No he de deixar pas de parlar ni em demanis que en res no pensi.
No, Rimbaud, mai més m’ho demanis,
ni que l’amor, per gran que sigui,
penetri com un llamp dins l’ànima
i m’enfolleixi la raó
i, com un mort, em torni mut
per contemplar el glaç de l’aurora
o que se m’ennuvoli el seny
a la nit amb boires romàntiques.
Sol caminaré lluny, ben lluny,
amb l’esperança d’un bohemi,
si m’espera a l’altre ribatge
el fanal de l’enteniment,
un cor valent en plena lluita
o un pirata amb tresors ocults.
No hay comentarios:
Publicar un comentario