QUAN L'ARQUITECTURA CANVIA D'IDIOMA

Utilitas, firmitas, venustas

L’arquitectura ha estat al llarg de la història una eina al servei del poder. Quan aquest, amb més o menys il·lustració, ha estat sensible als principis vitruvians, els resultats obtinguts han estat plausibles perquè:

1) l’arquitectura ha complert la funció que tenia encomanada -utilitas-,

2) ha estat sòlida i ben construïda -firmitas-

3) ha satisfet els cànons d’harmonia i proporció -venustas-.

El lema de Vitruvio que defineix els principis fonamentals de l’arquitectura s’ha anat trastocant al llarg de les diferents èpoques històriques.

A vegades, la causa de la pèrdua de les qualitats fonamentals de l’obra arquitectònica a estat motivada per la mala pràctica dels arquitectes i altres vegades perquè el poder polític o econòmic sol·licitava qualsevol altra cosa de l’arquitectura que res tenia a veure amb la utilitat, la solidesa i la bellesa.

Davant les perversions d’aquests tres principis fonamentals sempre sospito.

Sospito i alhora crec que darrera la perversió s’amaga, no només una incapacitat professional o artística de l’arquitecte, sinó quelcom més greu, l’interès inconfessable del poder que s’oculta darrera d’una gran campanya propagandística destinada a encobrir moviments especulatius o aixeca una cortina de fum que emmascara la sobergueria d’aquell que ha fet l’encàrrec.

Sospito i alhora temo que els utilitas, firmitas, venustas no es converteixin en luxury, show-business, vanity. (Al pas del llatí a l'anglès doneu-li la significació que vulgueu)

En efecte, l’arquitectura ha de ser útil, - utilitas - ha de respondre perfectament a la funció que té encomanada i servir a les necessitats de l’home. No val trastocar utilitas per luxe i construir grans edificis insostenibles, que fan gala de malbaratament d’energia i dilapidació de materials. Són monstres que s’ho mengen tot i amb fatxenderia ensenyen la seva pell llustrosa de murs cortina de vidre i titani.

Tampoc s’ha de substituir la solidesa, -firmitas- per l‘espectacle efímer i temporer d’una arquitectura de bambolines que s’han aixecat al servei del negoci immobiliari o mediàtic. Quan això passa contemplo les façanes i penso en la durabilitat i en la vida útil de l’edifici, com n’és de car mantenir aquest espectacle i m’esborrono calculant la pecúnia que produeix el show-business de l’arquitectura.

Contemplem sovint com s’ha pervertit el principi de bellesa -venustas- que constitueix un dels fonaments naturals de l’arquitectura. Veiem com sovint es trastoquen les mesures i la proporcions adequades per la megalomania i per la originalitat mal entesa. Es substitueix la bellesa de l’obra arquitectònica per l’envaniment de l’arquitecte histrió i per la vanitat del qui fa l’encàrrec, que, el dia de la inauguració de l’obra, reclama la fotografia al costat de l’arquitecte de campanetes.

Quin valor té la originalitat?

Les audàcies geomètriques o estructurals serveixen de res?

O son només una complicació cara, grollera i difícil de construir?

Tot això, és només un pur espectacle que sorgeix darrera el teló pesat d’una societat opulenta.