 de junio de 2010

La mort al bressol

El dies i els solsticis han esborrat
els records del bressol a la penombra,
els monòtons grinyols de les gronxades,
i l’infaust naixement enmig de plors;
el desastre anatòmic inicial,
el tall precís del vincle sangonejant,
les hores oceàniques amb rumb incert
en aigües embravides, i el compromís
de lluita atzarosa entre cards i camèlies.

El rovell dels metalls i l’estripat
domàs amb farbalans, amb mots secrets,
t’ho anuncien burletes: millor ventura
hagués estat no nàixer o morir al bres.

miércoles, 16 de junio de 2010

EPIGRAMES HEL·LENISTICS

Anite de Tègea

per a un dofí mort

Emergint per la mar que solquen vaixells
jo no llençaré a l’aire el meu cap des de l’aigua profunda
ni al voltant del bells llavis de la nau
m’estarrufaré, encisat amb la meva figura:
la marea de porpra em dugué a la riba
i reposo en aquesta platja suau.

Nossis de Lòcrida


a Safo

Viatger, si navegues cap a Mitilene, la de bells cors,
a gaudir de les gràcies florides de Safo,
pots dir-los que, amiga d’ella i de les Muses, Lòcrida
m’engendrà, i el meu nom és Nossis.

Melèagre


Tens el bes de vesc, els teus ulls, Timàrion, de foc:
si mires, encens, si beses, lligues.

Pal.ladas

Quan t’observo a tu i els teus mots, et venero,
veient la casa estelada de la verge:
car és realment el cel que et correspon,
Hipàtia augusta, honor de les paraules,
immaculat astre de la sàvia educació.

aquest epigrama el referí Pal.ladas a la seva mestra, l’admirada matemàtica i filòsofa Hipàtia.

Filenis

Jo sóc Filenis, la famosa entre el homes,
aquí reposo per l’edat vençuda.

martes, 15 de junio de 2010

LES HORES

dos fragments del llibre
Les Hores


L’Eix de la Sínia

A l’eix de la sínia, les Hores -Dice, Eunòmia i Eirene- impassibles, bufen la roda del temps que gira amb grinyol metàl•lic. No demanis a ningú que greixi la ferramenta, la roda és pesada i l’engranatge vell.

De Cronos ençà.

A l’eix de la sínia el temps és immòbil.

Passa.

Gira el circumloqui de les estacions, solstici d’hivern, solstici d’estiu. I els dies passen, i a tu, caminant desvagat, no t’està permès jeure a la cova per contemplar el decurs de la sínia, car tu irremeiablement gires també amb la roda i el jorn s’esmuny per l’estretor de la vida i la mort arriba amb les passes damunt la cendra d’un vell foc.

A l’eix de la sínia, les Hores et veuran passar, no guiaran ni el teu pas, ni el teu destí. Ara ets tu qui està en el temps i ets, per les Hores, la imatge del temps que passa.

A l’eix de la sínia, al mig del temps, no hi ha realitat, ni mort.





Filles d’una unió divina


La deessa de les lleis eternes, consellera de Zeus, contemplava el mati feréstec, primigeni, encara incultivat. El cel cresp agitat per Eolo, fill de Posidó, arrissava els cabells de Temis. El seu cos personificava la Justícia i encenia el desig del senyor de l’Olimp que, a poc a poc, es tornava llamp.

“Fes-te, Zeus, una cuirassa amb la pell de la cabra, amb l’ègida et protegiràs dels gegants”
El déu esquarterà la cabra Amaltea i cobrí l’escut amb la seva pell. Encès de passió va prendre la deessa i l’ocàs va cobrir els cossos dels amants.

Temis, de la raça dels Titans, deessa de la Llei, va infantà les Hores i els transmeté la missió de fer girar la sínia. Rotació eterna del temps.


jueves, 10 de junio de 2010

La cuchilla

La cuchilla es herramienta de arte, dibuja cortes en la órbita
del ojo gris andaluz y un flan de cristalino
acuoso tiembla en un sueño de hechizos
pecosos, surrealistas y blandos como un reloj
de saetas vagas y de horas que no pasan.

Inoxidable corte de acero bien afilado.
que desvela tu sueño
y en las noches de insomnio
planea como un cuervo por tu habitación.

Relampagueante la cuchilla, mezclando luz y sangre
de la hoja afilada y de la carne abierta
de una virgen morena y del perro jamás pintado
por Julio Romero que olvidaba los colores,
bajo una luna verde de sueños y tormento.

Mango de ébano como un escarabajo negro,
que prolonga tus sueños inquietos
y te hace más oscura la noche,
tan larga, que nunca se te acaba.

traducción al castellano
de El raor de eines de tall
del libro DOBLE TALL

Alcmán de Esparta

Afrodita no está, y el loco Eros juega como un niño,
cabalgando en la puntas en flor, las no me toques, del junco.

El fuego

Tras el maquillaje del engaño
acecha una pantera,
la mirada.

Una urdimbre de seducciones:
la voz melindrosa
del canto de la sirena,
unas manos frágiles
dispuestas a la caricia,
la miel de un beso de marketing
y los perfumes de los mercaderes.

Todo ello, virutas exóticas
para encender el fuego perverso
o calentar alguna secreción interna.

traducción al castellano
de El foc de l'amor és falç
del libro DOBLE TALL

DOS REQUIEMS

La conversa es va allargar fins a altes hores. L’aire era agradable a Porto Recanati, hi havíem anat a sopar. A mi se’m feia difícil, amb aquell mar i aquella lluna tan prima, entrar en disquisicions sobre la música dels rèquiems, el tema l’havia tret l’Emili de Barcelona i el Remo de Recanati s’hi abonava, tot dient:

- La música és més que un refugi, és una profunda i abstracta reflexió que es fonamenta en estadis que no són explícits, què estan en el fons de la nostra essència i arriben com un alè al pensament.

Com podia dir tot això davant un plat de frutti di mare? En Remo afegia:

- La música té la capacitat d’encendre una espurna de claredat al mig de la foscor que ens envolta. La foscor és la mentida reiterada fa girar el món.

Vaig observar la nit tan plàcida i per acabar amb tot això els vaig proposar dues audicions, per veure si així s’acabava la conversa.

- Us recomano aquests dos rèquiems i, després d’haver-los escoltat, en continuarem parlant demà o qualsevol altre dia:

REQUIES de Luciano Berio i
RÈQUIEM POR LA LIBERTAD IMAGINADA Cristobal Halfter

El primer és inquietant, sembla exposar un pessimisme immens per la pèrdua de valors. És com si fos l’expressió d’una buidor extrema. Quan en tornem a parlar ja em direu si aquesta obra us fa pensar en la pèrdua de l'ètica col.lectiva.

L’obra de Halfter és com un batec interior i també és la ressonància del crit (per la manca de llibertat?, per la llibertat imaginada?) Fou escrit quan les llibertats formals estaven conculcades. Avui, doncs, encara és vigent.

Desitjo que us vagin bé les coses.

miércoles, 9 de junio de 2010

EL LLIT DE CINC PAMS

La carn i els ossos reben el dolor i el turment.
Al cos li cal dormir i sadollar la fam.
La carn és feble i els ossos sovint es trenquen
amb facilitat, com una fusta corcada.
El dolor no canvia, t’abat amb les llàgrimes
al llit de cinc pams.

Tampoc canvia el gest de les mans protegint
el cap, només canvien les danses i les normes
d’urbanitat i cau el cos després del cop
doblegant els genolls, seguint la trajectòria
de sempre, bavejant, cargolant-se entre el fred
al llit de cinc pams.

El bon samarità ha de guarir, encara,
l’esguerrat de la crossa que en va cerca recer
més enllà de la línia del bosc, enllà del curs
del riu i les glaceres, accidents canviants
més que no pas el plor i els llençols del dolor
del llit de cinc pams.

del llibre
Odis, venjances i altres traçats geomètrics

martes, 8 de junio de 2010

S'ACOSTA EL MAR

Ahir a Proa Espais es va presentar S’acosta el mar. Poesia 1984-2009.

Es tracta del recull de l’obra poètica de Carles Duarte i Montserrat escrita entre els anys 1984 i 2009.

David Jiménez i Cot n’ha fet el recull i l’acuradíssima edició.

Darrera el pròleg de Marie-Claire Zimmermann, baixen amb la força d’un torrent els versos d’en Duarte, des de Vida endins (1984) fins Arvard (2009); baixen com una riuada fins aquest mar tan nostre, que va més enllà del fons del sac, més enllà de l’illa de Citerea fins la fenícia Arwad.

Deia Joan Fuster:

admire molt l’obra de Salvador Espriu, entre altres raons més serioses, perquè ha intercalat una mica de semitisme enmig d’una literatura de tantes pretensions hel•lèniques com la catalana

i ara, Carles Duarte, tot salvant les diferències estilístiques amb el poeta de Sinera, defuig de les pretensions hel•lèniques de la literatura noucentista i introdueix el món hebreu dins la seva obra tan extensa i, amb una saba nova, ens diu com n’és d’extens el conflicte d’aquest mar.

Tot això ho diu en Duarte amb versos que parlen d’allò que hi ha de més profund en l’home, que és la pell i els ulls.

Celebro l’edició de S’acosta el mar. Poesia 1984-2009 i felicito amb tota l’admiració Carles Duarte i Montserrat.

Tubérculos

Obtener los nutrientes de la tierra no parece ser una labor simple. Para ello, las raíces de los vegetales han evolucionado creando diversas formas. Han desarrollado órganos filamentosos y tubérculos con una doble función: la de obtener los nutrientes que necesita la planta y la de fijar el vegetal al suelo.

Los cuerpos imaginarios creados por Beneyto tienen órganos filamentosos y sus miembros son de tubérculo, porque el creador sabe que toda realidad, por más imaginaria que sea, debe echar raíces y fijarse al suelo.

La función hace el órgano y esta consecuencia se hace evidente en los cuerpos del creador postista.

Los personajes de Beneyto tienen carne de chirivia, lorzas de zanahoria y pelos radiculares que absorben los nutrientes de una tierra antigua. El pintor, para disimularlo, se empeña en poner zapatos a sus personajes, pero estos zapatos son parodias, son chapines turcos ostentosos que no pisan.

Los cuerpos imaginarios de Beneyto son geotrópicos, crecen en dirección a la tierra, son primigenios porque crecen antes que los demás, como las raíces, y como estas, son radiculares, fasciculados, absorbentes y con pelos.

En el extremo del gesto de cada personaje dispone una caliptra en forma de zapato que protege al ser imaginario de los ataques de la realidad y entonces el ser imaginario se hace más real que nunca.

Ya sabe Beneyto que poner zapatos es dar peso y así parece que el cuerpo no flota, que se vincula a la tierra como un tubérculo.

La piel de los personajes desarrolla pequeñas plegaduras de donde nacen tríadas de filamentos.

El universo postista es primigenio igual que la parte embrionaria de las plantas cuyo desarrollo comienza antes que las otras partes y se ahonda en dirección al centro la tierra.

El cilindro vascular de las “Señoritas de Rull” va recubierto de un periciclo extraño que hace de ellas unos seres aéreos que no necesitan sustrato y, sin embargo, se nutren, se nutren, se nutren de aquello que se encuentra después del pavimento baldío.

Los personajes imaginarios absorben por ósmosis los nutrientes de la acracia y del librepensamiento. Sus miembros siempre se disponen en su dimensión más grande, en desproporción, para captar mejor la luz y el alimento. Los ojos se colocan de frente en las figuras de perfil, las narices se colocan de canto y los pies nunca convergen ni divergen y, por si esto fuera poco, Beneyto puede representar su realidad con dos caras mirando cada una a un infinito opuesto.

Estas figuras cuya piel tiene textura de rábano nos interrogan. Sus ojos almendrados de kuroi penetran en nuestra mente y, dentro, nos depositan serpientes y punzones. Las obras nos espían con zapatos y cafeteras, con azules contaminados con uñas. Los torsos de escalera dialogan al mismo tiempo que ascienden hasta las cabezas infames de los sexos.

Los tubérculos van creciendo en el sustrato, alejándose del cielo y de los ángeles de Duino.

Bestiario

En el mundo postista de Beneyto no hay solo raíces, como todo universo se compone de una naturaleza inanimada y de seres vivos, unas bestias prístinas y reales que conocen las calles del Gótico de Barcelona y pisan los signos en la noche de Sirio.

He aquí alguno de los seres capaces de engullir las Correspondencias de Baudelaire o de iluminarse en el infierno de Rimbaud:

Igniscursum Trompetensis
Correfoc con cabeza de trompeta y zapatos de bronce.

Grus Caerulus Universa
Grulla del universo azul, rodeada de versos. Friolentas grullas tan meditabundas que,
durante el invierno vuelan poderosamente a través del silencio...

Linx Nasa Spirala
Lince lepidóptero con nariz de espiral

Tapirus Celibata
Tapir asexuado

Mustalia Ciclus Chrysaora
Hurón medusa, hurón cíclico

Corvus Stellaris
Cuervo cuadrúpedo, cuervo estelar

Pediata Bathycongrus
Congriópodo,

Capra Aegagrus Arrabalea
Cabra pánica dionisíaca.

Felis Bizantinum
Gato de Estambul, gato nígrido,gato befo, gato machero,

Testudo Hermanni Contestania
Tortuga alcoyensis

Aquila Heliaca Lignum
Anguila leñosa

Ursus Ratione Uti
Oso de la razón emancipada

Phoebastria Albatrus Sapiens
Albatros sapiens

Barbus Pilosum Bicorna
Barbo piloso de doble asta

Canis Equino Repolliensis
Perro equinoso

Taurus Rerum Inclinatium
Toro ario decadente postsocrático

Panthera Impudicca Crapulae
Pantera libidinosa

Didelphis Virginiana Aequinoctĭalis
Zarigüeya equinoccial

Antaresia Maculosa Stirpae
Culebra troncal

lunes, 7 de junio de 2010

SOFIA GUBAIDULINA

En una conversa sobre música religiosa amb els meus amics de Recanati, els comentava que havia escoltat l’Offertorium i la Passió segons Sant Joan de Sofia Gubaidulina.

He escoltat les obres amb molta atenció i m’han agradat. Els deia que encara havia de tornar-les a escoltar per copsar el seu contingut més profund. De moment només puc parlar d’una aprehensió estètica.

M’ha agradat molt més la Passió. Entre les dues obres he notat aquella diferència que es manifesta entre les obres que es composaven fa vint anys i les darreres composicions dels músics contemporanis: el retorn a la tonalitat. Un retorn a la melodia, que, molt depurada en el cas de la Passió, està influenciada per l'atonalitat del segle XX i que, de forma tan contundent, ha marcat les creacions musicals posteriors a Schöenberg.

Els amics de Recanati estan per la modernitat i també pensen que l’atonalitat és un valor positiu de l’avantguarda artística del Moviment Modern.

Fa dies que penso en això, en el retorn a la tonalitat, i d’una part m’inquieta perquè sembla que es perdi la força d’una estètica jove, compromesa i formalment revolucionaria. D’una altra part, frueixo amb les darreres composicions d’una música neta, clarísima i d’una correcció madura plena de continguts.

No em puc sostraure de la meva activitat professional i penso que aquesta reflexió sobre els valors de les avantguardes té un parallel amb el que està passant en el món arquitectònic.

Els experiments atonals que es van produir a la segona meitat del segle passat els associo a un racionalisme creatiu que pretenia canviar el món.

Era ideològic, diuen els amics de Recanati.

Semblava que a alguns autors només els interessava el trencament de les lleis de l’harmonia, sense aturar-se en la reflexió estètica o ètica.

El maig del 68 i amb el pensament de Marcuse es van qüestionar les ideologies, llavors va sorgir el debat artístic. ¿Cap a on havien d’encaminar el passos els bons músics?

I encara, quan cau el mur de Berlín i es desfà la URSS, quin sentitmantenir un racionalisme atonal?
Ora tutto è perdutto, diuen a Recanati

Ara cal, però, lluitar amb més força. Els artistes ho tenen difícil, han de ser molt i molt bons per albirar una sortida airosa.

Escoltant la Passió de Gubaidulina he confiat en aquests visió amplia dels artistes.

No sé quan es va composar l’Offertorium, segurament és una mica anterior a 1980. Veig que té la tensió d’una obra que està en la frontera de l'atonalitat, vull dir que el trencament de la melodia es fa patint. Com aquell que parla un llenguatge anacrònic, en el millor sentit de la paraula, i que pateix perquè creu que el discurs formal no es correspon amb la realitat ideològica, però, que tot i això es configura com una plenitud estètica total.

Proposo als meus amics italians una reflexió. Una qüestió:
¿Creieu que per arribar a la Passió de Gubaidulina podem traçar la línia continua (breument i a grans trets) que exposo a continuació?

1)
Iste Confessor
Domenico Scarlatti

2)
Requiem, S.B660
cantato secondo l’usanza venetiana
Banedetto Marcello

3)
Passió segons Mateu
J.S. Bach

4)
L’obra per a orgue
Max Reger

5)
Liturgia de Sant Joan Crisostom (la recomano molt especialment)
P.I. Tchaikovsky

6)
Weihnachtsoratorium
Friederich Nietzsche

7)
Lux Aeterna
G. Ligeti

8)
Credo
K. Penderecki

i finalment
Passió segons Sant Joan
Sofia Gubaidulina

LOS BELLOS CUERPOS

Tan bello es Perseo por degollar a la Medusa como por la armonía de su rostro irreal. Es bello porque son bellos los rostros de piedra.

Es bello el cuerpo extrafísico de la korée del peplo y bello es el bajorrelieve de mármol de Atenea apoyándose en la lanza.

Son más bellos los cuerpos que están a extramuros de la piel, porqué en aquel jardín exterior viven nuestros anhelos petrificados por los artistas. Son los cuerpos ideales de las estatuas.

No busques más, wanderer, caminante deseoso. La belleza de Beatrice se desvanece después de haber pasado el puente. Sólo un momento brevísimo. Un movimiento fugaz como un espejismo entre las flores de primavera. La doncella pasa y se va y, este instante permanece en tu recuerdo con la solidez de una estatua de mármol.

Entre los anhelos y el deseo se sitúa la frontera de la piedra y la piel.

Del libro
El Caminante y la Urraca

Naufragio

Que no se tornen rancias. Es preciso que las lágrimas, aún las más antiguas, salgan del saco lacrimal y que, a pesar del llanto, podamos ver más lejos y más claro.

Nunca se presenta sola, la muerte se acompaña de expatriación y en el filo de su guadaña se reflejan los paisajes patrios.

Aunque sobrevuele el albatros y las sirenas entonen sus dolosos cantos, en el naufragio, la muerte es una idea de ausencia.

Pasaremos horas delante del mar en calma escuchando el grito de las golondrinas.

Los ausentes no regresarán, permanecerán en el fondo.

Del libro
El Caminante y la Urraca

domingo, 6 de junio de 2010

Rimbaud

No he de deixar pas de parlar
ni em demanis que en res no pensi.
No, Rimbaud, mai més m’ho demanis,
ni que l’amor, per gran que sigui,
penetri com un llamp dins l’ànima
i m’enfolleixi la raó
i, com un mort, em torni mut
per contemplar el glaç de l’aurora
o que se m’ennuvoli el seny
a la nit amb boires romàntiques.

Sol caminaré lluny, ben lluny,
amb l’esperança d’un bohemi,
si m’espera a l’altre ribatge
el fanal de l’enteniment,
un cor valent en plena lluita
o un pirata amb tresors ocults.

Nulla aesthetica

D’antic recordo els palaus vora el mar
i els capvespres rogents que s’amagaven
darrera els costerets del litoral.

Sento les veus de Leopardi i Carner,
tonades enmig dels crits abrivats,
rauxes de futuristes que proclamen
un engarjolament irremissible
de la Victòria de Samotràcia,
l’encomi de la velocitat
i l’assassinat del clar de lluna,
mentre un temor desconegut desperta
davant un obstinat foc d’uniformes
i de botes que amb soltesa desfilen
trepitjant massa fort fangs i sorrals.

Cau la raó i esdevé el plor dels pàrvuls
i el dolor al pit de les mares dels pàrvuls
i el joc de l’amor reclama els poemes
perduts
mentre arreu s’esbomba el civisme estètic
i clos de les fronteres:

nulla aesthetica sine ethica,
ni poesia sota banderes.

del llibre
Odis, venjances i altres traçats geomètrics

Richard Wagner

Vaig comentar als meus amics de Recanati que Els Mestres Cantaires de Nürnberg és per a mi l’obra més musical de Wagner.

Quan parlo de Richard Wagner amb un italià sempre ho faig amb una certa prevenció, sobretot si aquest no és del nord. Els costa a ells, tan meridionals, endinsar-se als boscos de les boires germàniques. Jo, però continuo amb la meva.

L’obra que més m’agrada és Lohengrin, el preludi d’aquesta opera és prodigiós, els pianíssims de les cordes resumeixen els sentiments més elevats de la sensibilitat humana. Elsa, Elsa, que n’és de gran aquesta música!

Es pregunten els amics de Recanati perquè m’agrada tant Tannhäuser. Algú ha dit que aquesta és l’opera dels arquitectes. No sé ben bé per què, però un amic meu, arquitecte de Girona, una mica pedant, em comentava que el plaer estètic més gran que havia sentit era una vegada que estant a la casa Robert Evans de Longwood a Virginia amb una copa de bourbon a la mà escoltava Tannhäuser. Els meus amics de Recanati, quan els explico això, deixen anar una rialla burleta d’escepticisme, jo sé que en Remo pensa que això són collonades, que són delicatessen de nouvingut. Ja he dit que l’arquitecte de Girona és un pedant.

Jo penso, però, l’organització del material sonor i orquestral de Tannhäuser presenta uns trets similars a aquelles obres d’arquitectura clàssica on els espais estan estructurats segons un ordre magnífic, ben composat. L’exemple compositiu seria, salvant l’estil, la grandiositat la basílica de Sant Joan de Letran. La matèria musical de Tannhäuser és un monument perfecte on les formes de la sensibilitat queden arrodonides.

El Tristan és per a mi l’òpera que anuncia el futur de l’estètica musical. Hi ha uns trencaments harmònics que només poden ésser creats per un d’aquells artistes que naixen cada dos-cents anys, son d’una bellesa excepcional. En una altra ocasió ja els deia als amics que el segon acte de Tristan und Isolde posa la pell de gallina, ara els dic que el lirisme que Wagner aconsegueix al començament del tercer acte del Tristan és d’una poètica que, situada abans de qualsevol forma expressiva de l’art, inflama, tot d’una, la raó i els sentits.

Poseu atenció en el plor de l’oboè!

Els amics de Recanati em diuen que el Tristan és una reflexió fosca sobre l’amor i que amb aquesta densitat d’ètica romàntica no es va enlloc. Ho admeto, els dono la raó, són de penya-segats nocturns.

Tot comentant la Tetralogia, els deia que hi ha fragments de l’Or del Rhin, de l’Ocàs dels Deus i, sobretot, de Siegfried que son extraordinaris. El geni de Wagner és complet a la Tetralogia.

Les Walquiries m’interessen menys, entès això en el context de l’obra de Wagner que tota, en conjunt, m’apassiona.

Escolto Parsifal amb una atenció devota (paraula que no vull fer servir car no professo la religió wagneriana). L’audició del Parsifal sempre m’ocupa un mes sencer. L’escolto, el repasso, poso una atenció total en cada fragment i en cada passatge. Després d’una audició tant atenta quedo estèticament tocat per una temporadeta. És una obra completíssima.

L’Holandès és la pura descripció metafísica dels emboiraments romàntics, les fosques boires del Nord queden expressades amb una subtilesa i fidelitat total i s’expressen amb una finor artística que se’t posen al moll de l’os. Son com el Himnes de la Nit de Novalis. A mi, però, m’agrada més el Wagner que dialoga amb la raó que aquell que estimula l’esperit romàntic. Els amics de Recanati em diuen que de diàleg amb la raó, res de res.

És magnífic de sentir com una obra artística elaborada a partir d’una estètica romàntica, d’exaltació dels sentiments, arriba al seny per la porta del seu contingut filosòfic. En això rau la grandesa de Wagner. Els amics de Recanati continuen afirmant que de raó, res de res.

Ei companys! Tot el que et dic és el que a mi em sembla, el que correspon a la meva sensibilitat avui i no vull, de cap manera, pontificar res.

jueves, 3 de junio de 2010

QUAN L'ARQUITECTURA CANVIA D'IDIOMA

Utilitas, firmitas, venustas

L’arquitectura ha estat al llarg de la història una eina al servei del poder. Quan aquest, amb més o menys il·lustració, ha estat sensible als principis vitruvians, els resultats obtinguts han estat plausibles perquè:

1) l’arquitectura ha complert la funció que tenia encomanada -utilitas-,

2) ha estat sòlida i ben construïda -firmitas-

3) ha satisfet els cànons d’harmonia i proporció -venustas-.

El lema de Vitruvio que defineix els principis fonamentals de l’arquitectura s’ha anat trastocant al llarg de les diferents èpoques històriques.

A vegades, la causa de la pèrdua de les qualitats fonamentals de l’obra arquitectònica a estat motivada per la mala pràctica dels arquitectes i altres vegades perquè el poder polític o econòmic sol·licitava qualsevol altra cosa de l’arquitectura que res tenia a veure amb la utilitat, la solidesa i la bellesa.

Davant les perversions d’aquests tres principis fonamentals sempre sospito.

Sospito i alhora crec que darrera la perversió s’amaga, no només una incapacitat professional o artística de l’arquitecte, sinó quelcom més greu, l’interès inconfessable del poder que s’oculta darrera d’una gran campanya propagandística destinada a encobrir moviments especulatius o aixeca una cortina de fum que emmascara la sobergueria d’aquell que ha fet l’encàrrec.

Sospito i alhora temo que els utilitas, firmitas, venustas no es converteixin en luxury, show-business, vanity. (Al pas del llatí a l'anglès doneu-li la significació que vulgueu)

En efecte, l’arquitectura ha de ser útil, - utilitas - ha de respondre perfectament a la funció que té encomanada i servir a les necessitats de l’home. No val trastocar utilitas per luxe i construir grans edificis insostenibles, que fan gala de malbaratament d’energia i dilapidació de materials. Són monstres que s’ho mengen tot i amb fatxenderia ensenyen la seva pell llustrosa de murs cortina de vidre i titani.

Tampoc s’ha de substituir la solidesa, -firmitas- per l‘espectacle efímer i temporer d’una arquitectura de bambolines que s’han aixecat al servei del negoci immobiliari o mediàtic. Quan això passa contemplo les façanes i penso en la durabilitat i en la vida útil de l’edifici, com n’és de car mantenir aquest espectacle i m’esborrono calculant la pecúnia que produeix el show-business de l’arquitectura.

Contemplem sovint com s’ha pervertit el principi de bellesa -venustas- que constitueix un dels fonaments naturals de l’arquitectura. Veiem com sovint es trastoquen les mesures i la proporcions adequades per la megalomania i per la originalitat mal entesa. Es substitueix la bellesa de l’obra arquitectònica per l’envaniment de l’arquitecte histrió i per la vanitat del qui fa l’encàrrec, que, el dia de la inauguració de l’obra, reclama la fotografia al costat de l’arquitecte de campanetes.

Quin valor té la originalitat?

Les audàcies geomètriques o estructurals serveixen de res?

O son només una complicació cara, grollera i difícil de construir?

Tot això, és només un pur espectacle que sorgeix darrera el teló pesat d’una societat opulenta.


miércoles, 2 de junio de 2010

LA NOVA VIDA DE TAMARA LEMPICKA


Fou un borbolleig. Eren temps d’agitació formal. Cada artista deia la seva davant la convulsió política de la primera meitat del segle XX. Els ismes que sorgiren en cascada, atropellant-se, reflectien les diferents ideologies socials de l’època. El brou que s’escalfava havia de sobreeixir tard o d’hora, i fou així: la Primera Guerra Europea, la Revolució d’Octubre i tantes desgràcies, i tantes proclames i tants adobamons que proposaven una i una altra recepta. Els artistes, sensibles a tanta convulsió, anaven fent manifestos i propostes. Les diferències socials i econòmiques tenien el seu reflex en l’art.

Encara no n’hi hagué prou amb la desgràcia de la Gran Guerra. Els conflictes socials van continuar entre guerres i l’art tanmateix se’n feia ressò.

El Moviment Modern, en les seves formes més o menys racionalistes semblava destinat a ser la veu de la social-democràcia de la República de Weimar o dels socialismes més o menys utòpics.

En mig d’arravataments polítics, els futuristes proclamaven l’empresonament de la Victòria de Samotràcia i feien l’exaltació de la velocitat, del maquinisme i del feixisme. Per a imposar el funcionalisme sobre el decorativisme, Adolf Loos declarava que tot ornament és delicte.

L’Art Decó, que mostrava l’últim alè de la Secession vienesa, es constituí com l'expressió genuïna del luxe dels bojos anys vint.

En mig del batibull decadent dels anys feliços, Tamara Lempicka fou la sofisticada representant dels cercles de la burgesia més rica i de la noblesa làbil que ja estava a punt de caure. L’alegre societat que assistia als saraus adquiria els quadres d’aquesta pintora cèlebre a l’Europa dels anys trenta, i els més rics pugnaven per a ésser retratats per Tamara. La seva fama fou efímera i va anar declinant fins a caure en l’oblit quan arribà la Segona Guerra Mundial.

L’artista sofisticada, la dona admirada en les festes del gran món de l’època d’entreguerres fou només l’ombra llunyana de l’icona de l’Art Decó.

L’estrella es va eclipsar i l’Art Decó s’instal•là a Nova York, les parets del Crysler i de l’Empaire suportaven els baixos relleus amb les al•legories del Treball i la Indústria o les torxes de bronze proclamaven la llibertat i el somni americà.


Mentre Marlene Dietrich plorava sota els til•lers de Berlín, Tamara Lemplicka, ja convertida en baronessa, es refugiava entre llençols de setí lluny d’Europa, abominant contra els pobres, i exercint als Estats Units de dama del gran món. Qui sap si pels efectes dels excessos o d’algunes substàncies, la figura de Tamara s’arruïnava tot esperant que algun noble o burgès la rescatés de l’oblit.

No fou, però, fins al 1972 que una exposició a París la va fer famosa de nou, rememorant un fantasma que venia del darrera de la cortina gris dels anys de la depressió, que venia de la sensualitat, l’erotisme i d’allò que semblava modern als feliços anys vint.

Però allò què a Europa són remembrançes o fantasmes, pot convertir-se en espectacle a l’altre costat de l’Atlàntic. Sempre hi ha un summus pontifex disposat a muntar el show-business de l’art o de la misèria.

I efectivament, aquella Tamara Lempicka que fou el reflex d’una època vigorosa i mesquina, d’uns anys carestiosos, degradats i obsessius i representant d’un grup de rics intel•lectuals depravats, abjectes, atrevits i egoistes es convertí en un referent culte pels acòlits de l’Art Pop.

La foguera de les vanitats que havien encès els brokers de Wall Street va cremar definitivament els postulats del Moviment Modern i Tamara va sorgir d’aquesta foguera com l’Au Fènix.

Tamara Lempicka va tornar a néixer i va començar una nova vida.

MESTRES QUADRENY



Dono la benvinguda al llibre
Josep M. Mestres Quadreny. Tot muda de color al so de la flauta
i felicito a Jaume Maymó per l'excel•lent edició d’aquesta obra.

Aquest treball és un homenatge ben merescut al músic i l’artista visual.

Mestres Quadreny és un referent de l’avantguarda artística, tant per la incorporació del discurs plàstic disposant les partitures en forma de poemes visuals, com pel que fa a la composició musical on en Mestres desenvolupa un llenguatge modern que arrenca des dels principis dels anys 50 i incorpora els elements més colpidors de la modernitat musical i supera les agressions del Pop Art i arriba als nostres dies amb una saba eloqüent que encara ens parla dels postulats més avançats de l’Art Modern.

Per això, Mestres, per mantenir la punció de la modernitat, per això, us donem les gràcies.

Bon treball el d’en Maymó al incorporar junt amb la plàstica del Mestres Quadreny els textos següents:

Un dado de infinitas caras, de Marta Cureses;
Deslligar les claus, de Oriol Pérez i Treviño;
Conversa amb Xavier Fàbregas;
Les partitures visuals de Pilar Parcerisas;
Del grafismo musical a las fronteras del arte de Isaac Diego García;
Tres accions musicals de Helena Martín;
Pausa de Joan Brossa
i el Diàleg Solar, diàleg entre Mestres i Brossa.


Magnífic el llibre que es completa amb una bibliografia extensa i que tot plegat, junt amb les partitures, constitueix una referència indispensable per a conèixer l’obra d’aquest artista -music i poeta visual- tan extraordinari.