SOFIA GUBAIDULINA

En una conversa sobre música religiosa amb els meus amics de Recanati, els comentava que havia escoltat l’Offertorium i la Passió segons Sant Joan de Sofia Gubaidulina.

He escoltat les obres amb molta atenció i m’han agradat. Els deia que encara havia de tornar-les a escoltar per copsar el seu contingut més profund. De moment només puc parlar d’una aprehensió estètica.

M’ha agradat molt més la Passió. Entre les dues obres he notat aquella diferència que es manifesta entre les obres que es composaven fa vint anys i les darreres composicions dels músics contemporanis: el retorn a la tonalitat. Un retorn a la melodia, que, molt depurada en el cas de la Passió, està influenciada per l'atonalitat del segle XX i que, de forma tan contundent, ha marcat les creacions musicals posteriors a Schöenberg.

Els amics de Recanati estan per la modernitat i també pensen que l’atonalitat és un valor positiu de l’avantguarda artística del Moviment Modern.

Fa dies que penso en això, en el retorn a la tonalitat, i d’una part m’inquieta perquè sembla que es perdi la força d’una estètica jove, compromesa i formalment revolucionaria. D’una altra part, frueixo amb les darreres composicions d’una música neta, clarísima i d’una correcció madura plena de continguts.

No em puc sostraure de la meva activitat professional i penso que aquesta reflexió sobre els valors de les avantguardes té un paral•lel amb el que està passant en el món arquitectònic.

Els experiments atonals que es van produir a la segona meitat del segle passat els associo a un racionalisme creatiu que pretenia canviar el món.

Era ideològic, diuen els amics de Recanati.

Semblava que a alguns autors només els interessava el trencament de les lleis de l’harmonia, sense aturar-se en la reflexió estètica o ètica.

El maig del 68 i amb el pensament de Marcuse es van qüestionar les ideologies, llavors va sorgir el debat artístic. ¿Cap a on havien d’encaminar el passos els bons músics?

I encara, quan cau el mur de Berlín i es desfà la URSS, quin sentit té mantenir un racionalisme atonal?
Ora tutto è perdutto, diuen a Recanati

Ara cal, però, lluitar amb més força. Els artistes ho tenen difícil, han de ser molt i molt bons per albirar una sortida airosa.

Escoltant la Passió de Gubaidulina he confiat en aquests visió amplia dels artistes.

No sé quan es va composar l’Offertorium, segurament és una mica anterior a 1980. Veig que té la tensió d’una obra que està en la frontera de l'atonalitat, vull dir que el trencament de la melodia es fa patint. Com aquell que parla un llenguatge anacrònic, en el millor sentit de la paraula, i que pateix perquè creu que el discurs formal no es correspon amb la realitat ideològica, però, que tot i això es configura com una plenitud estètica total.

Proposo als meus amics italians una reflexió. Una qüestió:
¿Creieu que per arribar a la Passió de Gubaidulina podem traçar la línia continua (breument i a grans trets) que exposo a continuació?

1)
Iste Confessor
Domenico Scarlatti

2)
Requiem, S.B660
“cantato secondo l’usanza venetiana”
Banedetto Marcello

3)
Passió segons Mateu
J.S. Bach

4)
L’obra per a orgue
Max Reger

5)
Liturgia de Sant Joan Crisostom (la recomano molt especialment)
P.I. Tchaikovsky

6)
Weihnachtsoratorium
Friederich Nietzsche

7)
Lux Aeterna
G. Ligeti

8)
Credo
K. Penderecki

i finalment
Passió segons Sant Joan
Sofia Gubaidulina