El passeig que uneix l’estació amb la vila és ample. Té, a cada costat, una renglera d’arbres mal esporgats, són acàcies que van plantar quan es va construir l’estació. Fa cinquanta anys paraven cada dia quatre trens al poble i la gent anava i tornava tot passejant de l’estació a la vila. Els dies de festa el passeig era el lloc de relació i de mirades, més d’una parella van festejar amunt i avall pel passeig. Ara, els trens passen sense aturar-se, la Companyia Estatal de Vies Fèrries ha reduït les línies de ferrocarril de la comarca i només un tren correu deixa la saca de correspondència els dissabtes a la tarda.
Des que es van tancar les mines del congost la vivacitat del poble va caure en picat i molta gent va marxar a ciutat i la vila va perdre la prosperitat que havia guanyat amb l’esforç i els preuats minerals que extreien del subsòl.
Els camins que menaven al congost s’omplien de joves que tornaven de la mina, i les noies, els dies que feia bo, els esperaven a la sortida. L’Assumpta i la Mundeta no anaven mai al congost, aquells nois de pell sutjosa no feien per a dues pubilles de casa bona. L’Assumpta i la Mundeta passejaven la seva joventut sota els arbres del passeig.
Quan van tancar les mines van marxar del poble molts joves, llavors encara estava oberta la cantina de l’estació. Avui els bancs de l’andana estan despintats i l’arrebossat de les parets s’esmicola i cau lentament. Només una bombeta il•lumina la sala d’espera i el cap d’estació assegut a una taula vella resol amb avorriment els mots encreuats d’una revista il•lustrada.
Avui, pel passeig, l’Assumpta i la Mundeta no comparteixen mirades ni secrets i a poc a poc van fins l’estació i s’asseuen, com ans solien, a un banc de l’andana i veuen com passen els trens amb velocitat elèctrica, sense vapor i han d’esperar el dissabte per sentir la campana que toca el cap d’estació.
No hay comentarios:
Publicar un comentario