La Cançó de la Terra

Gustav Mahler (1860-1911)
La Cançó de la Terra -Das Lied von der Erde-

Mai com en La Cançó de la Terra va saber comunicar Mahler, d’una manera tan dràstica i contundent el sentiment de pessimisme còsmic que aquest compositor experimentava. En cap altra obra va comunicar de forma tan concreta el missatge de melancolia i desil•lusió ètica que planava damunt el darrer romanticisme, damunt la decadència melòdica d’una música que naixia en uns anys en què el Moviment Modern ja havia exposat els seus postulats estètics. Mahler atrabiliari exposa aquestes tensions de la manera més misteriosa, més poètica i més delicadament matisada.

La grandiositat de la música de La Cançó de la Terra voreja el sublim, en el sentit més romàntic possible.

De volta a la decadència esmentada, cal dir que Mahler tradueix amb eficàcia l’agonia de la societat vienesa de principis del segle XX, quan es desfà l’imperi austre-hongarès. Aquesta societat refinada ja es troba in articulo mortis, agullonada pels fiblons de la decadència i Mahler ho diu amb un lament és com si entonés un cant de responsori d’un cos inert del que ell n’és un membre.

En Richard Strauss i en Max Reger, també es manifesta la descomposició i el fil de la mort del romanticisme germànic, però és que abans Brahms i també Wagner ja anunciaren la tragèdia i decrepitud d’aquest castell de pedra picada que se sustentava en els ideals de la bellesa i l’amor com a fonaments per a la redempció de l’home. Però tots els ideals humans es deixaten, com qualsevol morfologia per més geològica que sigui, tota roca de granit, esdevé, tard o d’hora, sorra o sauló.

Mahler és conscient de tot això i pateix la decadència. És més, havia comprés tot el que
els seus digníssims predecessors anunciaren i amb aquest material tan delicat, tan compromès i tan sensible composa La Cançó de la Terra. Ho fa els darrers quatre estius de la seva vida, abans de morir rodejat de flors.

La Cançó de la Terra la composa Gustav Mahler sobre uns poemes xinesos antics que foren adaptats per Hans Bethge.

Els poemes:

1) La cançó dels bevedors del dolor de la Terra. Das Trinklied vom jammer der Erde. (Li-Tai-Pe)

La cançó dels bevedors del dolor de la Terra diu que el món és ple de dolor i uns bevedors canten amb sensualitat i hedonisme que la Terra durarà segles i segles, que el cel és etern, que el temps és llarg i la vida és breu.

2) El solitari de la tardor. Der Einsame im Herbst. (Tsching Tsi)

En aquesta cançó el poeta somnia en el repòs, el seu cor és ple de tenebres i la vida és només una llum esmorteïda encesa dins les boires del bosc de tardor, el poeta diu que només l’amor pot eixugar-li les llàgrimes. Heus ací un dels ideals romàntics que ara es descomponen: la redempció per l’amor.

3) De la joventut. Von der Jugend. (Li-Tai-Pe)

Es tracta d’una cançó que descriu imatges de Xina, de reflexos sobre l’aigua d’un estany, un pont i escenes de gent que riu en un paratge bucòlic.

4) De la bellesa. Von der Schönheit. (Li-Tai-Pe)

És una descripció del passeig d’uns amants, també en un ambient bucòlic, entre flors i mirades lànguides.

5) El borratxo en primavera. Der Trunkene im Frühling. (Li-Tai-Pe)

Torna el pessimisme, el dolor i proposa el refugi en la beguda i l’embriac fins al somni profund i definitiu.

6a) Esperant a un amic. In Erwartung des Freundes. (Mong-Kao-Yen)
6b) L’adéu d’un amic. Der Abschied des Freundes. (Wang-Wei)

En aquestes dues poesies el poeta sent la nostàlgia de l’amic i proposa no tornar a desitjar la felicitat i espera la mort mentre no arriba la primavera que haurà de despertar de nou el món.