Richard Wagner

Vaig comentar als meus amics de Recanati que Els Mestres Cantaires de Nürnberg és per a mi l’obra més musical de Wagner.

Quan parlo de Richard Wagner amb un italià sempre ho faig amb una certa prevenció, sobretot si aquest no és del nord. Els costa a ells, tan meridionals, endinsar-se als boscos de les boires germàniques. Jo, però continuo amb la meva.

L’obra que més m’agrada és Lohengrin, el preludi d’aquesta opera és prodigiós, els pianíssims de les cordes resumeixen els sentiments més elevats de la sensibilitat humana. Elsa, Elsa, que n’és de gran aquesta música!

Es pregunten els amics de Recanati perquè m’agrada tant Tannhäuser. Algú ha dit que aquesta és l’opera dels arquitectes. No sé ben bé per què, però un amic meu, arquitecte de Girona, una mica pedant, em comentava que el plaer estètic més gran que havia sentit era una vegada que estant a la casa Robert Evans de Longwood a Virginia amb una copa de bourbon a la mà escoltava Tannhäuser. Els meus amics de Recanati, quan els explico això, deixen anar una rialla burleta d’escepticisme, jo sé que en Remo pensa que això són collonades, que són delicatessen de nouvingut. Ja he dit que l’arquitecte de Girona és un pedant.

Jo penso, però, l’organització del material sonor i orquestral de Tannhäuser presenta uns trets similars a aquelles obres d’arquitectura clàssica on els espais estan estructurats segons un ordre magnífic, ben composat. L’exemple compositiu seria, salvant l’estil, la grandiositat la basílica de Sant Joan de Letran. La matèria musical de Tannhäuser és un monument perfecte on les formes de la sensibilitat queden arrodonides.

El Tristan és per a mi l’òpera que anuncia el futur de l’estètica musical. Hi ha uns trencaments harmònics que només poden ésser creats per un d’aquells artistes que naixen cada dos-cents anys, son d’una bellesa excepcional. En una altra ocasió ja els deia als amics que el segon acte de Tristan und Isolde posa la pell de gallina, ara els dic que el lirisme que Wagner aconsegueix al començament del tercer acte del Tristan és d’una poètica que, situada abans de qualsevol forma expressiva de l’art, inflama, tot d’una, la raó i els sentits.

Poseu atenció en el plor de l’oboè!

Els amics de Recanati em diuen que el Tristan és una reflexió fosca sobre l’amor i que amb aquesta densitat d’ètica romàntica no es va enlloc. Ho admeto, els dono la raó, són de penya-segats nocturns.

Tot comentant la Tetralogia, els deia que hi ha fragments de l’Or del Rhin, de l’Ocàs dels Deus i, sobretot, de Siegfried que son extraordinaris. El geni de Wagner és complet a la Tetralogia.

Les Walquiries m’interessen menys, entès això en el context de l’obra de Wagner que tota, en conjunt, m’apassiona.

Escolto Parsifal amb una atenció devota (paraula que no vull fer servir car no professo la religió wagneriana). L’audició del Parsifal sempre m’ocupa un mes sencer. L’escolto, el repasso, poso una atenció total en cada fragment i en cada passatge. Després d’una audició tant atenta quedo estèticament tocat per una temporadeta. És una obra completíssima.

L’Holandès és la pura descripció metafísica dels emboiraments romàntics, les fosques boires del Nord queden expressades amb una subtilesa i fidelitat total i s’expressen amb una finor artística que se’t posen al moll de l’os. Son com el Himnes de la Nit de Novalis. A mi, però, m’agrada més el Wagner que dialoga amb la raó que aquell que estimula l’esperit romàntic. Els amics de Recanati em diuen que de diàleg amb la raó, res de res.

És magnífic de sentir com una obra artística elaborada a partir d’una estètica romàntica, d’exaltació dels sentiments, arriba al seny per la porta del seu contingut filosòfic. En això rau la grandesa de Wagner. Els amics de Recanati continuen afirmant que de raó, res de res.

Ei companys! Tot el que et dic és el que a mi em sembla, el que correspon a la meva sensibilitat avui i no vull, de cap manera, pontificar res.