Ojo de Horus pintado sobre un sarcófago egipcio
Los mandamases fueron decididos a encontrar el Santo Grial, pero los monjes de aquella montaña les mostraron unas momias egipcias, una representación del Ojo de Horus que guardaban en el museo, algunos códices antiguos de su biblioteca, libros sagrados, pergaminos con notaciones musicales, un hermosísimo libro rojo y todo era más bello que la reliquia que andaban buscando y que no encontraron.
Los mandamases marcharon con la mosca detrás de la oreja. Mientras aquel escéptico, que casi todo lo observa desde el vértice de la cara oculta de la luna, se regocijaba. Sospechaba que el éxito de los libros sagrados está en que en unas páginas afirman la eficacia de la verdad y unas páginas más adelante niegan aquella verdad y su eficacia.
Por un momento, SR Cornadó, he pensado que estos, los libros sagrados, deben de ser los de cabecera de nuestros políticos : "...unas páginas afirman la eficacia de la verdad y unas páginas más adelante niegan aquella verdad y su eficacia..." Salut
ResponderEliminarAmigo Miquel, yo creo que los políticos actuales, los que mandan, no tienen libros de cabecera porque no leen más que informes manipulados.
EliminarSalud
Mas se descubrió que el escepticismo era la máscara de todas las traiciones y los mandamases prohibieron el escepticismo porque temían el advenimiento de la ciencia y la tecnología si prosperaba la sana duda observadora, madre de la paciencia.
ResponderEliminarSalud, Francesc
Manuel
Amigo Manuel. Aquellos mandamases eran unos esotéticos. Lo escrito no es ficción, aquellos mandamases fueron realmente a la montaña, sabemos quienes eran, sabemos de qué montaña se trata y yo he visto aquellas momias y aquel ojo de Horus, se sabe quienes eran los monjes que mostraban su tesoro, hay fotos de todo aquello. No hay foto del escéptico que estaba contemplándolo desde el vértice de la cara oculta de la luna.
EliminarSalud
Benvolgut, T'agraeixo el temps i l'ample comentari que m'has dedicat, ja que tot el que em ve de tu em fa reflexionar. Els humans, fins i tot vanitosos amb ells mateixos... I m'arriben les teves paraules mentre aquests dies estic llegint i endinsant-me en "Una temporada a l'infern i les Il•luminacions" de Rimbaud, alhora que segueixo la seva pista, amb interessants anàlisis en un altre llibre "El temps dels assassins" d'Henry Miller, i del qual extrec una síntesi que penso que avui dia torna a tenir sentit i a ser una necessitat de l'espècie humana: Tal com Rimbaud ja ens havia advertit "que fins que el desig d'una vida nova no es transformi en una viva i ferma convicció en cadascun de nosaltres, l'existència terrena no deixarà de ser un purgatori o un infern". Una vida nova! Rimbaud no és fàcil per als qui hem caigut en la monotonia i la comoditat. Tret d'uns quants privilegiats que pugin albirar lliurament els camins a descobrir i a expressar... , és molt possible que la resta ens continuarem banyant i enlluernant dins l'oceà de la superba o vanitat, de la inconsciència i la ignorància, fins i tot de l'estupidesa, i no aconseguirem avançar; però és que encara ens queda tant de camí a fer fins que entenguem el veritable destí de l'home i la nostra veritable funció en aquesta vida. Jo només sé que a mi m'agrada escriure, que m'ho passo molt bé i alhora no tant, perquè escriure també em porta a adonar-me de moltes coses que si no fos per l'escriptura jo no me n'adonaria, i que és com una necessitat, quan més s'escriu, més es pensa, quan més es pensa més m'adono de... Però te'ns raó; és cert, quan es pretén escriure per als altres, hom aconsegueix trair-se a ell mateix. Jo sento que moltes vegades vaig perduda, despistada, perdo el temps. Parles de feina ben feta i acabada que serveixi per a progressar en el pensament ...(jo això ho havia experimentat molt més en la plàstica) Però jo, moltes vegades em sento una tasta olletes i no acabo res. Gràcies per les teves paraules que em serveixen de molt, de molt, i en les que només hi puc trobar saviesa i gens de vulgaritat (tot i que puc entendre què vols dir quan ho esmentes) ... Continuaré reflexionant. M.Pilar Martinez Herrero 28/05/2012
ResponderEliminarM. Pilar, sempre és un goig visitar el teu blog, ho faig molt sovint, encara que moltes vegades no posi cap comentari, però creu-me que és una delícia veure els teus escrits y les imatges.
EliminarAh! el viatge de Rimbaud i la seva temporadeta a l'infern!, quan va baixar a les profonditats va asseure's la bellesa a la falda i la va insultar. Fantàstic Rimbaud, va creure que la bellesa com a ideal de redepció també va fracasar, com fracassen tots els ideal humans.
De novela no et puc dir gran cosa, només llegeixo escrits clàssics y coses fins a Dante, i posterior a això, només llegeixo poesia.
Salut
Salut
En realidad, el ojo de Horus tenía unos poderes equivalentes al Santo Grial, entre los creyentes del antiguo Egipto.
ResponderEliminarMe ha encantado esa fina apreciación sobre la eficacia de los libros sagrados basada en la eficacia de la verdad y después negar tal verdad y su eficacia. Cuanto más hacen dudar, más fuertes se hacen, porque obligan a creer, no invitan a pensar.
Salud, y un abrazo.
Amigo Carlos, tu ya sabes a que montaña me refiero, sabes también cuando ocurrió este hecho, pero con independencia de esto, allí guardan también leen esos libros sagrados que afirman y niegan lo uno y lo otro y que embaucan desde que se escribieron, siembran dudas y luego dicen que solo ellos tienen la verdad absoluta.
ResponderEliminarSalud