El somni del Foll Captiu

del llibre Les Hores

En un somni rar, franc, alhora creatiu i improvisat, el Foll Captiu havia quedat lliure dels objectes, es transfigurà en quelcom intangible, capaç de traslladar-se en qualsevol direcció i a una velocitat de vertigen, res el lligava a la materialitat, podia volar fins l’infinit, la velocitat era increïble. Podia viatjar a 300.000 Km/seg. La pols de les estrelles besava el seu cos. Era eteri. S’havia esborrat el temps, l’espai s’havia reduït. Les dimensions ja no eren tres. No hi havia rectes.

Tot seguint una certa ruta imprecisa cap a la Via Làctia, contemplava deslliurat les misèries de la Terra. “Som provincians de l’Ossa Menor”

Els records de pàrvul es fonien amb les experiències col•lectives que li presentava la història de l’home. Una estranya barreja col•locava els seus passos infantils a la vall que es forma entre l’Eufrates i el Tigris. Ara vivia a les portes de Síria, en la linealitat de la cal•ligrafia cuneïforme de l’escriba. Què quedava del Foll Captiu i del seu pas terrenal? Les ganes d’un desig irracional? O la raó de la mort autoconscient que s’imposà Sòcrates?

Per no perdre el contacte amb la Terra hauria de viure dintre d’un sac fosc. O no és cert que tot en la seva vida anterior havien estat només imatges de cambra fosca?

Incorpori, se li feia present, una vegada més, la memòria de la infantesa i de la joventut: els primers acords en un òrgan d’església, els berenars al pati, els enamoraments sense sentit, tot en un aiguabarreig alhora confús i disgregat. Ja era temps d’escapar d’aquest cicle de vida. Malgrat tot, però, la roda girava. Ara el nou estadi de vida venia dels suaus turons enjardinats de Babilònia i de les lluites entre grecs i llatins i aniria a llunyanes galàxies per veure si era veritat l’existència de vides intel•ligents a la llunyania.

Allò que l’eruga en diu mort, l’home l’anomena papallona. (Lao Tzé)

El Foll Captiu havia passat d’eruga arrapada a la roda del temps a papallona que podia volar.