Horaci - Odes III 29

Mecenes, fill de reis terrenals,
per a tu vi dolç en gerra intacta
i que el teu cabell s’ungeixi amb la flor que fa el roser,
la que fa temps en mirabolà tinc guardada.

No et demoris,
ni miris de lluny l’aire ombrívol,
ni el Tibur, ni l’Aefulae, l’escarpat cim,
ni les muntanyes del parricida.

Telègon. Abandona l’opulència
que tant t’incomoda, els cingles que fins al cel
s’aixequen: no admiris la sortosa Roma,
el seu luxe, el seu fum, el seu estrèpit.

A voltes al poderós es deleix pel canvi:
la taula neta d’una llar humil
sense tovalles servida,
de sol·lícits sopars lleugers.

Ara podem dir que s’encén la llum
que ocultava el brillant pare d’Andròmeda,
ara el sol ens porta els dies secs
de l’ardorós Prociró i del boig astre del Lleó

Ara el pastor fatigat i el seu ramat
que amb fatiga cerca rierol i ombra
i els matolls de l’híspid Silvà;
el vent es fa mut a la riba.

A tu, en canvi, t’inquietes pel bon estat
de la ciutat i tems que per la defensa la preparin
els Seres o els Bactra, aquells que Cirus dominà,
i els Tanis amb llurs discòrdies.

Els deus prudents permeten
que el futur es cobreixi
amb nits caliginoses
i riuen si algú s’angunieja.

Pensa només en moderar serenament
tot allò que passa, tot el demés
flueix com el riu que, tranquil,
arrossegant còdols mena al mar etrusc.

Arbres arrencats, ramats i cases
tot roman regirat entre un clam
de boscúries i serralades, quan,
desfermat el diluvi, les quietes aigües agita.