L'esmolador

El afilador

Tantos siglos escuchando, embobado,
la canción que entona el acero
cuando roza la piedra arenisca.

Su música es monótona entre chispas.
-Lejos de las chispas del aire debe ser más puro-

Con el aire enrarecido y en medio de un polvillo de desplantes
afilo cimitarras, espadas y envidias,
dagas, cuchillos y hostilidades
y hago rodar la muela, que incesante
gira y gira con su danza pesada.

-Es tal el trabajo y la infamia
que nunca he parado la rueda
y en el tedio de su giro no vivo,
pues la vida es una acción apasionada.

Doy filo a alfanjes flexibles
como los juncos de Alejandría,
y afilo puñales, escalpelos y vanidades.

Las chispas me queman los dedos
y aún tengo que afilar la violencia
entre hermanos y dar filo
a las espadas de Eteocles y Polinices
y sacar punta al puñal del padre
que, entre zarzas, ofrece
su primogénito en sacrificio a su Dios.

En medio del combate paso por la piedra
los mejores aceros de Damasco,
aquellos que cortan un velo de seda
tal como seccionan la yugular del cruzado.

Y cuando llega la oscuridad, la luz fugaz
de las chispas me ilumina el lecho húmedo,
y se me rompe la duermevela con el tintineo del acero
y con la grasa amarga con que el odio unta la muela.

En esta nocturnidad tan traidora afilo
las pasiones de los machos que degüellan,
entre las lágrimas de sus hijos, lo que creen que es suyo.

Al amanecer, apago el calor de la piedra abrasiva
y humedezco la muela con el agua del río de Caronte
para continuar el trabajo paso a paso con la otra rueda,
la de las estaciones, la del tiempo.

Tiemblo con el encargo de los caudillos
cuando me hacen afinar el espadín de aquellos jóvenes
que son instruidos para arrancar los ojos
de un gatito y los aleccionan hasta obtener
de la voluntad de poder un fruto venenoso.

Afilo los estoques, navajas y machetes
de los generales que por la fuerza de la herramienta
se convierten en superlativos y disponen
el acero bajo el palio para construir
peninsulares reservas morales.

No dejo que las nubes de chispas
me oculten la sonrisa del fariseo
y me crujen los dientes ante los leones rampantes
que no les basta con las uñas
y con soberbia me piden que les afile
la herramienta que llevan escondida.

Son los héroes de feria que con un corte rotundo
quieren reventar el cuerno de la abundancia
y que, sentados en las mesas de los consejos,
no conocen el vuelo de la alondra,
ni saben nada de la oruga que al morir
se convierte en una mariposa que corta el viento
con el aleteo de un silencio.

De nuevo la noche, y la rueda que chirría
y gira incansable como el tiempo,
éste,
implacable, llega
con la música más monótona:
el canto de la Sibila,
y con un cuchillo con el mango de marfil
corta con suavidad los hilos
como si fuera aquella mariposa
que con el aleteo impreciso
cortaba el viento de mediodía.

original en catalán

L’esmolador

Tants de segles escoltant, badoc,
la cançó que entona l’acer
quan frega amb la pedra sorrenca.

És una música monòtona entre guspires.
-Lluny de les guspires l’aire deu ser més pur-.

Amb l’aire enrarit i enmig d’un polsim d’insolències
esmolo, simitarres, glavis i enveges,
dagues, coltells i hostilitats
i faig rodar la mola, que incessant
gira i gira en una dansa pesada.

-Dóna tanta feinada la infàmia
que mai he aturat la roda
i en el tedi del seu gir no visc,
car la vida és una acció apassionada-.

Dono tall a alfanges flexibles
com els joncs d’Alexandria,
i afilo punyals, gumies i vanitats.

Les guspires em cremen els dits
i encara he d’esmolar la violència
entre germans i donar tall
a les espases d’Eteocles i Polinices
i fer punta al punyal del pare
que, entre esbarzers, ofereix
el primogènit en sacrifici al seu déu.

Enmig del combat passo per la pedra
els millors acers de Damasc,
aquells que tallen un coixí de miraguà
tal com seccionen la jugular del croat.

I quan arriba la fosca, la llum fugaç
de les espurnes m’il•lumina el jaç humit,
i se’m trenca la vetlla amb el dring de l’acer
i amb el greix amarg que deixa l’odi damunt la mola.

En aquesta nocturnitat tan traïdora esmolo
les passions dels mascles que degollen,
entre les llàgrimes dels fills, allò que creuen seu.


A l’alba, apago l’escalf de la pedra abrasiva
i humitejo la mola amb l’aigua del riu de Caront
per continuar la feina pas a pas amb l’altra roda,
la de les estacions, la del temps.

Tremolo amb l’encàrrec dels cabdills
quan em fan afinar l’espasí d’aquells joves
que són instruïts per arrencar els ulls
d’un gatet i els alliçonen fins a obtenir
de la voluntat de poder un fruit verinós.

Esmolo els estocs, navalles i matxets
dels generals que per la força de l’eina
esdevenen superlatius i disposen
l’acer sota el pal•li per a bastir
peninsulars reserves morals.

No deixo que els núvols d’espurnes
m’ocultin el somrís del fariseu
i em peten les dents davant els lleons rampants
que no en tenen prou amb les ungles
i amb sobergueria em demanen
que els esmoli l’eina que porten a la barjola.

Són els herois de fira que amb un tall rotund
volen rebentar el corn de l’abundància
i que, asseguts a les taules dels consells,
no coneixen el vol de l’alosa,
ni saben res de l’eruga que en morir
esdevé una papallona que talla el vent
amb l’aleteig d’un silenci.

De nou la nit, i la roda que grinyola
i gira incansable com el temps,
aquest,
implacable, arriba
amb la música menys monòtona:
el cant de la Sibil•la,
i amb un ganivet amb el mànec d’ivori
talla amb suavitat els fils
com si fos aquella papallona
que amb l’aleteig imprecís
talla el vent de migdia.