sábado, 29 de mayo de 2010

DUES HEROÏNES, dos sonets


Judith

Escapçar el cap d’un home és un assassinat,
alçar-lo pel cabells per mostrar-lo a la xurma
amb la bava calenta i riure’s de la turma
rajolinant de sang és fer publicitat.

Jueu o babiloni, general o soldat
quan aixeques la testa totes pesen igual
i encara que la crònica en dignifiqui el mal
tallar el cap d’Holofernes fonamenta el pecat.

Judith no és l’heroïna, és la mà de l’engany
que més tard escriurà la història en benefici
dels qui guanyen la guerra i ens porten al parany

de transformar homicidi amb digne sacrifici.
I endavant va la història avançant d’any en any
amagant la vergonya i enredant el judici.


Salomé

Lluïen els ulls com escarabats,
la mirada del rei comptava els vels
que a poc a poc es tornaven estels,
bo i volant com set pecats alabats.

Cruel venjança de la ballarina,
dansa culpable de mots allevats,
que teixia amb fils d’or la teranyina
en teler de sang i horror acoblats.

Ulls mig closos, els polzes inflamats
i la bava pudenta del Baptista
són l’ofrena del sobirà a l’artista

en generós bescanvi pels malucs,
pels colors obscens en nit de mentides
i per la fam amarga de lladrucs.

FOSCOR


Udols de llop fan més fosca la nit
i els esgarips d’òlibes i mussols
oculten la llum de la Via Làctia.

Al capvespre,
quan el temps s’empassa la densitat de la claror,
el caminant,
davant el mur altíssim, ha deixat de caminar.

L'ILLA INSALOBRE


És
cert, sí,
desolat
és el paisatge,
l’illa és insalobre
i la vall és de llàgrimes
i les rialles se’n van.
Només sang de gladiadors
focs d’artifici i jocs de pilota,
ben organitzades les cerimònies
per pitjar la paraula i la llibertat
i tothom brega per dur l’aigua al seu molí.
Per què hem de defensar aquestes restes miserables?


Del llibre
Mètrica en un entorn discret

Respostes del professor Alain Verjat a l'article "Parlar i pensar"

1) Parlar i pensar

2)

Resposta del professor Alain Verjat
enviada a Montserrat Prat el 21-4

Ja et diré: sobre el blog del Cornadó que em transcrius, un que ha dedicat molts anys de la seva vida, com saps, en part, a estudiar i desprès ensenyar, la història de la llengua, primer castellana, desprès catalana (una mica) i sobretot francesa, opino que el poeta del Doble tall, fa una lectura poc matisada de la realitat de les coses. És cert que el llatí dit "vulgar" i de fet oral ( que en diu "mal parlat") és l'origen de totes les llengües romàniques. Però les "deixalles" han evolucionat de maneres molt diferents segons qui les feia servir per enraonar. Només cal escoltar al francesos que viuen a Barcelona des de fa 40 anys i que no perden el seu accent, o, encara pitjor, com se'n surten els africans quan intenten parlar català ( per tenir papers), per entendre que allò que se'n diu "mandra" a tots els manuals ( i que és un afebliment articulatori, que data del segle II) és en la majoria dels cassos una dificultat per articular segons la norma. Hom fa el que pot, i ja l'hem de felicitar si s'hi esforça en lloc de tancar-se en banda (com fan molts). D'altra banda, les èpoques d'afebliment articulatori varen ser compensades per èpoques de reforç articulatori ( com al segle V, amb les invasions germàniques, franques, visigòtiques i dels vàndals, entre d'altres). L'afebliment fa diftongar les vocals breus, el reforç fa diftongar les vocals llargues. T'hi posis com t'hi posis, les vocals diftonguen tard o aviat! I encara avui, segons qui parla i com, fa diftongar ( en francès la a) o vocalitza la [l ]final( els catalans cap a Girona) que sona com una [u]. Tot això per dir que les llengües dites vives, pel sol fet de ser-ho, van canviant segons qui les fa servir i quan. No tot és mandra, no tot és força.
Els manuals ens ensenyen - o témpora o mores! - que el llatí parlat es caracteritza per haver canviat l'accent d'alçada per l'accent d'intensitat: no només ni llargues ni curtes - com diu el Cornadó - sinó fins i tot res de cantar quan es parla com feien els grecs i bastant menys els romans que eren més bèsties. Doncs tampoc és del tot cert: només cal agafar un bon aparell de gravació i gravar, amb to de sorpresa : "I ara!" per estar convençut; hi ha més d'una nota, i cada síl•laba té una durada diferent. Quan dius "uf" i parles del "buf" no és igual.
És a dir que la llengua viva ( no així el llatí o el francès antic que no sabem ben bé com sonaven exactament: en tenim una vaga idea per deducció) és música: té melodia i té ritme, la qual cosa implica que es canta i presenta clàusules llargues i curtes.
I com que en la llengua, pel principi d'economia lingüística, tot és significatiu, la melodia i el ritme tenen una càrrega semàntica que els lectors amb oïda fina ( i els poetes, òbviament) coneixen perfectament.
Per aquesta raó, durant uns anys, per la màxima diversió, ironia i burla dels meus estimats companys de la Universitat, em vaig dedicar a ensenyar poesia francesa analitzant-la primer mètricament i fono-estilisticament, i desprès declamar-la adequadament en veu alta; d'aquest treball sobre la forma, que donava accés al fons, els estudiants treien el fons de la qüestió. Va funcionar tant bé que uns em varen demanar de formar un grup de teatre...que va avortar ràpidament perquè el deganat no ens va donar ni un duro ni un local. En fi, aigua passada l'any empeny.
---El Grammont, el feia llegir als estudiants com a referència senzilleta; però treballava sobretot amb el "Dictionnaire de poétique et de rhétorique" de l'Henri Morier, que és un pou de ciència.
Espero haver respost a les teves preguntes i haver-te fet entendre perquè m'irriten les planyideres que pretenen que la llengua es mor per culpa d'altri. Ens podríem preguntar com es pot dir "cash flow" en català de Pompeu Fabra i fer el mateix ridícul que ens imposava l'Etiemble quan pretenia que diguéssim "tall de bou" enlloc de "beefsteak" i "fi de setmana" enlloc de "week-end". I mirant cap al passat, com haguéssim dit xocolata, albercoc i matalàs si no haguéssim fet servir paraules estrangeres?
A meditar, doncs.
Una abraçada geòrgica de llibres i roses
Alanus Philologicus magister
El 21/04/2010, a las 22:55,

3)
Escrit de F. Cornadó a Alain Verjat
enviat el 7 de maig de 2010

Professor Verjat.

L’amiga Montserrat Prat m’ha enviat el teu comentari referent l’article “Pensar i parlar” que havia penjat al meu blog de la República Barataria. Agraeixo molt les teves paraules i sobretot, perquè provenen d’una veu tan autoritzada com la teva.

Verjat, jo no soc tècnic de la llengua ni expert lingüista, ni tant sols soc de lletres, m’he mogut sempre entre càlculs d’estructures, resistències de materials i projectes d’arquitectura. Escric i reflexiono sobre la llengua a partir dels coneixements que he anat adquirint després de moltes lectures i de la sensibilitat de la pràctica poètica i també, perquè no, de la pràctica de l’arquitectura que és una activitat de molta creació que dóna molts mals de caps i que fa pensar massa, i ja sabem que pensar i parlar és cosa correlativa i imbricada com les teules d’un edifici.

El quid de la meva reflexió penjada al blog és el que dic al final de l’article, que no val la pena querelles i esbatussades per defensar una llengua i això no vol dir que no l’estimem prou, vol dir que per davant de tot hi ha, potser, la integritat de la pell i que no s’ha de fer sang, tot això amb independència de com diftonguen les vocals.

Estic molt i molt d’acord amb tu en que les deixalles del llatí han evolucionat de maneres diferents segons els pobles i que aquestes deixalles han germinat produint monuments magnífics i així ho manifesto en el meu article quan parlo de Riba, de Costa Llobera, de Dant, de Petrarca i de tants altres que podríem afegir en totes les llegues romàniques.

Agraeixo molt la reflexió que em fas referent a les èpoques d’afebliment i reforç articulatori i de com això ha fet diftongar les vocals. Hi ha certament moments i mandra i altres de força i totes aquestes tensions han enriquit la llengua i estic convençut, ara com a poeta, que la llengua té una música que ve marcada ara pel joc rítmic de les síl•labes tòniques i àtones i que en altres temps vingué marcada pel peu mètric i que alguns pobles ho remarcaren amb la lira i uns altres, com tu dius, més bèsties van deixar de banda la siringa i la lira, i més endavant, uns pobles encara més bèsties i mancats de sensibilitat melòdica, sense companyia de la lira ni de res, van arribar a fer versos amb paraules com “pájaro”, “urraca”, “rechoncho” i “mequetrefe”.

Tal com diu Virgili sic omnia fatis in peius ruere, ac retro sublapsa referri i, tanmateix la llengua no havia de ser menys. Tot hi això no soc un pessimista que creu que ja no hi ha res a fer, doncs, estic convençut de la gran força de la llengua i continuarem defensant-la, això sí, sense esbatussades, que només afavoreixen als poders centralitzadors, vull dir, globalitzadors.

Reitero el meu agraïment als teus comentaris i també l’agraïment a les teves paraules sobre al meu poema l’illa insalobre que vaig penjar al blog de la República Barataria.

Amb admiració

Francesc Cornadó
7 de maig de 2010

4)
de Alain Verjat
a Francesc Cornadó
enviat el 7 de maig de 2010

Estimat Francesc Cornadó,
Crec que no ens hem entès, al menys jo. I al llegir la teva resposta tinc el sentiment de que em vaig passar i que, tal vegada, vaig ferir els sentiments (com es diu en anglès) del poeta. No era pas la meva intenció, no cal dir-ho. I si és el cas, me'n voldria fer perdonar.
Estic totalment d'acord que no val la pena querellar-se per la llengua, que és prou gran. De fet, es probable que ens barallem amb els mateixos fanàtics, tot i que des de perspectives diferents. Els puristes, acadèmics i altre gent de mal viure, són com els conservatoris: conserven, encara que destrueixin les vitamines, és a dir la sang de la llengua. No tenen prou clar que les llengües van canviant al llarg del temps, que no és poden immobilitzar, com tampoc l'aigua del riu que passa, i que, sotmesa a les influències de dalt i de baix es va enriquint; no cal esquinçar-se les vestidures: canviar un hispanisme per un gal•licisme no és un negoci massa llaminer. Som els usuaris, no els propietaris, d'una eina de comunicació: no es pot posar tanques, ni fer imperialisme.
És ben cert que hi ha paraules certament poc afavorides a l'hora de fer cantar la llengua ( tot i que Quevedo no era manco...): en tenen tots els idiomes. I malgrat que s'hagi perdut la rica mètrica dels avantpassats, "un no sé qué que va balbuciendo" no està malament, com els versos de Màrius Torres, del Salvat-Papasseit i del meu enyorat amic Ferrater.
Perdona, per tant, si la meva convicció m'ha fet parlar massa alt. Ara sabem com respirem, i l'aire és més saludable.
Aprofito per dir-te que, al jutjar per algunes fotografies, admiro tant l'arquitecte com el poeta: la musa els inspira, n'estic convençut.
Amb tota la simpatia i cordialitat,
Alain Verjat

5)
de Francesc Cornadó a Alain Verjat
enviat el 7 de maig de 2010
El 07/05/2010, a las 16:32, CORNADÓ escribió:

Estimat Alain Verjat, mai m'he sentit ofès per les teves paraules, ans al contrari, per a mi, el debat sobre la llengua és un estímul i creu-me, no es compliment, agraeixo molt les teves paraules.

Amb el que vas dir sobre l'illa insalobre en vaig tenir prou per veure que mirem cap una mateixa riba d'aquest riu de mots.

Estic amb tu, que de la llengua en som només uns usuaris, que ningú se'n pot apropiar i crec que només una cosa és lícita que és enriquir-la.

Cordialment

Francesc Cornadó

PARLAR I PENSAR


Parlar bé és pensar bé, i al revés. La paraula fa la intel•ligència i sembla que en aquesta qüestió s’han posat d’acord lingüistes i filòsofs.

A tot joc de xerrameca, al diàleg, al monòleg i al circumloqui en català en diem també enraonar, és a dir, posar en raó.

Tant se val la llengua utilitzada: català, sard, castellà, napolità o romanès, totes elles són un llatí mal parlat. Jo diria que les llengües resultants són el resultat de la mandra, de l’estalvi de forces i de la simplificació. Tots tendim a reduir l’esforç i en això de la parla no havia de ser menys, sobre tot quan ens posem a teclejar el mòbil podem arribar a fer una llengua tant esquemàtica com el llenguatge dels micos que s’entenen amb gestos, crits i sons guturals.

La llei del mínim esforç, no ha de significar, però, una minva de qualitat ni en la llengua ni en el pensament, ans al contrari. Ja hem pogut comprovar que l’estalvi ha donat bons resultats. Això ho han constatat tant els poetes com els directors de caixes d’estalvis, els primers fent els versos més inspirats, concentrant la bellesa amb una utilització mínima de mots, i els segons donant, només, un cop d’ull al compte de Pèrdues i Guanys.

Amb estalvi o sense, hem de construir frases i pensaments amb ordre i sense afectació, com l’arquitectura, posant els maons ben travats i aparellats amb ordre perquè s’aguanti l’edifici. Si els totxos estan mal posats la paret surt guerxa i la frase pot sortir així: Oferta, tenim mitjons per a nens de llana. O pot passar que utilitzem materials inadequats: si compres dos llonguets et regalem una rústica. Això és el reflex d’un pensament desendreçat.

Quan s’utilitzen materials d’importació per a fer cobertes o finestres pot ser que aquests no s’adaptin a la nostra climatologia i comenci a entrar aigua i vent per a tot arreu. Pot bufar així: Malgrat les sancions per overbooking les companyies de low cost han vist incrementat el seu cash folw.

En els nostres idiomes (i aquí no se n‘escapa cap, ja que la mandra campa per tot arreu) s’ha eliminat el joc de síl•labes curtes i llargues que tenien de les llengües clàssiques i això és per mandra, doncs és més fàcil pronunciar totes les síl•labes de la mateixa longitud que fer troqueus, iambes i altres peus.

Ara no fem hexàmetres ni ens acompanyem amb la lira, però hem fet una mètrica de síl•labes unidimensionals amb els recursos de l’accent i el diftong que Déu n’hi do.

De la mandra mètrica en sortí el tetràsforo monorrimo de Berceo i el sonet. Dant i Petrarca ho van fer molt bé. En Costa Llobera va fer versos magnífics recuperant, amb la mètrica mandrosa, el vers clàssic d’Horaci; i Riba aixecà un monument recuperant l’hexàmetre d’Homer.

Del llatí mal parlat i amb detritus d’altres procedències n’hem fet un patrimoni i és legítim preservar els patrimonis i els estalvis, però cal també qüestionar-se si val la pena tantes querelles i esbatussades per a defensar una heretat feta d’elements deteriorats i restes de procedències dispars.

jueves, 27 de mayo de 2010

Zozobra

Cuando el atardecer dibuja largas sombras
y las ruinas pintan castillos en el pavimento
se marchita el argumento y la flor de la adelfa.

Comienza el pacto de las rosas
y tras el ventanal empañado
retomamos el baile de máscaras.

De repente, la noche,
¡Cuan larga es la noche
y que breves son las palabras!

Y en medio de un caos de sábanas,
el sueño,
¡Cuan perverso es el sueño,
que engendra monstruos
para anular la razón!

Y el gesto,
¡Cuan largo es el gesto en la oscuridad
que me permuta el deseo por la luz!

Al amanecer, sereno, sólo seré un maestro de zozobras.

traducción al castellano
de Sotsobres de l'amor és falç
del libro DOBLE TALL

miércoles, 26 de mayo de 2010

Viatge de tardor

VII

Assegut a la barca, ulls clucs
i a les nines un disc taronja de sol,
només sóc jo
si sento el palp de la paraula
i em nodreixo amb els mots.

Imagino un món de gaseles
i la lluentor d’un mar distant
i l’olor del mirabolà,
la Balanguera que fila
i el castell de l’avior
i, també, els mots dels antics.

Odisseu amb vela estesa
i Dant al setè cel.

del poemari
Tretze poemes de Tardor

L'OBLIT

Joan Perucho

Aguantava la tassa de les herbes
amb dos dits de la mà dreta
molt delicadament. Somreia.
La mort fou fulminant.
A l'infern l'esperava la seva muller,
Elvira, que esguardava els filaments
de la grisa Palmella botryoides
amb delectació. Tot es féu fosc:
els miralls de la casa s'entelaren
i a fora queia la boira suaument.

Els jardins botànics

BENEYTO DESDOBLÁNDOSE (2)

Cortometraje sobre Antonio Baneyto, escritor, pintor, creador Postista

Dirección.- Adriana Hoyos

Guión.- Adriana Hoyos

Diálogos.- Francesc Cornadó

Producción.- La huella del gato

Escena en el jardín

Personajes:
Beneyto
Airún
Señorita núm. 1 (Sandra Fernández)
Señorita núm. 2 (Marta Moure)

Beneyto.- Siempre me han gustado las mujeres con piel clara, fina y suave como la panza de un reptil.
Airún.- Las panza de las tortugas no es suave, es un caparazón.
Beneyto.- Me refiero a los lagartos.
Marta.- ¿Has oído? Le ha llamado lagarta.
Sandra.- Es muy singular, para hacérsela suya le dice que le gustan los reptiles.
Beneyto.- Las tortugas tienen un metabolismo muy lento y la sangre fría.
Airún.- A temperatura ambiente, diría yo.
Beneyto.- Debo romper caparazones. Debo traspasar los límites. Debo acariciar la belleza aunque repte o hiberne después del equinoccio.
Airún.- Yo, aunque no tengo la sangre fría, después del equinoccio, también me gusta pasar horas y horas en la cama.
Beneyto.- Durmiendo como una tortuga.
Sandra.- Estamos metidas en un bodegón.
Marta.- ¿Te sientes uva de parra?
Airún.- ¡Vosotras! ¿Qué decís?
Sandra.- Nada, que aquí todos somos melocotones, uvas o manzanas.
Beneyto.- Estas frutas tienen la piel fina y suave.
Airún.- Como un reptil.
Marta.- Este es un artista.
Sandra.- Quiere sentarse la belleza sobre sus rodillas e insultarla como hizo el poeta.
Marta.- Quiere sentarse la belleza sobre sus rodillas y pellizcarle el culo.
Airún.- Os miro y pienso que formáis parte de este bodegón que se oculta tras los muros lúgubres de la gran ciudad.
Sandra.- Marta dice que Beneyto quiere pellizcar el culo de la belleza.
Beneyto.- Esto es imposible, la belleza tiene el culo de piedra, de mármol frío, más frío que la piel de un camaleón.
Sandra.- La belleza es extrafísica.
Airún.- Extrafísica serás tu, ¡guapa!
Beneyto.- La belleza es un cuerpo imaginario
Marta.- Invito yo. Podéis coger las frutas que más os apetezcan.
Sandra.- La bebida a cargo mío. Podéis beber los vinos o licores que os apetezcan.
Airún.- Yo como fresas rojas, de las que tiñen los labios.
Beneyto.- Yo bebo el vino joven en copa intacta.
Sandra.- Si es que esto son dos días. Comed y bebed.
Marta.- Las tortugas tienen el metabolismo más lento, ellas disponen de más días.
Airún.- Pero se pasan la mitad de la vida durmiendo.
Beneyto.- La imaginación nunca duerme, en estado de vigía se transforma y los sueños son la realidad puesta de canto.
Airún.- En tus sueños aparecen Patums y correfocs con cabeza de trompeta y zapatos de bronce.
Sandra.- Sueñas con un bestiario que no nos pertenece.
Airún.- Sueñas con las grullas del universo azul, rodeadas de versos.
Marta.- En tapires asexuados y lepidópteros con nariz.
Beneyto.- Y en la madre que los parió.
Airún.- Sueñas en el oso de la razón emancipada y en el gato de Estambul.
Beneyto.- Durante la vigilia me cago en el toro ario y decadente
Sandra.- El zoo lo tenemos en este jardín.
Marta.- Y en nuestras mentes.
Beneyto.- Al fin y al cabo añoramos lo que no somos.
Airún.- Para añorar una cosa debes conocerla
Marta.- Este hombre de zapatos de colores, sueña con animales fantásticos y sobre todo con la tortuga alcoyense.
Airún.- Pues mira, yo llevo 163 años soñando en un hombre que peina cresta de pelo, tiene ojos de almendra, largas cejas y labio picudo de tegumento. Viste chaquetilla corta y corbata corta o de lazo, en la bragueta tiene un insecto y se abriga con capa de murciélago.
Beneyto.- Coño, ¿habéis oído? Airún lleva 163 años soñando en Lautréamon.
Marta.- Nos vamos a volver locos.
Sandra.- Que más da lo que yo haya soñado. Ahora comamos y bebamos.
Beneyto (dirigiéndose a la Airún).- Ya te dije como me gustaba la piel de la mujer.
Airún.- Sí, fina, suave y clara.
Beneyto.- Y sobre todo, dispuesta.
Airún.- Formamos parte de un bodegón cerrado.
Beneyto (para sí mismo).- Debo romper la cerrazón.
Marta y Sandra (al unísono).- Somos las señoritas de Rull, absorbemos por ósmosis los nutrientes de la tierra, el alimento de la acracia y del librepensamiento.
Sandra.- Nuestro cilindro vascular va recubierto de un periciclo.
Marta.- Somos seres aéreos que no necesitamos sustratos aunque tomamos los nutrientes de la tierra.
Beneyto.- Os bastan las aceras, las paredes oscuras, las calles que no tienen salida y...
Airún.- El olor acre a orín.
Beneyto.- Las señoritas de Rull yacen y vuelan en un universo higiénico.
Marta.- Higiene de cielos negros.
Sandra.- Higiene de sueños perdidos.
Airún.- Vamos, Beneyto, antes de que llegue el equinoccio y las tortugas hibernen.
Beneyto.- Vamos, salgamos del bodegón cerrado.

domingo, 23 de mayo de 2010

La muerte de amor de Isolda

BENEYTO

Nunca murió Isolda. Desapareció. Su imagen se diluyó en la espesura de la niebla. Poco a poco, a paso lento sobre un sendero húmedo.

Con una ventana practicada en el muro, enmarcó Beneyto la niebla celeste que envolvía a Isolda.

El muro es grueso y pesado, se asienta sobre las virutas onduladas del atardecer.
El autor del cuadro dejó al exterior la redención por el amor, en el espacio azul que contiene trazas de neblina, allí donde la espesura del aire confunde la razón, y dentro quedó Tristán, cuchillo en mano, con la mirada perdida en el vano de luz.

El pintor dispuso con detalle la claridad sobre el puñal. Gangrenas potenciales en manos del héroe. Encrestado Tristán.

Sin escabel, reposa Tristán sus pies sobre una alfombra de ácaros gigantes. Su mirada, la triste mirada de Tristán, otra vez escruta el infinito a través del hueco celeste y las piernas entretejen urdimbres de zapatos embolados.

El creador postista que pinto a Tristán conoce al detalle los zapatos afilados de Lautréamont, los zapatos mixtos del califa y los zapatos de todos los mundos. Y este creador lo dice y lo pinta porque sabe que a través de ellos se transmite energía y ácaros desde los pies al sexo y del sexo a los ojos.

Un ácaro cebado controla la tristeza de Tristán.

El héroe es ajeno al ácaro cebado, sólo atiende al embeleso por la desaparición de Isola.

El héroe que pintó Beneyto es ahora una sombra no redimida que sostiene el puñal eterno de los hombres.

El orificio por donde mira la vaca


La duermevela


El sueño se interrumpe frecuentemente. En estas circunstancias, no lo he comprobado, la pupila debe estar poco dilatada, no sé si será por efecto de la oscuridad de la habitación o porque la mente queda sumida en un espacio sin tiempo y el tiempo discurre sin referencias espaciales, el caso es que las imágenes flotan sobre un mundo diáfano. Cobran vida las Correspondences de Baudelaire:

La Nature est un temple où de vivants piliers
Laissent parfois sortir de confuses paroles;
L’home y passe à travers des forêts de symboles
Qui l’observent avec des regards familiers.

y en esta oscuridad dormida todo aparece más claro.

És quan dormo que hi veig clar...

y vienen a saludarme, entonces, los amigos que crean esperanzas y goces y me invitan a la plática amable bajo las acacias.


El jardín hipóstodomo

En la esquina de la Gran Vía me encontré a Creixells, me dijo que venía de visitar a su amigo J.V. Foix. Muchos martes se acerca a Sarrià a tomar el café con el pastelero.

-¿Me acompañas a Vilamarí, 27? -me propuso Creixells-

Asentí, pues no tenía otra cosa que hacer y además la conversación con Creixells me resulta amable y casi siempre enriquecedora. Pensé, además, que en aquella hora, al atardecer, estaríamos muy a gusto en el jardín bajo el olor de los limoneros, cuidando, eso sí, que no nos cayera un aguacate a la cabeza.

Como de costumbre, la puerta del piso principal estaba abierta y nos dirigimos al fondo del piso donde se halla la escalera que baja al jardín.

Junto a la puerta de la galería, de pie, encima del pavimento ajedrezado, estaba Yoko Ono, más vieja que antes, con las ojeras más marcadas que antes y el bigote más negro que antes.

-Yoko -dije- hace tiempo que no te veo por la tintorería ni por la biblioteca, ¿por donde andas?
-Las vacas me tienen entretenida.

Quiero aclarar: Yoko Ono se refiere a las vacas lúgubres, especie que está en extinción, pues su reproducción en el Eixample es difícil. Ella hace todo lo que puede para que la especie consiga sobrevivir en su especio urbano natural, les proporciona heno de Bulgaria y bayas recolectadas en los prados de Connecticut, pero el ayuntamiento pone pegas, ha decretado unas normas higiénico - sanitarias muy estrictas que impiden que estos rumiantes prosperen.

-¿Sabes algo de Parra? -preguntó Creixells a Yoko Ono.
-Éste siempre anda a la búsqueda -respondió Yoko-
-¿A la búsqueda de qué? -pregunté a la viuda- ¿Será a la búsqueda de la belleza?
-Siempre busca poetisas -dijo Yoko.
-No, -aclaró Creixells- él anda buscado las poetas de la búsqueda y esto, es cosa distinta.
-Parra es un espíritu siempre a la búsqueda -también aclaré yo.
-A la búsqueda de la belleza o buscando poetisas, el caso es que este espíritu ha perdido el oremus y quizás es esto lo que anda buscando.
-¿Qué dices, nipona,? -dijo Creixells con semblante indignado- Parra no ha perdido nada, está al lado de las poetisas que buscan.
-Aquí, todos han perdido el oremus: Parra, las poetisas, el postista, y toda la parentela peripatética. ¡Ay! Tanta P me vuelve loca -exclamó Yoko Ono.
-Sí, es cierto, estás un poco loca -dije con una sonrisa irónica.
-¿Quieres decir que todos se han aborregado? -preguntó Creixells a modo de conclusión.
-No, -respondió Yoko- quiero decir lo que he dicho: aquí todos han perdido el oremus, empezando por Beneyto.
-Beneyto no se ha aborregado, es una máquina siempre en acción, imposible de parar, siempre está creando. Lo mismo que Parra.
-Insisto, yo no digo que nadie se haya aborregado. -dijo Yoko alzando la voz- Yo sólo digo que han perdido el oremus y ahora, vamos ha dejar la cuestión en paz.
-Y Carmen, y Manuela, y la otra Carmen, ¿qué sabes de ellas? -pregunté.
-Estas saben de qué va el asunto, no están en las nubes, tocan de pies al suelo y no han perdido el oremus -dijo la señora Yoko Ono.
-De Carmen Borja, ¿sabes algo? -pregunté a Yoko.
-Carmen Borja es una poetisa completa, lo llena todo.

Creixell preguntó por Montserrat Prat, pues hacía tiempo que no sabía nada de la bibliotecaria.

-Ésta está en un globo -dijo Yoko-. Es un globo transparente, perfectamente esférico y Montse está metida dentro, navegando por los aires y se dedica a contemplar el país. Lo mira, se hace cargo de sus dimensiones y lo vuelve a contemplar. Un día divisó a Carles Duarte que estaba subido a una peña, parecía la roca de Sigfried, y desde lo alto, con la mano en las cejas a modo de visera oteaba el mar Mediterráneo, con una mirada que llegaba hasta Palestina.
-Bajemos al jardín -propuse.
-Sí. Abajo está Beneyto que ha montado una barra de bar al fondo. Tiene una nevera y nos podrá ofrecer una cervecita -dijo la japonesa y continuó- Beneyto trajo de Albacete una pareja de gorgojos y los soltó por el jardín. Ya sabéis que estos coleópteros se reproducen de mala manera y ahora todo está lleno de estos malditos insectos, además, por las noches salen y se comen las babosas, cosa extraña que no entiendo, pues estos bichejos se alimentan de granos y no de carne de babosa. Deben haber sufrido una mutación con estos aires catalanes.
-Tened cuidado -dijo Yoko- en el jardín de al lado hay un varano que come gatos, a veces pasa entre los barrotes de la verja y puede daros un susto, sin embargo, se marcha enseguida y vuelve al jardín de la vecina.

A pesar de los gorgojos y del varano el jardín de Vilamarí es un oasis de tranquilidad en medio del Eixample y como las vacas lúgubres también está amenazado de extinción. Hasta los ciegos se atreven a levantar altos muros que ahogan estos paraísos urbanos de paz.

-Y de Carmen Valencia ¿sabes algo? -preguntó Creixells.
-Ésta es muy rara -dijo Yoko-. Vive en una casa grande al final de un callejón, allí tiene un gran caldero con tinta azul y con tres ángeles sumergidos, con las alas en la tinta y asomando sólo las cabecitas. Ya conocéis cuánto le gustan a la Valencia los hombres, así que ella permanece largas horas asomada a la ventana aguardando que pase por la calle algún joven apuesto, y cuado esto sucede, Carmen se pone contenta, da saltitos, y con una baguette que tiene en la mano le da un trancazo a alguno de los ángeles que tiene en tinta. Vaya manía que tiene la poetisa esta. No me diréis que no ha perdido el oremus.
-Que quieres que te diga -dijo Creixells- cada uno es muy suyo y puede tener las manías que le dé la gana. ¿Y tu como sabes todo esto?
-Vosotros me preguntáis y yo contesto -dijo Yoko Ono- Además lo sé porque lo veo a través de un orificio que tengo en el establo.

Yoko Ono tenía un establo en un chaflán del Eixample orientado a Sur, ningún vecino se había quejado de las vacas, pues ya sabéis que las vacas lúgubres no huelen, comen poco, mugen poco, engordan poco, dan poca leche, son esmirriadas, caquéxicas y no sirven para casi nada. Debe ser por esto, por su poco provecho, por lo que el ayuntamiento no fomenta la ganadería lúgubre-vacuna.

-Y de Cornadó, ¿qué sabes de Cornadó? -pregunté-
-Este vive al otro lado del callejón, siempre refunfuñando -dijo Yoko-, despotricando contra todo lo que se menea. Siempre dice que la guillotina no hizo todo lo que tenía que haber hecho, que se quedó corta, que todavía queda mucho por cortar. Ya sabéis que Cornadó se las da de racional, bien, pues el otro día despotricaba incluso contra el Sistema Métrico Decimal. Es un cascarrabias, pesimista que siempre está de buen humor. Es feliz con sus cosas, Vaya paradoja con el arquitecto este.

Al fondo del jardín, junto a la altea, se hallaba, tras la barra del bareto, el amigo postista. Nos ofreció un zumo de uva muy fresco y nos dijo que aguardáramos que enseguida vendría Parra y Carmen. Estaba claro que Beneyto no estaba aborregado y tampoco parecía que hubiera perdido el oremus. Seguramente estaba pensando, en aquel momento, que debería pintar la barra del bar de algún color inexistente de forma que confundiera a los gorgojos.

Al llegar Parra, aún estando éste en la escalera, Beneyto exclamó “¿has visto Parra, la cara de borrego que tiene este Creixells? Debe ser por los cafés que se toma con el pastelero fascista.

Yoko Ono dijo por lo bajín: Creixells está completamente aborregado parece uno de aquellos guerreros hoplitas que servían a Alejandro el Magno.

sábado, 22 de mayo de 2010

Pandora


2

Del cràter de Pandora
han sortit esparvers
de nit que han escampat
ganivets esmolats
per els confins del món.

No és incerta la fam
ni certs són els lligams
del progrés ni dels trens
que carreguen promeses,
mirallets i quincalla.

Cap espina és benèfica
del roser de neon
i una serp repta el segle
i dibuixa a la sorra
el crit de l’abundància.

A l’alba tot resplendeix com la fulla del sabre corbat.
A l’alba, sense excusa, haurem de doblegar l’espinada.

Del cràter de Pandora
han sortit aus negres.

viernes, 21 de mayo de 2010

Francisco Ferrer Lerín

Con motivo de los actos de BARCELONA POESÍA, Francisco Ferrer Lerín pronunció la primera conferencia del ciclo Sobretaules i conferencies.

El título:
"Jornada laboral de un poeta barcelonés entre 1959 y 1974"

Según reza en el programa:
"Jornada laboral de un poeta barcelonés entre 1959 y 1974" és un hilarant i personalíssim retrat d'artista a la Barcelona franquista dels seixanta
, un estudi gairebé entomològic sobre l'aprenentatge d'un ofici i la construcció d'un individu, amb altes dosis de sarcasme, cinisme i ironia. Una barreja de biografia, esperpent i estudi excel.lentment travada i l'oportunitat perfecta per entrar en contacte amb el personatge i l'obra fascinant de Francisco Ferrer Lerín.

Ferrer Lerín, además de contar las peripecias en aquella Barcelona franquista de su juventud, hizo una reflexión sobre el discurrir de la poesía y por el discurrir de su biografía, algo que va sucediéndose sin límites fronterizos y que se sustenta en el ritmo de la palabra y del paso del tiempo.

Estos ritmos los confirmó con la lectura de algunos poemas de su extraordinario libro Fámulo.

viernes, 14 de mayo de 2010

7 Ad libitum



Faig del paisatge l’autobiografia
des del cel a l’entaulat de viandes.

Les caderneres imiten les notes de Litz
i sota les oliveres es desfà l’ombra
en un marc de sandàlies.

Les petjades fan a la terra abundosa
un dibuix de pells adobades
com xilografies impresses
en paper blau de Venècia
i que emmarcades s’exposen a tots els museus del món.

Les profecies de les muntanyes
ja foren pintades molts anys abans
al llenç dels manieristes
que miraven de fit a fit
el melic lluent de les mestresses.

Els cims, els cingles i les garrigues
són un calc de feldspat que flameja
sota els raigs del sol i crema
els daurats gòtics de les arquetes
que no han guardat mai res.

Els cims, els cingles i les garrigues
s’han alineat dintre el seny
en un ordre perfecte que replica
les perspectives incertes dels primitius.

El paisatge és el retrat novell
dels frescos i dels retaules,
i la naturalesa tota és l’acció teatral
dels cants de les joves de Mísia,
de les cariàtides i dels capitells,
dels poemes perduts al mar del Dodecanés,
i de les melodies entonades a boca closa
en un decorat estès sota lluernes vidrades

I encara pujava el savi a dalt del cloquer
a contemplar els camps de roselles!

Eren l’alternativa al roig exacte de Tizià
i als verds de Lotto,
que el pensament conserva fosos en la raó
i s’estenien entre meandres.

Poema que pertany al llibre
Mètrica en un entorn discret

miércoles, 12 de mayo de 2010

Panagia Kerà


Les millors oliveres que he vist són les de Panagia Kerà, són abundoses, riques en fruit i en ombres. El fullam té un verd lluent i gras que tenyeix de color l’ambient. Quan acluques el ulls i aspires l’aire sembla que respires la verdor de les fulles. Els troncs d’aquestes oliveres tenen nombroses cavitats i creixen retorts, sembla que hagin crescut a força de lluita contra els elements, escampant amb desordre la soca per la terra eixuta, cargolant el tronc que es clivella amb el pas del temps i que arrapa amb força una capçada que deixa caure el brancam fins a terra.

De la soca neix un tronc diversificat que puja com si fos un conjunt de contraforts que apuntalen, fent una ostentació d’estàtica, una copa que no sembla requerir un reforç estructural tant formidable. Ben mirat és una pura exageració del paisatge del Mediterrani oriental.

L’olivera és un arbre robust i rabassut que creix amb mala baba i fa una fulla petita i un fruit petit. Hom dedueix que l’espècie humana havia de patir molta fam per arribar a treure, amb tant d’esforç i d’elaboració, un suc tant valuós d’aquest fruit minso i esquifit.

Les olives produïdes a Panagia Kerà són allargassades com els ulls ametllats dels kuroi. Són mitjanes, el pinyol i la polpa són proporcionats. Tot, en aquestes oliveres, sembla guardar la mateixa proporció: el tronc amb el brancam i la soca amb el capçal.

Les feixes i trossos de Panagia Kerà estan molt ben conreats i malgrat això, no sembla que s’hi hagin esmerçat gaires jornalades. Per aquestes contrades hi ha oliveres del segle XIII que encara produeixen tres-cents quilograms de fruit per anyada.

Sembla que els arbres rebin una cura antiga que prové dels déus minoics o dels déus clàssics, no oblidem que a l’illa de Creta, a l’antre de Dikteon, va néixer Zeus i que sota les oliveres xisclaven i cantaven els curetes, aquells éssers semi-divins que, per encàrrec de Rea, ballaven i colpejaven escuts i llances en ritus tumultuosos fent un gran soroll per ocultar els plors i crits del déu infant.

Lògicament Zeus havia de recompensar aquells cretencs que van encobrir-lo de la fam del pare Cronos que devorava fills i fills així que naixien.

Les oliveres de Panagia Kerà creixen en un costeret que puja suau fins a Kritsà, on poden veure també oliveres de la varietat koroneika.

En una clariana, envoltada pel perfum de les olives, hi ha una petita església bizantina que fou construïda el segle XIII. Es tracta d’un edifici de tres naus que es rematen amb tres absis respectius.
Damunt de la nau central s’hi construí una cúpula que es recolza sobre quatre pilars i un tambor cilíndric, tot en un equilibri fals que fa perillar l’estabilitat del conjunt. El pes de la cúpula va malmetre els murs i obligà a construir al segle XIV uns contraforts triangulars que caracteritzen la forma singular d’aquesta esglesia tan petita.

La façana principal, doncs, queda composada pel frontispici central que conté la porta i pels dos laterals que, amb els contraforts, fan l’efecte de prolongar la coberta fins al terra. Aquest efecte d’acostar la coberta fins al pla del terreny accentua l’exigüitat de dimensions de l’edifici.

Pel que diu la historiografia clàssica de l’art, la naturalesa i molt especialment el paisatge, influeixen les creacions humanes; l’església de Panagia Kerà n’és un exemple.

No és una arquitectura que s’integri al paisatge, l’església de Panagia Kerà és la interpretació arquitectònica del paisatge de les oliveres: un edifici de poca alçada robust com l’arbre, amb contraforts laterals que igual que les oliveres semblen apuntalar, amb ostentació estructural, una cúpula menuda i que alhora prolonguen l’alineació de la coberta fins al pla del terreny, com si fos el brancam que cau amb desordre fins al terra.

El mestre que va construir el temple de Panagia Kerà va aixecar els murs sentint els aromes de les oliveres i tenia ficat al cervell el sistema de proporcions d’aquests arbres amables. Naturalment i indefectible aquest univers tan ric de sensacions es materialitzava en la construcció sense cap plantejament d’integració arquitectònica. El constructor aixecava murs i voltes segons aquelles formes i proporcions que coneixia i que amb tota seguretat estimava.

Les oliveres de Panagia Kerà tot produint un dels millors olis del mon han estat el sustrat d’aquesta bellísima arquitectura bizantina.

Com es pot no estimar les oliveres de Panagia Kerà?



Traducció al catalá
Extret del llibre Manchas de Aceite

martes, 11 de mayo de 2010

Concert Dia d'Europa

Amb motiu del dia d'Europa es va celebrar el passat diumenge 9 de maig un concert organitzat per la Fundación de Fomento Europeo.

El concert celebrat al Reial Cercle Artístic de Barcelona es va presentar amb un repertori de música d'autors europeus interpretats pel Quintet de Corda Barcelona format pels membres següents:

Josep M. Serrado, violí I
Gemma Pascual, violí II
Anna Sáez, viola
Còssima Cornadó, violoncel
Gaëtan Casteels, contrabaix

domingo, 9 de mayo de 2010

L’aplec de les donzelles del temps

Rodejades de mar es van reunir a Egina les Parques, donzelles de la filosa; la Balanguera de fines mans i les tres Hores, filles de Temis. Feia temps que s’havien proposat parlar de les seves experiències i havien de posar en comú la problemàtica del seu gremi. Era un mini congrés professional.

La reunió fou de matinada, tant d’hora el sol just començava a despertar. L’esguard era encara tèrbol. Els primers raigs dibuixaven esteles a l’ampla mar.

Les deesses es presentaren amb clares clàmides de festa. La Balanguera de fines mans s’adornava, a més a més, amb una orfebreria barroca que denotava el seu origen balear.

-No m’agrada que qualifiquem aquesta reunió com “congrés professional” -va dir Eunòmia- jo més aviat ho qualificaria de “reunió informal de deesses”. No som ni assalariades, ni treballadores autònomes, ni professionals lliberals. Som filles de deus majors!
-Tanmateix som poques i no tenim gaire competència.
-Això és un aplec -van dir les tres Parques a una sola veu.

Les rialles de les filadores amb llur vitalitat foren un esclat d’alegria general al mig de la gravidesa que l’aire.

-Sa paraula és bella. Aplec sona a festa, sona bé -va dir la Balanguera, la deïtat de fines mans.
-Companyes, la nostra existència és la festa eterna d’anar veient com passa el temps
-manifestàren les Parques amb aire jocós.
-Vosaltres, Parques, sempre rialleres, sembla que hagueu begut més vi que ambrosia. Es nota que amb el moscatell de la Toscana us animeu per anar fent rodar la filosa -digué Dice.
-La nostra missió és sagrada -va dir Eirene la reflexiva-. No caiguem en la frivolitat d’aquells que només veuen passar la vida sense intervenir en res. Aquells que s’abandonen al ball de màscares i observen pusil•lànimes, amb indecisió, com passen els dies i no esmercen cap esforç per millorar el decurs de la història.
-Nosaltres no podem intervenir en el destí dels homes -digué preocupada la Parca Major.
-Tu, Parca, has de saber que el teu compatriota i poeta excels, mestre viatger dels estrats infernals, va dir que tots aquests porucs apàtics es condemnaran a seguir una absurda bandera, tot ells són ànimes que van viure sense infàmia ni honor. Aquests infeliços, en el clot, es barrejaran amb els àngels que no van ser ni fidels ni rebels, no els vol ni Déu ni els enemics de Déu i són condemnats a anar nus i sempre agullonats per vespes. Ai mesells! la cara se’ls retallarà amb fils de sang i de llàgrimes i hauran d’anar caminant damunt de rius de cucs immunds.

Els parlaments de les deesses es barrejaven amb el so de les ones embravides. No era plàcida la matinada, els núvols amenaçaven tempesta i les aus en un vol circular feien presagiar mals auguris.-Aquesta maror ve de lluny, l’he tinguda des que sortí de ses illes -va dir la Balanguera de fines mans-. La travessia ha estat llarga i feinosa, tants de nígols m’irritaven i a cops em vaig haver de protegir, com una nina espaordida, davall es sòtil de sa coberta de sa nau.
-Les pithiúsiques sou temorenques -va dir Dice-. No t’amoïnis, companya, això no és res. És Zeus, ja coneixeu la seva afecció d’anar amuntegant els núvols.
-No ho diguis massa fort, nina, es déu es pot irritar i respondre amb una llampegada.
-Més d’un fa servir la climatologia o el part meteorològic per distreure’ns de les qüestions importants.
-Heu vist, germanes, que per la roda del temps n’han passat de tots els colors.

Eirene exposava a les deesses les seves reflexions. Això li donava un cert aire de superioritat que només a ella satisfeia. Les altres, una mica burletes, li seguien el corrent amb sornegueria. Fins i tot, mentre escoltava, una Parca riallera, asseguda a una pedra, dibuixava amb un bastonet una sardina a la sorra.

-Heu observat seguicis de maldat inútil que no han dut cap profit. Prats verds a Nínive i jardins a Babilonia, alternats amb foscúries de maldat -continuà el discurs Eirene-. Heu vist com la saviesa antiga fou trepitjada, més d’un cop, per la barbàrie.
-Tots aquests que veiem girar, lligats a la roda del temps, viuen pastant fang, rebolcats i empastifats sense remei -va contestar Dice-. Al final dels seus dies van a parar al forat insolent...
-No em vull referir a actituds individuals, parlo del pas de la història -continuà Eirene-, de l’etern pas de les generacions. Dels pobles que, sota el jou d’inquisidors, han patit el dolor, i parlo, també, de la lluita d’aquests pobles, lluita noble que portà l’home d’esclau a serb, primer; de serb a súbdit, després; i finalment, de súbdit a ciutadà.
-Malgrat aquest progrés, en el perfeccionament de la barbàrie, ens hem cansat de veure dolor -va dir Dice.
-Ja ho veus: abans, ara i sempre, és i serà un femer -digué la Parca.
-Tot això és fruit de sa llibertat i, sa llibertat és un bé suprem, s’homo és lliure d’actuar com vulgui -va dir la Balanguera de fines mans-. Es remei no el porem donar nosaltres. Els humans fan segons es seu lliure albir, fan el que poren: “Avui capons i galines, demà menjaram sardines a sa vora de la mar”
-N’hi ha, però, que els veiem a la roda treballant, convençuts que el seu esforç donarà un fruit de progrés -va contestar optimista Eirene.
-N’hi ha molts que viuen de l’esforç d’aquells que treballen com a mules i molts, n’hi ha, que viuen dels altres -va dir la Parca vella-. Més d’un cop hagués tallat el fil abans de temps.
-No ens està permès jutjar -va dir la Balanguera de fines mans- i tu, Parca, te’n guardaràs prou de tallar es fil de sa vida si es moment no és arribat. Sempre hi ha hagut homos contents i homos amargats, qualcun que fou considerat savi, no era més que un ruc incommensurable. Pel mateix patró sa histori ha tallat traïdors, homos de bé i impostors. Ja ho ha dit sa germana Dice: tots pastant en es fang.
-En la roda hem vist com els salvadors de la humanitat, els adobamons, atropellaven la raó
-proclamava Eirene-, hem vist que les emocions enterbolien el pensament i la llibertat dels pobres mortals. Esperits inquiets eren conscients de la brevetat dels seus dies i uns, en un rampell místic, rodaven en meditació seguint una línia espiral d’introspecció cap el més profund de la misericòrdia del seu cor, quedaven penjats en aquell punt recòndit i profund; altres es quedaven suspesos entre baladres i llimoners al seu jardí clos; o aquell boig que, en una metamorfosi, es traslladava a la velocitat de la llum, pobret, també es penjava fora de la raó. Ni la passió, ni l’excés de virtut, ni els sentiments exaltats han portat res de bo.

Es va fer un silenci estrany, suspès en el vol de les gavines. L’atmosfera va prendre una consistència aliena a la percepció humana. Era el silenci dels deus.

-L’home es pot salvar per l’amor i pel gaudi de la bellesa -digué Eunòmia.

Les seves paraules, amortint el cop de les ones damunt els esculls, ressonaren de l’horitzó fins a la platja.

-Com tots els ideals humans, també l’ideal romàntic de redempció de l’home per la bellesa i l’amor ha fracassat.

DECLARACIÓ ETERNA DEL PAS EL TEMPS

La Carta d’Egina

Arribades dels confins de la mar i reunides a la illa d’Egina, les deesses del temps, com a coneixedores de l’etern gir de la roda, després de reflexionar sobre els lligam de l’home a la història, del seu determinisme temporal i de la brevetat de la seva existència,
proclamem:

Primer.- El temps passa inexorable sense que cap mortal pugui aturar o desviar el curs dels dies.

Segón.- La fertilitat de la terra dóna els fruits segons el cicle de les estacions i les collites segueixen la roda del temps.

Tercer.- La continuïtat dels solsticis no pot ser alterada car d’això en depèn la provisió dels aliments.

Quart.- Els homes viuen lligats al present i no poden modificar el passat.

Cinquè.- A cap mortal li és permès conèixer la llum del futur.

Sisè.- El darrer pas del homes, la mort, és un pas sense retorn.

Setè.- La llibertat és un bé suprem que no pot ésser determinat pel pas del temps.

Vuitè.- La raó permet que l’home esdevingui lliure tot relativitzant l’acció del temps.

Novè.- Més enllà de la illa de la raó només hi ha un mar de temps tenebrós.

Desè.- La càrrega feixuga dels desigs no deixa que l’home voli més enllà del temps i la raó.

Aquest decàleg el proclamem a Egina, en temps omnipresent, les deesses del temps:

Les Hores
La Balanguera
Les Parques

sábado, 8 de mayo de 2010

La font dels putti malignes

La font del jardí amagat
està sota les acàcies,
fa remor d’aigües tèrboles
on s’hi emmiralla la lluna
i el sol no l’escalfa mai.

Angelets de mans molsudes
se’n riuen del brollador.
Són set serafíns malignes
que amb còlera antiga escupen
verí de contagi dolç.

No caminant, no t’acostis
a la font del jardí clos,
les seves aigües dolces
no et sadollaran la set
i et confondran els sentits.

El verí dissolt a l’aigua
et rebentarà el cervell,
et farà creure que ets Déu,
inclement com tots el déus
i disposat a matar.

del poemari
Odis, venjances i altres traçats geomètrics.

Boc expiatori

Als antics pobles de Mesopotàmia, Asíria, Babilònia... tenien un boc lligat a un pal al mig de la plaça. El nodrien i cuiadaven. Era una bèstia respectada per tothom.

En aquests pobles celebraven una vegada l’any una gran festa, s’arribava a la catarsis o bogeria col·lectiva, feien al boc culpable de tots els mals del poble, totes les culpes queien al seu damunt. Llavors, en alguns pobles apallissaven el mascle fins deixar-lo estabornit. Si moria l’esbudellaven i enterraven a miquetes les seves vísceres i la carn i la pell l’esquinçaven en mil bocins que penjaven a les branques més altes dels arbres perquè servissin d’aliment al voltors; mort el boc el substituïen per un altre que hauria de ser la víctima expiatòria, un any més, fins a la propera celebració. Altres pobles carregaven el boc amb albardes d’espart i les omplien de pedres sucades amb oli; cada pedra venia a representar un pecat o una iniquitat col·lectiva i acabada la festa fuetejaven al mascle tot fent-lo fora de la ciutat, foragitant-lo cap al desert on moria de pena i d’inanició. El poble redimit substituïa la bèstia i lligava un altre boc ben plantat al pal de la plaça major.

Sempre els homes han buscat a Mesopotàmia, entre l'Eufrates i el Tigris alguna víctima expiatòria per carregar-la amb els pecats de la civilització. Ben contents i deslliurats es queden els homes de poder traspassar les seves culpes a un altre, per més innocent que sigui el mascle cabró, i si a més hom té l’oportunitat de dir que el boc es tolit, que les cames li figa i que s’ha cagat omplint de ferum la plaça, llavors l’autocomplaença del pecador, que carrega les culpes al boc, serà total. Morirà el boc o marxarà al desert i, llavors, haurà de lligar al pal un altre mascle cabrot fins la propera legislatura. Ai! d’aquell que, a l’altre costat del desert, doni acolliment al boc mal ferit.

viernes, 7 de mayo de 2010

Arte povera

I
Mots inflats de jutges i magistrats
reboten per les parets de la sala
com esquelles de metalls rovellats.

II
Ben segur que ho sabeu i és prou notori
que ídols amb pantalons apedaçats
s’envolten amb boires de responsori
per ocultar vergonyes i pecats.

III
Les aurèoles rodones dels sants
llueixen greixoses com les rodanxes
de suculents embotits casolans.

IV
Llu la llum d’esclats, llampons i llampecs
a la pell llefiscosa dels llimacs
que pels llims llardosos llisquen llençats
a la recerca dels ors amagats.

V
Al fons de les nines
on s’oculten les atzabeges més preuades
brillen dos escarabats negres.

domingo, 2 de mayo de 2010

El Naufraguito

Dentro de los actos que se han celebrado con motivo del reciente Día del Libro (Sant Jordi 2010) quiero citar Arts Libris, la primera feria de España dedicada al libro de artista.
Se ha celebrado en el claustro del Arts Santa Mònica y con gran afluencia de público que se mostró muy interesado por las propuestas de estos artistas-editores. Se trata de libros de autor, de piezas que están a medio camino entre las artes plásticas y la literatura: libros-escultura, poesía-artilugio, fanzine-mecánicoplástico, artefacto-poético, prosa-gestual y una larga combinatoria que sólo cabe en la imaginación de los artistas.
Pues bien, en medio de estas avanzadillas imaginativas y algunas de gran contenido literario y de pensamiento quiero destacar El Naufraguito. Es un fanzine extraordinario editado por Ceferino Galán que con su tenacidad viene produciendo esta pequeña joya desde hace casi veinte años. Es una publicación de muy pequeñas dimensiones, cabe en el bolsillo de una camisa y no abulta. Galán es el autor de los contenidos, confecciona a mano cada ejemplar, elige el papel, pues cada número es de un tipo de papel y color distinto, recorta las hojas que no siempre son rectangulares, las compone, las cose y al final, en una solapa de la tapa, como si de un cofrecillo se tratara, deposita otra pequeña joya, El Mininaufraguito.
Bien, pues todo esto no es nada si lo comparamos con la finura, poesía y densidad de conocimiento que encontramos en su contenido.
Cada número de El Naufraguito está dedicado a un lugar donde el hombre naufraga y con estos naufragios, Ceferino Galán desarrolla ironías, reflexiones, poesía, sarcasmos, opiniones y un sinfín de creatividad, veamos, sino, algunos títulos de los Naufragutios publicados:

Los agitadores de la ciénaga
¡Goza, tú que vences!
La Utopía no existe ¿Y?
Si todo es mercado ¿Qué eres tú?
Hospital de incurables
Las llagas del cerebro
La cruz o el sacrificio de la leche
La losa de la traición
La piel que envenena
Minas anti-alma

Y así, más de ochenta y cinco, que no es poco.