Respostes del professor Alain Verjat a l'article "Parlar i pensar"

1) Parlar i pensar

2)
Resposta del professor Alain Verjat
enviada a Montserrat Prat el 21-4

Ja et diré: sobre el blog del Cornadó que em transcrius, un que ha dedicat molts anys de la seva vida, com saps, en part, a estudiar i desprès ensenyar, la història de la llengua, primer castellana, desprès catalana (una mica) i sobretot francesa, opino que el poeta del Doble tall, fa una lectura poc matisada de la realitat de les coses. És cert que el llatí dit "vulgar" i de fet oral ( que en diu "mal parlat") és l'origen de totes les llengües romàniques. Però les "deixalles" han evolucionat de maneres molt diferents segons qui les feia servir per enraonar. Només cal escoltar al francesos que viuen a Barcelona des de fa 40 anys i que no perden el seu accent, o, encara pitjor, com se'n surten els africans quan intenten parlar català ( per tenir papers), per entendre que allò que se'n diu "mandra" a tots els manuals ( i que és un afebliment articulatori, que data del segle II) és en la majoria dels cassos una dificultat per articular segons la norma. Hom fa el que pot, i ja l'hem de felicitar si s'hi esforça en lloc de tancar-se en banda (com fan molts). D'altra banda, les èpoques d'afebliment articulatori varen ser compensades per èpoques de reforç articulatori ( com al segle V, amb les invasions germàniques, franques, visigòtiques i dels vàndals, entre d'altres). L'afebliment fa diftongar les vocals breus, el reforç fa diftongar les vocals llargues. T'hi posis com t'hi posis, les vocals diftonguen tard o aviat! I encara avui, segons qui parla i com, fa diftongar ( en francès la a) o vocalitza la [l ]final( els catalans cap a Girona) que sona com una [u]. Tot això per dir que les llengües dites vives, pel sol fet de ser-ho, van canviant segons qui les fa servir i quan. No tot és mandra, no tot és força.
Els manuals ens ensenyen - o témpora o mores! - que el llatí parlat es caracteritza per haver canviat l'accent d'alçada per l'accent d'intensitat: no només ni llargues ni curtes - com diu el Cornadó - sinó fins i tot res de cantar quan es parla com feien els grecs i bastant menys els romans que eren més bèsties. Doncs tampoc és del tot cert: només cal agafar un bon aparell de gravació i gravar, amb to de sorpresa : "I ara!" per estar convençut; hi ha més d'una nota, i cada síl•laba té una durada diferent. Quan dius "uf" i parles del "buf" no és igual.
És a dir que la llengua viva ( no així el llatí o el francès antic que no sabem ben bé com sonaven exactament: en tenim una vaga idea per deducció) és música: té melodia i té ritme, la qual cosa implica que es canta i presenta clàusules llargues i curtes.
I com que en la llengua, pel principi d'economia lingüística, tot és significatiu, la melodia i el ritme tenen una càrrega semàntica que els lectors amb oïda fina ( i els poetes, òbviament) coneixen perfectament.
Per aquesta raó, durant uns anys, per la màxima diversió, ironia i burla dels meus estimats companys de la Universitat, em vaig dedicar a ensenyar poesia francesa analitzant-la primer mètricament i fono-estilisticament, i desprès declamar-la adequadament en veu alta; d'aquest treball sobre la forma, que donava accés al fons, els estudiants treien el fons de la qüestió. Va funcionar tant bé que uns em varen demanar de formar un grup de teatre...que va avortar ràpidament perquè el deganat no ens va donar ni un duro ni un local. En fi, aigua passada l'any empeny.
---El Grammont, el feia llegir als estudiants com a referència senzilleta; però treballava sobretot amb el "Dictionnaire de poétique et de rhétorique" de l'Henri Morier, que és un pou de ciència.
Espero haver respost a les teves preguntes i haver-te fet entendre perquè m'irriten les planyideres que pretenen que la llengua es mor per culpa d'altri. Ens podríem preguntar com es pot dir "cash flow" en català de Pompeu Fabra i fer el mateix ridícul que ens imposava l'Etiemble quan pretenia que diguéssim "tall de bou" enlloc de "beefsteak" i "fi de setmana" enlloc de "week-end". I mirant cap al passat, com haguéssim dit xocolata, albercoc i matalàs si no haguéssim fet servir paraules estrangeres?
A meditar, doncs.
Una abraçada geòrgica de llibres i roses
Alanus Philologicus magister
El 21/04/2010, a las 22:55,

3)
Escrit de F. Cornadó a Alain Verjat
enviat el 7 de maig de 2010

Professor Verjat.

L’amiga Montserrat Prat m’ha enviat el teu comentari referent l’article “Pensar i parlar” que havia penjat al meu blog de la República Barataria. Agraeixo molt les teves paraules i sobretot, perquè provenen d’una veu tan autoritzada com la teva.

Verjat, jo no soc tècnic de la llengua ni expert lingüista, ni tant sols soc de lletres, m’he mogut sempre entre càlculs d’estructures, resistències de materials i projectes d’arquitectura. Escric i reflexiono sobre la llengua a partir dels coneixements que he anat adquirint després de moltes lectures i de la sensibilitat de la pràctica poètica i també, perquè no, de la pràctica de l’arquitectura que és una activitat de molta creació que dóna molts mals de caps i que fa pensar massa, i ja sabem que pensar i parlar és cosa correlativa i imbricada com les teules d’un edifici.

El quid de la meva reflexió penjada al blog és el que dic al final de l’article, que no val la pena querelles i esbatussades per defensar una llengua i això no vol dir que no l’estimem prou, vol dir que per davant de tot hi ha, potser, la integritat de la pell i que no s’ha de fer sang, tot això amb independència de com diftonguen les vocals.

Estic molt i molt d’acord amb tu en que les deixalles del llatí han evolucionat de maneres diferents segons els pobles i que aquestes deixalles han germinat produint monuments magnífics i així ho manifesto en el meu article quan parlo de Riba, de Costa Llobera, de Dant, de Petrarca i de tants altres que podríem afegir en totes les llegues romàniques.

Agraeixo molt la reflexió que em fas referent a les èpoques d’afebliment i reforç articulatori i de com això ha fet diftongar les vocals. Hi ha certament moments i mandra i altres de força i totes aquestes tensions han enriquit la llengua i estic convençut, ara com a poeta, que la llengua té una música que ve marcada ara pel joc rítmic de les síl•labes tòniques i àtones i que en altres temps vingué marcada pel peu mètric i que alguns pobles ho remarcaren amb la lira i uns altres, com tu dius, més bèsties van deixar de banda la siringa i la lira, i més endavant, uns pobles encara més bèsties i mancats de sensibilitat melòdica, sense companyia de la lira ni de res, van arribar a fer versos amb paraules com “pájaro”, “urraca”, “rechoncho” i “mequetrefe”.

Tal com diu Virgili sic omnia fatis in peius ruere, ac retro sublapsa referri i, tanmateix la llengua no havia de ser menys. Tot hi això no soc un pessimista que creu que ja no hi ha res a fer, doncs, estic convençut de la gran força de la llengua i continuarem defensant-la, això sí, sense esbatussades, que només afavoreixen als poders centralitzadors, vull dir, globalitzadors.

Reitero el meu agraïment als teus comentaris i també l’agraïment a les teves paraules sobre al meu poema l’illa insalobre que vaig penjar al blog de la República Barataria.

Amb admiració

Francesc Cornadó
7 de maig de 2010

4)
de Alain Verjat
a Francesc Cornadó
enviat el 7 de maig de 2010

Estimat Francesc Cornadó,
Crec que no ens hem entès, al menys jo. I al llegir la teva resposta tinc el sentiment de que em vaig passar i que, tal vegada, vaig ferir els sentiments (com es diu en anglès) del poeta. No era pas la meva intenció, no cal dir-ho. I si és el cas, me'n voldria fer perdonar.
Estic totalment d'acord que no val la pena querellar-se per la llengua, que és prou gran. De fet, es probable que ens barallem amb els mateixos fanàtics, tot i que des de perspectives diferents. Els puristes, acadèmics i altre gent de mal viure, són com els conservatoris: conserven, encara que destrueixin les vitamines, és a dir la sang de la llengua. No tenen prou clar que les llengües van canviant al llarg del temps, que no és poden immobilitzar, com tampoc l'aigua del riu que passa, i que, sotmesa a les influències de dalt i de baix es va enriquint; no cal esquinçar-se les vestidures: canviar un hispanisme per un gal•licisme no és un negoci massa llaminer. Som els usuaris, no els propietaris, d'una eina de comunicació: no es pot posar tanques, ni fer imperialisme.
És ben cert que hi ha paraules certament poc afavorides a l'hora de fer cantar la llengua ( tot i que Quevedo no era manco...): en tenen tots els idiomes. I malgrat que s'hagi perdut la rica mètrica dels avantpassats, "un no sé qué que va balbuciendo" no està malament, com els versos de Màrius Torres, del Salvat-Papasseit i del meu enyorat amic Ferrater.
Perdona, per tant, si la meva convicció m'ha fet parlar massa alt. Ara sabem com respirem, i l'aire és més saludable.
Aprofito per dir-te que, al jutjar per algunes fotografies, admiro tant l'arquitecte com el poeta: la musa els inspira, n'estic convençut.
Amb tota la simpatia i cordialitat,
Alain Verjat

5)
de Francesc Cornadó a Alain Verjat
enviat el 7 de maig de 2010
El 07/05/2010, a las 16:32, CORNADÓ escribió:

Estimat Alain Verjat, mai m'he sentit ofès per les teves paraules, ans al contrari, per a mi, el debat sobre la llengua és un estímul i creu-me, no es compliment, agraeixo molt les teves paraules.

Amb el que vas dir sobre l'illa insalobre en vaig tenir prou per veure que mirem cap una mateixa riba d'aquest riu de mots.

Estic amb tu, que de la llengua en som només uns usuaris, que ningú se'n pot apropiar i crec que només una cosa és lícita que és enriquir-la.

Cordialment

Francesc Cornadó