Pa amb tomàquet

El viatge a la Provença sempre és un plaer. Tornar a aquestes costes, les vistes d’aquest mar blavíssim. Més enllà dels serrellets verds dels costers del litoral on l’aire no pesa i la naturalesa amable dibuixa un paisatge que recorda els versos de Josep Maria de Sagarra i encara més del meu admirat Leopardi.

Però mai la felicitat és completa. Et ve la gana, et canses o tens ganes d’estirar les cames. Anava per l’autopista, tenia gana i m’he aturat, abans d’arribar a la ratlla de França, a una estació de servei, a fer un mos.

Al veure com preparaven els entrepans de pa amb tomàquet he pensat en la pèrdua de la qualitat de les coses, en la malvolença del gènere humà, he reflexionat sobre la vergonya de la història, sobre la iniquitat de l’home, sobre el mal estructural, he cavil•lat sobre la decadència dels pobles, he meditat sobre el final de les civilitzacions, per un moment se m’ha esborronat la pell i he sentit un calfred paidoral inquietant, he cregut que de res han servit els consells d’Horaci, que la mesura no és res i que mai tornaran els paradisos perduts. Ai, Carpe Diem !! Finalment, m’he recriminat a mi mateix per permetrem tanta reflexió davant d’un entrepà tan vulgar.

En aquesta estació de servei d’autopista, la pèrdua de qualitat era total. Posaven un munt de tomàquets, sense rentar, dintre d’una palangana de plàstic de color blau elèctric i els trituraven amb una batedora fins a reduir-los a una pasta vermella de poca viscositat formada per polpa, llavors i pells esquinçades. La cambrera preparava els entrepans sucant un pinzell a la palangana i el passava pels crostons de pa, posava un rajolinet d’oli, un polsim de sal i ho servia en una safata de poliestirè sense la més mínima vergonya. Execrable. Sens dubte, una forma de fer entrepans ideada per algun executiu d’aquests que estudien els procediments de producció per fer més rendible l’empresa.
Cal dir, també, que l'estació de servei mostrava, amb un adhesiu als vidres, el segell de qualitat ISO.