Fou un borbolleig. Eren temps d’agitació formal. Cada artista deia la seva davant la convulsió política de la primera meitat del segle XX. Els ismes que sorgiren en cascada, atropellant-se, reflectien les diferents ideologies socials de l’època. El brou que s’escalfava havia de sobreeixir tard o d’hora, i fou així: la Primera Guerra Europea, la Revolució d’Octubre i tantes desgràcies, i tantes proclames i tants adobamons que proposaven una i una altra recepta. Els artistes, sensibles a tanta convulsió, anaven fent manifestos i propostes. Les diferències socials i econòmiques tenien el seu reflex en l’art.
Encara no n’hi hagué prou amb la desgràcia de la Gran Guerra. Els conflictes socials van continuar entre guerres i l’art tanmateix se’n feia ressò.
El Moviment Modern, en les seves formes més o menys racionalistes semblava destinat a ser la veu de la social-democràcia de la República de Weimar o dels socialismes més o menys utòpics.
En mig d’arravataments polítics, els futuristes proclamaven l’empresonament de la Victòria de Samotràcia i feien l’exaltació de la velocitat, del maquinisme i del feixisme. Per a imposar el funcionalisme sobre el decorativisme, Adolf Loos declarava que tot ornament és delicte.
L’Art Decó, que mostrava l’últim alè de la Secession vienesa, es constituí com l'expressió genuïna del luxe dels bojos anys vint.
En mig del batibull decadent dels anys feliços, Tamara Lempicka fou la sofisticada representant dels cercles de la burgesia més rica i de la noblesa làbil que ja estava a punt de caure. L’alegre societat que assistia als saraus adquiria els quadres d’aquesta pintora cèlebre a l’Europa dels anys trenta, i els més rics pugnaven per a ésser retratats per Tamara. La seva fama fou efímera i va anar declinant fins a caure en l’oblit quan arribà la Segona Guerra Mundial.
L’artista sofisticada, la dona admirada en les festes del gran món de l’època d’entreguerres fou només l’ombra llunyana de l’icona de l’Art Decó.
L’estrella es va eclipsar i l’Art Decó s’instal•là a Nova York, les parets del Crysler i de l’Empaire suportaven els baixos relleus amb les al•legories del Treball i la Indústria o les torxes de bronze proclamaven la llibertat i el somni americà.
Mentre Marlene Dietrich plorava sota els til•lers de Berlín, Tamara Lemplicka, ja convertida en baronessa, es refugiava entre llençols de setí lluny d’Europa, abominant contra els pobres, i exercint als Estats Units de dama del gran món. Qui sap si pels efectes dels excessos o d’algunes substàncies, la figura de Tamara s’arruïnava tot esperant que algun noble o burgès la rescatés de l’oblit.
No fou, però, fins al 1972 que una exposició a París la va fer famosa de nou, rememorant un fantasma que venia del darrera de la cortina gris dels anys de la depressió, que venia de la sensualitat, l’erotisme i d’allò que semblava modern als feliços anys vint.
Però allò què a Europa són remembrançes o fantasmes, pot convertir-se en espectacle a l’altre costat de l’Atlàntic. Sempre hi ha un summus pontifex disposat a muntar el show-business de l’art o de la misèria.
I efectivament, aquella Tamara Lempicka que fou el reflex d’una època vigorosa i mesquina, d’uns anys carestiosos, degradats i obsessius i representant d’un grup de rics intel•lectuals depravats, abjectes, atrevits i egoistes es convertí en un referent culte pels acòlits de l’Art Pop.
La foguera de les vanitats que havien encès els brokers de Wall Street va cremar definitivament els postulats del Moviment Modern i Tamara va sorgir d’aquesta foguera com l’Au Fènix.
Tamara Lempicka va tornar a néixer i va començar una nova vida.
L'art Pop és manierista, es mira el melic. L'art Pop ha fet de l'ensucrament i la frivolitat la seva raó per a acabar amb la raó de l'Art Modern.
ResponderEliminarEl factotum del desgavell, el que teoritzava contra l'Art Modern i a favor de l'Art Pop fou
Tom Wolfe, aquest escriptor mediàtic, més endavant va recolzar la intervenció de Busch en la guerra de Irak.