Panagia Kerà

Les millors oliveres que he vist són les de Panagia Kerà, són abundoses, riques en fruit i en ombres. El fullam té un verd lluent i gras que tenyeix de color l’ambient. Quan acluques el ulls i aspires l’aire sembla que respires la verdor de les fulles. Els troncs d’aquestes oliveres tenen nombroses cavitats i creixen retorts, sembla que hagin crescut a força de lluita contra els elements, escampant amb desordre la soca per la terra eixuta, cargolant el tronc que es clivella amb el pas del temps i que arrapa amb força una capçada que deixa caure el brancam fins a terra.

De la soca neix un tronc diversificat que puja com si fos un conjunt de contraforts que apuntalen, fent una ostentació d’estàtica, una copa que no sembla requerir un reforç estructural tant formidable. Ben mirat és una pura exageració del paisatge del Mediterrani oriental.

L’olivera és un arbre robust i rabassut que creix amb mala baba i fa una fulla petita i un fruit petit. Hom dedueix que l’espècie humana havia de patir molta fam per arribar a treure, amb tant d’esforç i d’elaboració, un suc tant valuós d’aquest fruit minso i esquifit.

Les olives produïdes a Panagia Kerà són allargassades com els ulls ametllats dels kuroi. Són mitjanes, el pinyol i la polpa són proporcionats. Tot, en aquestes oliveres, sembla guardar la mateixa proporció: el tronc amb el brancam i la soca amb el capçal.

Les feixes i trossos de Panagia Kerà estan molt ben conreats i malgrat això, no sembla que s’hi hagin esmerçat gaires jornalades. Per aquestes contrades hi ha oliveres del segle XIII que encara produeixen tres-cents quilograms de fruit per anyada.

Sembla que els arbres rebin una cura antiga que prové dels déus minoics o dels déus clàssics, no oblidem que a l’illa de Creta, a l’antre de Dikteon, va néixer Zeus i que sota les oliveres xisclaven i cantaven els curetes, aquells éssers semi-divins que, per encàrrec de Rea, ballaven i colpejaven escuts i llances en ritus tumultuosos fent un gran soroll per ocultar els plors i crits del déu infant.

Lògicament Zeus havia de recompensar aquells cretencs que van encobrir-lo de la fam del pare Cronos que devorava fills i fills així que naixien.

Les oliveres de Panagia Kerà creixen en un costeret que puja suau fins a Kritsà, on poden veure també oliveres de la varietat koroneika.

En una clariana, envoltada pel perfum de les olives, hi ha una petita església bizantina que fou construïda el segle XIII. Es tracta d’un edifici de tres naus que es rematen amb tres absis respectius.
Damunt de la nau central s’hi construí una cúpula que es recolza sobre quatre pilars i un tambor cilíndric, tot en un equilibri fals que fa perillar l’estabilitat del conjunt. El pes de la cúpula va malmetre els murs i obligà a construir al segle XIV uns contraforts triangulars que caracteritzen la forma singular d’aquesta esglesia tan petita.

La façana principal, doncs, queda composada pel frontispici central que conté la porta i pels dos laterals que, amb els contraforts, fan l’efecte de prolongar la coberta fins al terra. Aquest efecte d’acostar la coberta fins al pla del terreny accentua l’exigüitat de dimensions de l’edifici.

Pel que diu la historiografia clàssica de l’art, la naturalesa i molt especialment el paisatge, influeixen les creacions humanes; l’església de Panagia Kerà n’és un exemple.

No és una arquitectura que s’integri al paisatge, l’església de Panagia Kerà és la interpretació arquitectònica del paisatge de les oliveres: un edifici de poca alçada robust com l’arbre, amb contraforts laterals que igual que les oliveres semblen apuntalar, amb ostentació estructural, una cúpula menuda i que alhora prolonguen l’alineació de la coberta fins al pla del terreny, com si fos el brancam que cau amb desordre fins al terra.

El mestre que va construir el temple de Panagia Kerà va aixecar els murs sentint els aromes de les oliveres i tenia ficat al cervell el sistema de proporcions d’aquests arbres amables. Naturalment i indefectible aquest univers tan ric de sensacions es materialitzava en la construcció sense cap plantejament d’integració arquitectònica. El constructor aixecava murs i voltes segons aquelles formes i proporcions que coneixia i que amb tota seguretat estimava.

Les oliveres de Panagia Kerà tot produint un dels millors olis del mon han estat el sustrat d’aquesta bellísima arquitectura bizantina.

Com es pot no estimar les oliveres de Panagia Kerà?



Traducció al catalá
Extret del llibre Manchas de Aceite